La follia d'Almayer

Aquesta primera novel·la de'n Conrad va ser escrita el 1895. Sembla que a raó de la bona rebuda que va obtenir, es va decidir dedicar-se de manera exclusiva a la literatura. 

Tossa de Mar
Desembre, 2013

En Joseph Conrad, bon coneixedor dels paisatges i les evidents dificultats de la navegació, a raó de la seva dedicació a la marina, no es limita a explicar-nos una història, sinó que amb les seves descripcions i els seu acurat llenguatge, ens transporta als seus paisatges de manera vívida. Fins i tot, hi ha moments que ens pot semblar sentir les olors d’aquell entorn misteriós i abrupte.

Ens trobem en un lloc fosc i tortuós que l'autor situa en una zona de la illa de Borneo.

I el primer que coneixem és el seu protagonista principal, Almayer, que es desperta d'un mal son recurrent:

Una veu tan coneguda com estrident va despertar Almayer (...) Era una veu desagradable, també. L’havia sentida durant molts anys, i cada any li agradava menys. No hi feia res, però, perquè aviat hi posaria fi, a tot plegat. 

I de sobte retrocedim uns vint anys, fins a conèixer la qui en l'actualitat és la seva esposa. I la trobem en una situació tràgica:

Ella estava conscient, i en la gran pau i quietud del vespre tropical que va seguir a la confusió de la batalla. (...) Estava allà ajaguda, sense fer cas de les mans curoses que s’ocupaven de la seva ferida, silenciosa i absorta.

(...)

A partir d’ara l’esperava l’esclavitud en països llunyans, entre forasters, en entorns desconeguts i potser terribles. Amb catorze anys fets, s’adonava de la seva posició. 

Sabrem que l'Almayer va conèixer la jove, gairebé una nena, que havia estat captivada i educada pel qui enguany és el seu cap. I no va tenir cap inconvenient en contreure matrimoni i accedir així, a una sucosa dot.

D'aquesta desigual unió, havia nascut una filla que s'havia educat lluny de les privacions de la illa:

Almayer va esperar debades saber, dels llavis de la seva filla, la causa del seu retorn. Ni aquell dia, ni cap altre, no va fer mai al·lusió a la seva vida a Singapur.

(...)

Darrerament Almayer havia començat a fer excursions riu amunt. En una petita canoa amb dos remers i el fidel Alí com a timoner desapareixia uns quants dies seguits. Tots els seus moviments eren, sens dubte, observats de prop per en Lakamba i per Abdal·là. 

Però la Nina, la filla que ell adora, amb l'ajuda de la mare, li amaga el motiu del seu retorn. Està enamorada i ja ha fet secretament plans de fugida amb el seu estimat, en Dain:

Per a aquells dos, no existia ara res més, enllà de la borda de l’estreta i fràgil embarcació. El seu món era allà dins, reblert del seu amor intens i absorbent.

(...)

A la llum incerta de les torxes fumejants, en Dain va advertir els contorns imprecisos d’un grup d’homes armats, situats en les ombres fosques de mà dreta.

(...)

Sí, havia tornat a Sambir per la Nina, encara que sabia que els holandesos el buscarien allà, però també havia calculat les seves possibilitats d’estar segur en mans d’en Lakamba. 

L'Almayer, aliè a tot, segueix encaparrat en aconseguir enriquir-se i marxar amb la seva filla:

Volia ser ric, i marxar d’aquí. Volia veure com els homes blans s’inclinaven davant del poder de la teva bellesa i de la teva riquesa. Vell com soc, desitjava buscar una terra estranya, una civilització per a la qual soc un foraster, per tal de trobar-hi una vida nova.

(...)

Si Almayer s’hagués mirat la filla mentre ella es recolzava sobre la barana davantera de la veranda hauria pogut veure com l’expressió d’indiferència donava pas a una mirada de dolor. 

