Si puede, no vaya al médico

Ja em disculpareu, però començo aquesta entrada parlant de mi. 

Sempre m'he sentit saludablement afortunada, he gaudit i gaudeixo del que considero una bona salut, segurament hi té molt a veure la dieta que, com gairebé tothom de la meva edat, que vam néixer en temps de postguerra en el sí d'una família humil, va haver de seguir de manera forçosa. I no em vull descuidar de les cullerades d'oli de fetge de bacallà, un reconstituent que, encara que sembli mentida, a mi m'agradava.

Bé, tot aquest preàmbul és per parlar-vos d'un llibre una mica contradictori en alguna de les seves afirmacions, però que en general, m'ha semblat prou interessant com per a reflexionar.

En faré un recull, que per força haurà de ser una mica extens donada la característica del llibre:

El siglo XXI vive de espaldas a la muerte y paga un alto precio por ello. 

Una afirmació que podem trobar al començament i que considero una mica inexacta. No només al segle XXI, es viu d'esquena a la mort. Penso que tot i les èpoques més dures de la humanitat, en què realment l'esperança de vida era molt curta, això no volia pas dir que es reflexionés massa en la certesa de la mort.

Bé, deixo les interferències i passo a recollir alguns dels punts que m'han semblat més significatius, tot i afegir, que res com llegir el llibre.

Ens diu l'autor que:

Este libro pretende interpretar la medicina de hoy desde la perspectiva cultural que acabamos de trazar. Defiende, por tanto, que la medicina no debe considerarse una ciencia aislada sino un ingrediente cultural esencial que se inscribe dentro de unas coordenadas sociológicas concretas: consumismo hedonista, desinterés por el sentido de la vida (y del mundo en general), comercialización del miedo a enfermar, exclusión de la muerta de la ecuación de la existencia y culto a la tecnología globalizada como instrumento salvífico. 

(...)

Este libro está escrito con la intención de que llegue a todos aquellos que estén interesados por su salud y por el devenir de la sanidad dentro del crítico contexto cultural en el que se halla la civilización occidental. 

No he pogut evitar recordar la polèmica amb les vacunes de la COVID:

Las vacunas han hecho posible la práctica desaparición de terribles enfermedades que acabaron con las vidas de millones de seres humanos como la poliomielitis, el tétanos, la viruela o la difteria. Junto con los modernos hábitos de limpieza corporal y de higiene doméstica. 

El problema són els abusos que massa cops se solen fer:

El descubrimiento de los antibióticos tuvo mucho que ver con el aumento de la esperanza de vida en el siglo XX.

(...)

Hoy son poco frecuentes las muertes por meningitis, peritonitis, tuberculosis, neumonías o infecciones urinarias.

No hi ha cap dubte que la ciència, com tot, també té limitacions:

La tecnodependencia es un sello característico de la cultura actual. (…) No hay duda que la digitalización de las historias clínicas, los análisis, los informes varios y las imágenes radiológicas ha supuesto un avance en el proceso de eliminar el papel y facilitar el acceso al hospital de los pacientes

 (...)

El cirujano puede ser muy hábil, pero sin una cabeza pensante cometerá errores. (…) Hay muchos más cirujanos técnicos que cirujanos que piensen bien, y eso es porque no estudian, han quemado de manera simbólica los libros. 

En aquest punt no hi puc estar d'acord, potser perquè vaig patir la mort massa prematura de la mare a causa de la metàstasi d'un càncer de mama cap al fetge. Potser, només potser, si haguessin fet controls puntuals, s'hauria pogut salvar:

El cribado del cáncer de mama morirá poco a poco. Ya se han publicado recomendaciones conservadoras.

(...)

Que la hipocondría social es una gran oportunidad de negocio está fuera de toda duda. Negocio para la industria que provee de maquinaria y reactivos para los análisis, para los centros de chequeos, en especial para aquellos que se han hecho con las revisiones de altos cargos directivos de empresas potentes, y negocio y puestos de trabajo para el personal sanitario dedicado a este tipo de actividades. 