Arribats a aquest punt, apareix un tercer personatge femení, enamorada també d'en Dain, i no només això, sinó que, malalta de gelosia, està disposada a tot per tal que els amants pateixin el major dolor possible, fins a matar. És fàcil endevinar que el drama és imminent:

La seva gelosia i la seva ràbia van culminar en un paroxisme de dolor físic que la va deixar estesa, panteixant, a la riba del riu, en la muda agonia d’un animal ferit.

(...)

En Dain corria cert perill. S’amagava dels homes blancs. Tot això ho havia sentit per casualitat la nit anterior. Tots el creien mort.  Ella sabia que era viu, i sabia on s’amagava.

I el pare, que se sent burlat i menystingut, també està disposat a impedir la fugida dels amants, a costa, si cal, de prendre'ls la vida:

Amb tal de conservar la filla que s’estima, ens arrencaria el cor, a tu i a mi, sense pensar-s’hi gens -va adir la senyora Almayer-. Quan la noia se n’hagi anat, serà com el diable desencadenat. Llavors tu i jo millor que anem en compte. 

I la mare, de normal molt callada, tractarà d'intercedir, tot mostrant el seu rebuig i, fins i tot odi, vers l'home blanc:

Jo vaig ser una esclava, i tu seràs una reina. (...) Tremola davant la seva ira, de manera que ell pugui veure la teva por a la llum del dia; però dins el teu cor te’n pots riure, perquè, després de la posta del sol, ell serà el teu esclau.

(...)

No has de tornar mai a aquella casa. (...) Oblida que has mirat mai un rostre blanc; oblida les seves paraules; oblida els seus pensaments. Diuen mentides. I pensen mentides perquè ens menyspreen a nosaltres, que som millors que ells, però no tan fortes. Oblida la seva amistat i el seu menyspreu; oblida els seus déus. 

No em resisteixo a tancar aquest escrit sense avançar que tot i els negres presagis, aquest no té perquè ser el final. Potser alguna cosa fantàstica succeirà i...:

El triangle groc es va arrossegar lentament de penya-segat en penya-segat, fins que va traspassar l’últim promontori i va resplendir brillantment durant un instant fugaç en el blau del mar obert.

 

La follia d’Almayer

Joseph Conrad

Traducció de Josep M. Muñoz Lloret

211 pàgines 

La muerte de Danton

El tema d'aquesta obra de teatre, no és altre que el judici i la mort d'en Georges Danton, un conegut revolucionari francès, nascut al 1759 a Arcis-sur.Aube, i que el 3 d'abril del 1794, després de patir un judici per part del Tribunal Revolucionari, va ser condemnat a mort i guillotinat a París.

A la mateixa també aniran apareixent diferents ciutadans que comparteixen la dissort del protagonista, tancats en una llòbrega presó. 

Sant Hipòlit de Voltregà
Maig 2016

Un prefaci a la lectura, que ens interpel·la directament:

Al lector de esta obra

Alfonso Sastre:

Este drama que tienes en tus manos es, ni más ni menos, una de las obras más importantes en la historia del teatro europeo.

I ja, sense més entrem a l'argument, i tractem de situar-nos en la penombra d'una sala de teatre.

La muerte de Danton. Drama:

I parla Danton:

En realidad, somos animales de piel gruesa; alargamos nuestras manos para tocarnos, pero nuestro esfuerzo es inútil, pues tan solo conseguimos frotarnos los burdos pellejos el uno contra el otro. Estamos muy solos, en verdad. 

(...)

La gente dice que la tumba es el reposo, y que tumba y reposo son la misma cosa. Si esto es así, cuando descanso sobre tus rodillas es como si ya estuviera bajo tierra. Mi dulce tumba, tus labios son campanas mortuorias, tu voz es mi fúnebre toque de muertos, tu pecho mi sepulcro funerario y tu corazón mi féretro.

No aniré nomenant tots els personatges que apareixen en l'obra i em limitaré a reproduir algunes de les seves reflexions, com el cas que segueix i què fa referència al rebuig d'un pare vers la seva filla, prostituta, i la defensa aferrissada que en fa la mare:

Cada cual que disfrute a su manera, aunque a condición de que nadie tenga el derecho de disfrutar a expensas de otro o de molestarlo con su propio disfrute.