Una alerta vers la proliferació de "visitadors mèdics":

Hace unos años se supuso ingenuamente que la época de los visitadores médicos pasaría y que estos desaparecerían de manera progresiva de los hospitales y centros de atención primaria. (…) La agresividad industrial parece haber crecido de manera paralela a la pereza de los médicos por informarse a través de fuentes más fiables que un representante.

Un seguit de temes que em semblen especialment preocupants:

Hoy día, los congresos son ante todo una industria que implica a un gran número de actores.

(...)

No, en medicina hay que innovar con prudencia, porque lo que está en juego es la vida de las personas y, desafortunadamente, la innovación asilvestrada en este terreno ha implicado un nuevo tipo de aventurismo técnico.

(...)

El principio de precaución es hoy más necesario que nunca, pues los cirujanos innovadores a menudo ocultan sus complicaciones posoperatorias. 

(...)

Crece la preocupación por la cantidad de exploraciones y tratamientos, tanto médicos como quirúrgicos, innecesarios e inútiles que se producen como consecuencia de la presión industrial, la hipocondría social, los cribados del cáncer, el exceso de médicos, la medicina biométrica, la gratuidad de los servicios, el afán de lucro y la conveniencia política. 

(...)

Deseamos que se nos atienda y se nos cure con todo lo que haga falta cuando enfermamos como consecuencia de nuestros estilos de vida, pero no asumimos que los principales responsables de cuidar nuestra salud somos nosotros mismos y no los médicos. El cuidado de sí mismo constituye el primer  nivel para una buena salud, no el sistema sanitario, que está ahí pero lejos, para cuando las cosas se ponen mal de verdad. 

I un punt sempre d'actualitat: Sanitat Pública/Sanitat Privada?

En realidad, la sanidad pública no es gratuita, sino que la sufragamos entre todos.

(...)

A pesar de los argumentos esgrimidos a favor de la sanidad pública, su futuro es incierto. (…) Para mejorar su funcionamiento y asegurar su futuro, deben introducirse cambios estructurales orientados a la calidad y la eficiencia, y profesionalizar la gestión sanitaria.

(...)

La medicina pública es ruinosa en términos estrictamente empresariales. 

(...)

Seamos claros: cuando enferman, los directivos y los cargos políticos son los primeros en averiguar en quién deben confiar y no necesariamente se hacen tratar en el hospital donde trabajan. 

(...)

El mayor inconveniente que le encuentra cualquier ciudadano a la medicina privada es el coste: por moderado que sea, supone siempre un esfuerzo para la economía familiar. 

 

I acabo, no sense insistir en recomanar-vos la lectura:

¿Un sistema sostenible?

El mundo que nos acoge no se nos ha dado en propiedad, por lo que debemos tratarlo con cuidado y, cuando nos llegue el momento de partir, dejarlo tan bien como lo encontramos o mejor. 

Los ciudadanos hemos de poder decidir el futuro que deseamos para nuestra salud. ¿Cuánto querremos aferrarnos a una vida inútil que ocupa espacio, recursos y tiempo? ¿Abusaremos del préstamo solidario del que estamos disfrutando? ¿Cuánto vamos a dilapidar de la herencia que recibimos de las generaciones que nos precedieron en detrimento de las que nos han de suceder? 

 Si puede no vaya al médico

Antonio Sitges-Serra

Prólogo de Manuel Cruz

318 páginas

Traça un perímetre

Diu la Viquipèdia: 

El perímetre d'un objecte o figura geomètrica és la longitud del seu contorn. La paraula prové del grec perí ('al voltant de') i metros ('mesura'). El terme designa tant el contorn en si com la seva longitud. El perímetre d'un cercle té nom propi i s'anomena circumferència.

Estructurada en el que l'autor ha volgut denominar com a quatre moviments, aquesta història massa confusa i embolicada, ens narra l'evolució en la vida d'uns joves que viuen a la perifèria de la gran ciutat, amb tot el que aquest fet comporta. 