(...)

¿Tendrías ni siquiera unos calzones que ponerte si no fuera porque los caballeros se bajan los suyos delante de tu hija? (…) Si trabajamos con todos nuestros miembros, ¿por qué no también con ése? Su madre la trajo al mundo con él, y con bastante dolor. ¿No puede utilizarlo ahora ella para ayudar a su madre? 

No només serà la mare qui surti en defensa de la noia, també ho fa un anònim ciutadà:

¡Sí, un cuchillo, pero no para esa pobre puta! ¿Qué ha hecho ella? ¡Nada! Es el hambre lo que la prostituye y le hace pedir limosna. (…) Nos dijeron: los girondinos son los culpables de que paséis hambre; y guillotinamos a los girondinos. Pero son ellos quienes despojaron a los muertos, mientras que nosotros, seguimos desnudos como antes y pasando frío. 

I ens retrobem amb el protagonista, en Danton, que ha estat torturat i es troba físicament ferit, alhora que pateix l'abandó i la brutícia de la cel·la:

Resulta tan aburrido ponerse la camisa y después, por encima, los pantalones; acostarse en una cama cada noche y salir de ella cada mañana, y poner un pie siempre delante del otro, ¡sin perspectivas de que eso cambie! ¡Qué tristeza!; saber que ya lo hicieron millones de años antes y que también lo harán millones después. Y que encima, como estamos hechos de dos partes que hacen lo mismo, todo sucede dos veces…

(...)

Y, si acaso, preferiría ser guillotinado que ordenar guillotinar. Estoy harto. ¿Por qué luchamos los unos contra los otros? Deberíamos sentarnos juntos y vivir en paz.

(...)

¿Hasta cuándo las huellas de los pasos de la libertad han de ser tumbas?

¡Vosotros queréis pan y ellos os arrojan cabezas! ¡Vosotros tenéis sed y ellos os dan a lamer la sangre que cae por los escalones de la guillotina! 

  

Sant Hipòlit de Voltregà
Maig, 2016

I acabo amb la reflexió, una més, d'un dels protagonistes:

No sé si existen el Bien y el Mal, y por tanto, no sé por qué voy a tener que cambiar mi forma de hacer las cosas. Actúo acorde con mi naturaleza. 

Woyzeck

La muerte de Danton

Georg Büchner

229 páginas

Memòries d'exili

Nota de l’editor:

Teresa Juvé ens fa una narració magistral de l’inici de la seva pròpia diàspora: la marxa de Barcelona enmig dels bombardeigs, la caravana cap a la frontera incerta d’un país hostil, quasi tant com els avions que metrallaven les fileres d’indefensos.

(...)

Quaranta anys després, Teresa Juvé, que visqué intensament un exili que compartí amb el seu home, l’inoblidable i, alhora prestigiós polític Josep Pallach, ha reprès el tema reescrivint-lo i aportant-li l’enriquidora dimensió de la distància. 

Camprodon. Ruta de l'exili
Setembre 2017

Molts cops m'he demanat per què els meus pares, que formaven part del nombrós grup de republicans que havien perdut la guerra, joves encara i pares d'un petit d'escassos dos anys, no van optar mai per l'exili. Com tantes altres coses, mai no els ho vaig preguntar; ara fa temps que són morts: tots tres.

Com que no tinc altre remei que donar-me jo mateixa les respostes, penso que potser el fet que el pare conservés la feina a Barcelona, i que la mare pogués anar fent algun encàrrec com a modista, els va donar prou seguretat, fràgil, com tot en aquella època, per tal de no aventurar-se amb un futur més incert encara.

Sigui com sigui, van viure una vida, massa curta, i marcada per les estretors i condicionants de tota mena propis de l'època.

Dels que es van exiliar, i han tingut la necessitat i també la possibilitat de deixar constància escrita, anem coneixent diversos relats que ens poden ajudar a fer una idea del seu patiment.

Coneixem els protagonistes de la que ara ens ocupa:

Antònia Pallach

Aquell dia 15 de juliol, doncs, baixava del tren que arribava de París un home jove, ulls foscos i cabell castany, trenta anys escassos, que hi venia per gaudir d’uns dies de vacances. (...) es diu Josep Pallach. Serà el meu pare.

(...)

Ella es diu Teresa Juvé, i l’està esperant tranquil·lament a l’andana de l’estació on arriba el tren de nit que ve de París, i no el coneix.

La narradora es presenta, amb una frase curta i efectiva: 

Ara parlo de mi.

Som a cinc de febrer. D’aquí uns dies tindré divuit anys; porto de guerra des dels quinze, tota una vida. Ja fa deu dies que som al castell de Figueres, els mateixos que el Govern de la República. Per cert que... On són?

(...)

De vençuts n’hi havia per tots els carrers, a tots els racons de la ciutat. Dones vençudes, homes vençuts, nenes vençuts. Vençuts i famèlics, i atemorits. Perquè les bombes no paraven.

(...)

Havíem perdut la guerra. 

Els peus balbs, les mans, balbes, l’ànima, el pensament, freds també. Va ser així que vam passar la nostra primera nit francesa. (...) L’estupor ha succeït a la por. Allò que hi ha allà baix no és una frontera. És una ruptura, és l’esfondrament de tot un sistema d’idees. 

No vol deixar el relat només parlant d'ella, també es vol referir a les dones amb qui va compartir una bona part del seu dir dia a dia. Ho resum també amb una frase:

I ara parlo d’elles:

Era l’hora funesta, l’hora que decidia del bon o del mal humor de tot el dia. La majoria dels nens, mal desperts o avorrits, ploraven a llàgrima viva i els forts crits tràgics de les mares, que servien a cada criatura un compendi de la seva vida de vençudes, no contribuïen de cap manera a fer-ne més lleugera l’atmosfera. 

I acabo. La lluita per la supervivència va continuar durant anys, a l'exili i a casa nostra, d'alguna  manera en sóc testimoni, però ara, aquesta història cal tancar-la:

I passarà un temps, i un dia, quan els exèrcits nazis començaran a envair França, decidirà fugir a peu cap al sud del país amb la mare i la germana i no t’aturaràs fins que no hauràs arribat a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc. 

(...)

Mentrestant, el pare ha sortit del camp de concentració d’Argelers en una companyia de treballadors, se’n ha fet escàpol i ha pogut reunir-se amb vosaltres. (...) I durant més de dos anys formaràs part de la Resistència, carregada de missatges i de cartes i sortejant perills que de vegades no hi són, però que d’altres es troben allà, al bell mig del teu camí. 

                                                                                                                                  

L’aiguamort a la ciutat

Teresa Juvé

202 pàgines 

El secret de la mare

Una història colpidora, basada en uns fets reals, que ens parla del coratge d'una dona i la seva filla que van amagar de la bogeria de l'Holocaust unes persones a les que no coneixien abans, ni hi tenien cap relació, però que van considerar que eren justament això: PERSONES i que com a tals calia ajudar, tot i amb risc per la seva seguretat personal.

He llegit diversos relats referents al tema, sempre m'han esgarrifat, més que les tortures o les injustícies, que també, pel que destacava en el punt anterior, que no és més que aquesta manca de consideració vers les persones.

Coneixem una de les protagonistes. Parla l'Helena, la filla de la Franciska:

De petit, et penses que els teus pares són igual que els de tothom i que el que passa a casa teva també passa a casa dels altres. (...) El meu pare és ucraïnès i la meva mare és polonesa, però van marxar a viure a Alemanya, on hi ha més oportunitats que a Polònia.

(...)

El meu pare és simpatitzant dels nazis, i això a la meva mare l’horroritza. 

(...)

Sigui com sigui, un bon dia la mare diu al pare que ha decidit tornar a Polònia.