Ells agafaran camins diversos, però acabaran traçant un perímetre que ens permetrà tornar a trobar-los passats uns anys i moltes vicissituds.

El que primer coneixem és la història de la mare d'uns dels membres d'aquest estrany grup. El relator l'anomena, "La Pagesa" :

La que anomenaven Pagesa havia tingut una vida gossa, gossa. De gossa solitària, amb paparres. Havia estat embarassada potser una dotzena de vegades i havia parit set fills.

(...)

Ningú no havia sabut mai ben bé com la Pagesa es guanyava la vida. 

I ja tenim conformat el perímetre:

Nosaltres. Tres germans de sang. El Boris, l’Olga i jo. Quatre, comptant-hi el Coix, que es va fondre més tard amb nosaltres. (...) Dels quatre ell era l’únic que vivia fora del perímetre que traçaven l’avinguda.

(...)

Ell va ser l’últim a entrar al cercle que formàvem els altres tres. 

(...)

Per a nosaltres, la ciutat estava encerclada per uns murs invisibles.

(..)

De mica en mica vam prendre consciència d’uns límits que abans ni tan sols ens podíem imaginar. 

I així arribem al Segon moviment:

He actuat sempre fora de la llei perquè la llei ens recorda la condició de mortals. (...) Hi ha lleis que són justes, i cal aprofitar-les. I hi ha lleis que són injustes. Però estan totes barrejades sense raó.

(...)

Vols definir l’ésser humà? És l’únic animal que té rancor. I por del seu propi rancor. I rancor de la seva pròpia por. I així es passa el dia fugint de sí mateix, fins que les lleis que s’inventa l’atrapen en un espai mesurat i confortable. 

Han passat uns anys quan arribem al Tercer moviment:

Són un petit poble, una colònia nòmada. A partir dels cent mil passos, l’enyorança i les expectatives d’arribar a algun lloc es comencen a confondre; de vegades, a  mitja veu, es diuen que, a l’altra banda, esperen retrobar-se amb éssers estimats. L’empenta que tenien al començament flaqueja, la seva determinació vacil·la, dubten sinó han errat el camí i alguns plantegen girar cua.

(...)

El senyor X és l’amo de molts dels camins que travessen Turquia d’est a oest.

(...)

Tots els qui treballen per a ell tenen clar, si no són massa rucs o massa ambiciosos, quin és el camí segur. 

I així arribem al Quart moviment. El tancament del cercle que hauria de suposar el retrobament o el tancament de la història, que lamentablement jo no he sabut copsar.

Cada jornada  repetíem els mateixos moviments. Actuàvem com els microorganismes d’un cos encarregats de metabolitzar els fluxos econòmics. (...) Un cop acabada la nostra jornada regular de transport, jo continuava, sol, traginant fora de llei material de rebuig de la circulació econòmica. 

(...)

Tres adolescents enamorats de tres maneres diferents de la mateixa noia; només dos s’havien fet grans: un per descobrir fins on portava el fil de poesia i delinqüència que havia travessat el barri, l’altre, jo mateix, per prendre’n nota i narrar-ho 

En general, m'ha semblat una història innecessàriament confosa, potser perquè no he acabat de trobar-li el sentit i perquè he perdut constantment la connexió amb el relat del grup.

Grafit a Dénia

Traça un perímetre

Cesc Martínez

252 pàgines 

Animal trist

La protagonista segons la seva presentació, sabem que és una dona d'edat avançada, tot i que no sabrem amb exactitud quina és:

Ara tinc cent anys i encara soc viva. Potser només en tinc noranta, no ho sé ben bé, però possiblement ja són cent.

Va tenir un amant de qui, segons intuïm, ella n'estava més que enamorada, tot i que no sabem fins a quin punt va ser corresposta. I és que un dia...:

Recordo molt bé el meu amant. Sé quin aspecte tenia quan entrava a casa meva. (...) Un dia, era tardor, això ho sé segur, se’n va anar i no va tornar més.