No trigaran gaire a trobar-se enmig del conflicte bèl·lic:

Alemanya envaeix Polònia l’1 de setembre del 1939 i només triga una mica més d’un mes a conquerir el país.

(...)

És un món on ser insignificant, ser necessari o estar ben connectat és la millor manera de sobreviure. 

(...)

La meva mare, per primera vegada, se sent com si ja tingués la feina feta. (...) No vam saber mai com estava de malalta, tot i que ella feia mesos que sabia que tenia càncer.

I ara parlem de la Franciska. Ella, que gairebé no tindrà veu en tot el relat, però que mitjançant la veu dels altres, arribarem a conèixer profundament, és l'autèntica protagonista:

La Franciska té tres porcs a l’estable, i això és més intel·ligent del que es podria pensar. Els porcs són sorollosos i això dissimula els errors que fem.

(...)

Al principi de la guerra, ningú creia que els alemanys, un poble civilitzat, durien a terme execucions massives de jueus, tal com han fet. (...) Vivim cada moment sense saber si serà l’últim. 

I també és important el punt de vista d'en Mikolai, un dels veïns que, junt amb la seva família aconseguiran sobreviure amagats per la Franciska:

Quan els alemanys envaeixen Polònia, el meu pare continua treballant a l’hospital, però deixa de ser-ne el director.

(...)

Els havia entregat un farmacèutic polonès. L’home va sospitar que la família amagava jueus quan va veure que compraven més medecines del que en condicions normals haurien necessitat.

No tots els nazis són alemanys. 

I potser la part més emotiva pel que té d'insòlit, és quan coneixem en Vilheim, un soldat alemany, que en principi es podria considerar un enemic de la família polonesa, i per descomptat, de la Franciska per traïdora als plantejaments dels nazis, però que, com molts altres joves, també s'ha vist forçat a allistar-se i a lluitar al costat de les tropes alemanyes:

Els meus caps militars creuen que sóc un inútil, però ells no saben que quan disparo fallo expressament

No puc assumir la idea de treure la vida a algú, sigui qui sigui.

(...)

El dia que faig divuit anys, l’exèrcit allarga els seus tentacles fins a mi i se m’emporta. (...) Quan arribo a Polònia, m’envien a Sokal, una ciutat que ni tan sols sabia que existís.

(...)

No tinc amics en aquest exèrcit.

Guardo les distàncies. 

I gairebé torno al principi quan l'he donat veu a l'Helena, que ens torna a parlar un cop s'ha assabentat que el seu germà ha mort mentre ajudava els partisans jueus amagats:

Un no s’hi acostuma mai, a la por. Apareix del no-res, mentre camines, menges o dorms, però tires endavant perquè no hi ha altre remei. Gairebé tothom té un familiar o un amic que ha mort a causa de la guerra.

Serra Galliners
Abril 2022

I només em resta afegir una part del mateix Epíleg del llibre:

Aquest llibre és de ficció, però va ser inspirat per la història real de la Franciska Halamajowa, que amb la seva filla, va salvar la vida de quinze jueus de Polònia durant la Segona Guerra Mundial. Al mateix temps, la Franciska també va amagar un soldat alemany a l’altell de casa seva. El seu fill va morir mentre portava un camió carregat de provisions als partisans jueus que s’amagaven al bosc.

  

 

El secret de la mare

J.L.Witterick

Traducció de Marc Rubió

173 pàgines

Taurons en temps de salvadors

Una encantadora i màgica història familiar.

Val a dir que es tracta d'un relat extens del què només tractaré de recollir l'essència de l'argument, cosa que ja d'entrada afirmo que és complicada si no es vol perdre cap element de la màgia que confegeix tot el relat i que, indiscutiblement forma part del seu encant.

Les Foradades
Setembre 2016

Ens trobem a Honoka’a, el 1995, i és la Malla qui recorda com va ser aquella nit màgica en què va iniciar les relacions amb l’Augie i considera que va concebre en Nainoa, el seu primer fill, i els anys i successos fantàstics després que uns taurons el salvessin de morir ofegat, que van passar a continuació:

La marxa nocturna dels espectres: et vam concebre aquella nit, i durant els primers anys de la teva vida van passar coses estranyes.

(...)

L’aigua on eres tu s’havia remogut. (...) Quan vaig tornar a sortir per agafar aire, tu eres a la superfície, de costat, com una nina de drap a la boca d’un tauró. Però el tauró t’aguantava amb delicadesa, ho entens? T’agafava com si fossis de vidre, com si fossis la seva cria.

El temps va passar; som a  l'any 2002:

Quan vas parar de rebre gent, encara et vas allunyar més de nosaltres. Una bona part de tu es va convertir en un secret, i em fa l’efecte que encara no has tornat del tot. 

(...)

Si eres més dels déus que de nosaltres, si eres una cosa nova, si havies de refer les illes, si en tu, en el cos d’aquell noiet, es movien tots els reis antics, jo, és clar, no podia ser qui t’havia d’ajudar a desenvolupar tot el teu potencia. El meu temps com a mare estava a les acaballes. 

En Nainoa, té dos germans, en Dean i la Kaui, que sovint pateixen la convivència amb el germà a qui se li atribueixen poders gairebé divins:

Em vaig abocar a la feina. Ara, la frisança, les ganes de lluitar i les essències que s’aplegaven  dins meu a l’ambulància eren com una addicció, sempre acaronant-me per cridar-me l’atenció.

(...)

Tot aquell anys, déu-n’hi-do! Va ser com tornar a viure al límit de la llegenda, igual com després d’allò dels taurons, però encara més intens. 

(...)

Potser el pare, la mare i els déus no es preocupaven tant de mi com d’en Noa. Però això no volia dir que jo no pogués ser alguna cosa. Jo encara era aquí. 

Un tret que podríem considerar distint i original, és que, tot i que el protagonista del relat és, sens dubte, en Nainoa, o Noa com acostumen a nomenar-lo els seus germans, el noi prodigiós, el sanador, el que defensen els taurons... ell intervé escassament i són els altres el que el nomenen 

I mentre el relat avança, gairebé de sobte en Noa comença a perdre tot l'interès per la vida així com de la seva facultat de sanar que, val a dir, el deixa exhaust. 

I desapareix. Fuig? Es perd?...

I és la Malla, la germana, que ha d'abandonar els estudis i el seu futur prometedor com a jugadora de bàsquet, perquè li recau la tasca difícil de tenir cura dels pares que han caigut en una davallada tant de salut física com psicològica i també econòmica, doncs depenien totalment dels guanys de Noa com a sanador: El pare i la mare havien de fer mans i mànigues per arribar a fi de mes. (...) L’única manera de sortir d’una situació així és ser tan bo en una cosa que els altres es vegin obligats a pagar-te. I pagar-te grans quantitats de diners. I això és el que em vaig proposar quan vaig arribar a Spokane.

(...)

Les primeres setmanes la situació entre la mare i jo no va ser bona.

(...)

Aquesta, doncs, és la situació: soc una mena de criada i infermera de merda.

(...)

Així doncs, treballo. Els matins soc a la finca d’en Hoku. Cavo, llauro i planto. Faig rases i cavallons, empenyo carretons i sembro. (...) En fi, em sembla que ara queda clar què soc. 

I és en Dean, el germà, qui surt en la seva cerca:

Ara faig de carregador, sí, però m’he format per tenir una feina de conductor, perquè suposo que cobraré una mica més i sortiré a fora.

(...)

La mare em va trucar per dir-me que en Noa havia desaparegut mentre feia una excursió molt llarga pe l’Illa Gran, tot sol i a peu.

(...)

Encara busco en Noa, tot sol ara, quan l’equip de cerca i salvament, la família i els amics han deixat de fer-ho. 

I potser el troba, o potser només és una intuïció:

Quan vaig arribar allà, al lloc on va caure, durant uns instants va ser com si jo i tota la vall ens toquéssim. 