(...)

L’espera ha esdevingut una cosa natural en mi, i la inutilitat de l’espera ja fa molt que no em dol. (...) Jo ja no era jove quan vaig decidir continuar la meva vida com una història d’amor ininterrompuda i sense fi. 

(...)

Al llarg dels anys he aprés a no recordar el que vull oblidar.

(...)

Des que he oblidat el seu nom, al meu amant li dic Franz, perquè estic segura que a la vida no he conegut cap altre Franz.

A partir d'aquest punt, ella seguirà relatant de manera confusa i desordenada la seva suposada història, mentre es repeteix sense aportar res de nou:

Després de trobar en Franz, el meu marit devia desaparèixer inadvertidament de la meva vida. Si no, no m’explico com en Franz em podia venir a visitar a qualsevol hora en aquest pis on visc des de sempre. 

(...)

És indiferent si tinc cent anys o vuitanta, si és des dels quaranta, els trenta o els seixanta que penso què passa quan anem a parar a aquest estat del qual diem: “Estimo”. Encara que m’hi trenqués el cap cinquanta anys més no en trauria l’entrellat.

D'alguna manera, i només en determinats paràgrafs, m'ha fet pensar que la protagonista pateix d'Alzheimer i que el relat en sí és la constatació del procés degeneratiu de la memòria pròpia de la malaltia, però aviat he abandonat aquesta idea, perquè tot i la incoherència, sembla que el seu problema no hi té res a veure:

De vegades, poques, em ve al cap algun dia d’aquells vint anys. (...) Aquell dia d’abril en què algú, no sé qui, em va desconnectar l’electricitat del cervell. (...) Es veu que, després de despertar-me d’una pèrdua total de consciència d’uns tres minuts, encara vaig estar un quart d’hora en un estat de confusió terrible.

(...)

No sabem ni quin aspecte tenim. Coneixem la nostra imatge al mirall, ens reconeixem de les fotos i les pel·lícules, però això és tot. (...) No ens veiem en els nostres fills ni en els nostres pares.

(...)

En realitat, continuo sense saber per què a la vida d’en Franz tot es va poder quedar on era mentre que la meva vida va ser arrossegada com una barraca de fang per un aiguat.

(...)

Només recordo la nit de tardor que en Franz va marxar i no va tornar. No plovia. Avui me n’he de recordar perquè avui deixaré d’esperar en Franz. M’he d’escarrassar. 

En realitat no sabrem el perquè de la seva aparent confusió i desmemòria. Potser està causada per l'edat, per algun inici d'Alzheimer o demència senil, o potser, per un interès no confessat, que d'alguna manera es deixa intuir en aquest paràgraf final?

Cadascú ho haurà de decidir:

Em costa distingir les coses possibles de les que van passar. Durant tots aquests anys he barrejat i combinat les cosses possibles amb les que van passar, les pensades amb les dites, les futures amb les que no he oblidat mai, les esperades amb les temudes, i tanmateix la història no deixa de ser la mateixa. El final és clar i ho decideix tot, el final no és rectificable. Per això l’he oblidat.

En general ha estat un relat repetitiu, i una mica carregós.

Segurament el millor de tot és el seu final un tant sorprenent.

 

Animal trist

Monika Maron

Traduït per Carlota Gurt

109 pàgines

Els grans optimistes

Des de que es va detectar, sempre he pensat que la qüestió de l'aparició de la SIDA, igual que la seva evolució posterior, passant per la gran mortaldat que va ocasionar, s'ha abordat, com se sol dir: "tot passant-hi de puntetes".

El fet que personatges rellevants del món de l'espectacle, s'atrevissin a fer públic que estaven contagiats, i d'aquesta manera assumint públicament la seva homosexualitat, va ser, sens cap mena de dubte, un important revulsiu, però, segons la meva estimació, encara no el suficient, perquè en l'apartat de l'esport, per posar només un exemple, encara resta molt camí per fer.