 

Les Foradades
Setembre 2016

És el destí el qui ha marcat el seu final? Ha estat realment un final?

Els taurons no estaven lluny. Igual...:

Si un déu és una cosa que té un poder absolut sobre nosaltres, en aquest món n’hi ha molts. Hi ha déus que escollim i n’hi ha que no podem evitar; hi ha déus als quals preguem i déus depredadors; hi ha somnis que esdevenen déus, passats que esdevenen déus i malsons que també. 

(...)

Per a la mare, en Noa era un fill però també eren les llegendes que l’envoltaven. La manera com aquestes llegendes concentraven en un sol propòsit tot el que ens feia mal, com ara els anys de pobresa, el trasllat a la ciutat, la merda de feines que tenien ella i el pare. (...) El gran destí és una cosa que embriaga. 

Taurons en temps de salvadors

Kawai Strong Washburn

Traducció de Josefina Caball

446 pàgines

Joan Fuster

La Flama del Canigó
Sabadell, 2018

El 1981, Edicions Tres i Quatre, publicava a València l'opuscle "Ara o Mai" de Joan Fuster.

No he pogut evitar en llegir-lo, considerar la vigència que tenen encara avui dia, després de més de 40 anys, les seves reflexions, una petita mostra de les quals m'he permès de transcriure.

"Si nosaltres no defensem com cal, catalanoparlants, el català, ¿qui ho farà? ¿El Ministerio de Educación?.

(...)

La castellanització dels Països Catalans de l’àrea espanyola s’ha endurit. (...) A tots els nivells. Davant un televisor, un catalanoparlant deixa de ser catalanoparlant per a ser televident en castellà, o en francès."

Recordeu que la primera emissió de TV3 en període de proves va tenir lloc el 10 de setembre de 1983, i la programació va començar el 16 de gener de 1984.

La principal funció era la defensa i protecció de la llengua i cultura catalana. 

La Flama del Canigó
Sabadell 2018

Por qué dar vida a un mortal

Les fonts de Sant Roc
Olot, febrer 2014

Potser és una lectura crua que ens fa qüestionar diferents aspectes de la vida. El que és segur és que es tracta d'una profunda reflexió, amb un punt d'escepticisme, però ben documentada i seriosa que entenc, cerca el debat de diferents aspectes de la nostra societat com ara la matèria, el suïcidi, la pornografia, la caritat, la castedat... La veritat, potser?

Vegeu-ne un petit recull d'alguns dels temes que tracta i traieu les vostres conclusions, que és sempre del què es tracta.

I per començar, parlarem de la matèria:

Cuando alguien pierde el espíritu, le queda todavía el cuerpo; un cuerpo que se mantiene como un ancla, como un acceso, como la esperanza de un regreso.

(...)

La materia se ve descompuesta en átomos, el viviente se descompone en genes, la inteligencia se descompone en neuronas, la sociedad se descompone en individuos, y estos se descomponen en una suma de funciones cuya comunicación se descompone en “bits”. 

I què opinem del terme "cultura". I què entenem per "ser culte"?:

Por lo que se refiere a la “cultura”, el término nos lleva a pensar enseguida en un programa de museos, de teatros, de cine, de libros, de conciertos, y tal vez de buenos vinos. Ser “culto” consiste en haber leído a los grandes autores, visto las grandes películas, oído las grandes piezas musicales… (…) De este modo, la cultura se reconduce a un conjunto de productos culturales preferiblemente al alcance de la masa, y eso significa que se distribuyen en los supermercados y si es posible se descargan de Internet.

Donar tombs a les idees, reflexionar, qüestionar-se la vida... vol dir que estem filosofant? Segur?:

Filosofar no es llenarse la cabeza, sino cultivar la propia alma para que rinda, igual que se dice de una buena tierra que rinde.