El llibre que avui m'ocupa, tracta el tema dels inicis de la SIDA i la forma com es va rebre i acceptar, o no, des dels més castigats, com va ser el col·lectiu homosexual masculí.

M'ha interessat la part de les històries que s'hi refereixen, i és que hi ha tota una altra, al meu entendre innecessària, que segueix les passes d'una dona, no pas una supervivent, no podem confondre els termes, que ho va viure com a amiga d'alguns dels protagonistes, i que un cop passats els anys, està cercant la seva filla, que ha estat suposadament captada per una secta. 

Val a dir, que en aquest recull, he obviat tota aquesta part a què m'he referit. Ja em disculpareu.

El relat s'inicia a partir d'un funeral. Ens trobem a l'any 1985, recordem que els primers casos registrats com a SIDA daten del 1981:

En Nico havia sigut alegre, sí. I guapo.

(...)

En Nico havia deixat clar que havia de ser una festa.

(...)

S’havia mort feia tres setmanes, i la família havia endarrerit la vetlla i l’enterrament fins que el seu avi, el que feia vint anys que no veia ningú, pogués agafar un avió des de l’Havana.

(...)

Els seus pares havien repudiat el Nico quan ell tenia quinze anys.

Em detinc aquí, per reprendre les reflexions. Cal insistir un cop més que els primers afectats van ser un col·lectiu que ja solia arrossegar la incomprensió i el rebuig de la societat més aparentment puritana.

El relat, reflecteix força acuradament les pors i les incerteses que van suscitar:

Si descobries nous detalls d’algú que ja no hi era, aquella persona no desapareixia. Agafava una dimensió més àmplia, més real. 

(...)

Durant les setmanes posteriors a la festa en record del Nico, ningú tenia ganes de fer gaire res.

(...)

Tots estem condemnats a mort, d’acord? Tu i jo, i no sabem quan serà. Un dia, cinquanta anys. Vols reduir aquesta perspectiva? Vols estar acollonit com una mala cosa? Això és l’únic que et dona aquesta prova. Vull dir, ensenya’m on és la cua del tractament miraculós i em faré la prova dels collons i obligaré tothom a fer-se-la també. Mentrestant, què? Tens ganes d’acabar en una base de dades governamental?

(...)

Si la teva prioritat és el sexe segur, la prova no et serveix de gaire. La meitat d’aquests tios obtenen una falsa sensació de seguretat, l’altra meitat descobreixen que s’estan morint. Es deprimeixen, s’emborratxen i què coi creus que fan? No surten corrents cap a la botiga de gomes. 

Són moltes les reflexions que els supervivents van aportant. No tots els protagonistes que coneixem reaccionen de la mateixa manera, el que sí és comú és la certesa que estan condemnats a mort:

-Saps què és el més dur de tenir la sida?

(...)

-És el fet de morir.

I, en efecte, gairebé tot el grup d'amics van desapareixent, un darrere l'altre, inexorablement:

Aquelles eren les fitxes del dominó que havien caigut: el Julian i després el Charlie. I potser el Yale. 

(...)

A la primavera, quan s’havien fet les proves junts, el Yale s’havia imaginat que si resultava que estaven infectats s’haurien abraçat i haurien plorat i després haurien sortir a menjat a fora i haurien parlat d’engreixar-se en to de broma, i haurien demanat l’ampolla de vi més cara, i hauria sigut una nit terrible, però l’haurien afrontat junts.

(...)

A Chicago, la població de gais que havien sortit de l’armari sempre havia sigut prou reduïda, i ara ja n’hi havia més d’un centenar que havien mort. I ves a saber quants més desapareixerien aquell any. Aviat només quedaria un Andrew gai a tota la ciutat. No li caldrien cognoms.

(...)

Saps quines possibilitats hi ha, però no tens ni idea de quina et tocarà. 

(...)

Va haver-hi un moment fugaç en què ens vam sentir més segurs, més feliços. Jo em pensava que era el començament d’alguna cosa. Quan de fet, era el final. 