Es diria que en general, la societat actual es vanta de les bondats del progrés. L'autor s'ho qüestiona (I humilment, jo també):

El progreso hace ir hacia donde no se había llegado aún. El desarrollo hace que llegue a su madurez lo que ya existía en estado germinal. 

(...)

Según el autor de “El Capital”, la revolución industrial no es un progreso, sino una completa ruptura con los modos tradicionales de producción, y no se puede hacer otra cosa que responder a ella con una revolución política igualmente disruptiva.

(…)

Si el progreso es liberación, ¿cómo podría ser ineluctable su movimiento, que se basa en nuestra total ausencia de libertad? Quien es conducido a un destino contra su voluntad no experimenta un progreso, sino un secuestro o una deportación.

(...)

El progreso de la innovación se caracteriza por los desechos y una aceleración de la caducidad. Llega hasta el punto de que ya no nos queda nada que transmitir, y tenemos que actualizar constantemente nuestras competencias, en dependencia de las nuevas tecnologías. Ya no somos capaces de ejercer un oficio.

I arribem al punt que dona títol al llibre: Per què donar vida a un mortal?:

La muerte reviste de absurdo el nacimiento.

(...)

Hace un tiempo, tener hijos estaba fuera de cuestión, era un deber indiscutible. (…) Con el filósofo se produce una separación progresiva respecto al sabio y al padre, al pensador y al esposo.

(...)

En general los filósofos coinciden en decir que es mejor no casarse y no tener hijos, y, también, cuando lo dicen, desde Heráclito hasta Kant, de Epicuro a Leibniz, de Spinoza a Nietzsche, son célibes.

(...)

En las sociedades de antes, engendrar daba acceso a un “status” progresivamente más importante, en calidad de progenitores, abuelos, hasta el status social supremo, el de antepasado.

(...)

Mientras el hijo es visto como un heredero o un instrumento, mientras sea el medio para propagar el nombre de la tribu, de la raza, de la nación, de la empresa, de la especie, resulta fácil darle la vida.

(...)

Dar la vida a un mortal no implica una responsabilidad ante una persona vulnerable que ya estaba. Se trata de traer al mundo a una persona vulnerable y, por tanto, de ser el principio de su vulnerabilidad. Una cosa es ver sufrir a un niño, otra es ver sufrir a un niño por mi causa. No por mi error, porque yo no le hago sufrir, pero soy yo, mi consentimiento, el que está en el origen de su capacidad de sufrir.

I segueix desgranant diversos punts sempre relacionats amb l'ésser humà i llurs cabòries. 

Li arriba el torn a la pornografia:

“Pornographia”, en griego, significa literalmente “escrito sobre las prostitutas”. Si nos quedamos en este significado, podemos afirmar que la Biblia es una colección de textos pornográficos.

(...)

La pornografía es, por tanto, una prostitución sin la presencia real de la prostituta. 

Parlem del suïcidi, un tema sempre amagat del que se sol passar, com se sol dir "de puntetes" sota la premissa que si se'n parla massa pot conduir a la imitació: 

El suicidio plantea una pregunta, pero no espera su respuesta. (…) Sin embargo, la justificación del suicidio tiene lugar siempre y solo entre los vivientes, y el interlocutor decisivo se ha suprimido a sí mismo en cuanto interlocutor. Nos condena al monólogo.

(...)

El suicida ofende a la sociedad porque está esencialmente ligado a ella, pero la relación se mueve en los dos sentidos; también puede significar que una determinada sociedad le ha empujado a destruirse.

(...)

Matarse significa negarse a morir. Es un intento de reconducir a la propia voluntad algo que la supera. 

En general m'ha resultat interessant, tot i que els darrers tres capítols són massa enfocats a la religió i no m'han acabar de satisfer.

Això sí, em quedo amb aquesta frase:

Dar la vida es también dar la muerte, en cuanto mortalidad. 

Brutal, com diu aquell cuiner, no?

Les fonts de Sant Roc 
Olot, febrer 2014

 

Por qué dar la vida a un mortal

Fabrice Hadjadj

Traductora: Elena Álvarez

219 páginas