Òdena
Maig, 2018

Nota i agraïments de l’autora:

Tot i que aquests personatges i les seves vides són ficticis, m’he cenyit tant com he pogut a llocs reals i esdeveniments públics, i només m’he pres llibertats quan ha sigut necessari.

(...)

No hi ha tants llibres ni pel·lícules sobre la crisi de la sida de Chicago com esperava quan vaig començar aquest projecte. 

 

 

Els grans optimistes

Rebecca Makkai

Traducció de Marc Rubió

620 pàgines

El salvatge dels Pirineus

Un jove hereu que decideix quedar-se a viure en una zona recòndita, una mare angoixada que lluita per rescatar-lo sense respectar la seva voluntat, un germà que el menysté i que només desitja desfer-se'n d'ell, una cunyada vídua que vol mantenir el seu status i fa mans i mànigues per tal de quedar-se embarassada d'ell...

Tot plegat una història força delirant i inversemblant, però alhora distreta.

Vall de Pineta
Setembre 2021

El jove Ventura, fill d'una de les famílies amb més poder de la comarca, i notari de professió, ha participat en una batuda. 

Ha patit un accident i de cop s'ha trobat perdut i amb dificultat per retrobar-se amb els companys, els quals tampoc no posen massa interès en rescatar-lo.

En contra de tots els pronòstics, el jove s'hi ha trobat bé perdut entre les penyes i decideix quedar-s'hi a viure:

Veïns del poble de Malpui, batlle, metge... (...), us notifico a tots que he pres la ferma i lliure decisió de quedar-me a viure aquí dalt, a la terra que, per dret de descoberta, em correspon, per la qual cosa només us prego que em deixeu en pau.

(...)

Com cada nit, abans de acotxar-se, va anar a treure el nas al mirador del poble.

Tot plegat ocasiona un considerable enrenou al poble, i de manera molt especial en la seva mare. No així en el germà que considera que li ha arribat l'oportunitat de fer-se amb la considerable herència de la família:

Nosaltres hem fet tot el que bonament hem pogut perquè tornès a casa. Si no vol baixar, per ell va el pollastre. 

(...)

Ras i curt, que el batxiller Mir, considerant-se un home savi i diferent de la resta dels mortals, ha deixat de banda la societat per tal d’esdevenir completament lliure. 

El temps segueix el seu curs, mentre que el jove es manté ferm en la seva decisió de quedar-se a viure en el racó que, segons ell, ha conquerit i en el que s'ha anat acomodant un habitacle i un petit hort.

Així les coses, la mare mor i el problema es veu agreujat:

Sisplau o per força que hauria de baixar el Ventura, ja que, morta la mare, ningú no li faria pujar el menjar allà dalt a la penya.

Es torna a fer un intent de rescatar-lo. Recordem, però que això és contrari a la voluntat del noi que ha decidit quedar-se a viure sol:

Els diumenges acostuma a quedar-se tot el matí al mirador. Còmodament assegut al pedrís encoixinat amb un tou de fenàs i protegit pel brancatge de la savina, deixa vagarejar la vista damunt la fondalada de la Comella. 

Però no ha estat només la mare qui ha mort, també el germà ho ha fet i ha deixat vídua sense fills, que malda per fer-se amb l'herència familiar i no se li acut res més que visitar el jove per fer-li una proposta:

-Què hi vens a buscar, a la meva propietat?

-Llavor -va respondre ella-. 

-Llavor de criatura (...) Tres nits senceres s’hi va passar, allà dalt. 

(...)

La maternitat furtiva, igual com abans el rang de mestressa del Poblador, li havia pujat al cap. En comptes de tancar-se avergonyida, no parava ni un moment a casa, tot el sant dia rodava pels carrers. 

I ja pràcticament arribem al final de la insòlita història, quan el refugi que s'ha construït el que ja tothom coneix com "El salvatge dels Pirineus", es comença a esfondrar, i de nou sorgeix la qüestió de rescatar-lo, aquest cop mitjançant un globus aerostàtic:

La feixa està condemnada a desaparèixer.

(...)

Efectivament, es tractava d’un aerostàtic amb tres figures humanes movent-se dins la cistella. (...) Va seguir tota l’operació d’aterratge.

(...)

-I hem vingut expressament per vós, senyor Ventura Mir, per portar-vos a casa si així ho desitgeu.

(...)

Tingueu en compte que tot lo que veieu, marges, arbres, camps de conreu, tot, àdhuc el matoll més insignificant, absolutament tot està convenientment escripturat i enregistrat a l’arxiu de la Feixa. 

I jo ho deixo en aquest punt, si voleu saber com acaba aquesta història, haureu de llegir el llibre.

El salvatge dels Pirineus

Pep Coll

327 pàgines

L'estiu que la mare va tenir els ulls verds.

L'Alesky és un pintor que està passant per una època de bloqueig total. Decideix tractar-se amb un psiquiatra. El que confegeix aquesta història, és el resultat de les visites, en les quals, rememorarà el seu passat tractant de trobar el desllorigador del seu fracàs actual.

Aviat sabrem que ell, ja de ben petit, sentia un rebuig total per la seva mare, fins el punt de confessar que l'odiava:

Era la mare més inútil que havia existit mai. Me la mirava des de la finestra mentre ella m’esperava a la sortida de l’escola com una pidolaire.

(...)

Si hagués pogut, l’hauria canviat sense pensar-m’ho dues vegades per qualsevol altre mare del món. Fins i tot per una mare borratxa, fins i tot per una que m’apallissés cada dia.

De fet, quan seguim llegint ens adonem que en realitat el seu problema fonamental és que no se sent satisfet amb ell mateix i que d'alguna manera sembla que es fa responsable de l'abandó del pare:

El pare havia deixat la mare per una polonesa amb un pírcing a la llengua. (...) No vull ni imaginar l’alegria del pare en sentir la decisió del jutge. (...) Desempallegar-se en el mateix segon de dues persones que pagaria per veure mortes era una sort massa gran fins i tot per a un conductor de tràilers.

(...)

Quan recordo els dies feliços de la meva vida, en tinc prou amb els dits de la mà sana per comptar-los. (...) El meu fitxer de coses dolentes és sempre ple, perquè durant anys la meva vida va ser un seguit d’odi i de merda. 

De sobte, tot sembla canviar quan un estiu la mare li proposa de passar unes vacances plegats; ells dos sols en una casa:

La casa on vam arribar havia estat, temps enrere, un graner.

Contràriament als pronòstics negatius, els dies van transcorrent en harmonia:

Sentia per primer cop, pena, goig, uns estats que abans no m’hauria cregut capaç de sentir ni de fer servir per res. Era com si m’haguessin brotat, per fi, els ulls, els de debò, els crus i despullats, amb les retines enfora, mirant enllà de la pell i els ossos. (...) Em semblava estrany no voler que la mare fos morta.

(...)

La mare era una altra. No quedava res de la meva antiga mare i ja ni tan sols sabia qui era jo, qui havia estat o en què ens estàvem convertint tots dos. 

El "secret" de tot plegat és que la mare li confessa que a causa d'un càncer molt agressiu, es troba en estat terminal i li queden pocs dies de vida:

Moltes vegades, quan penso en la mort i em pregunto què passa amb les persones després, els records són la meva resposta. El paradís, si més no per a  mi, seria reviure un cop i un altre aquells pocs dies, com si fos la primera vegada. 

(...)

La mare em va dur al camp de gira-sols per anunciar-me que s’estava morint.

(...)

D’alguna manera, tot tenia un sentit, fins i tot la malaltia, les presses, el seu càncer rabiós. No hauria pogut tenir un càncer suau encara que ho hagués desitjat, perquè durant tota la seva vida havia fet tries equivocades.

(...)

Érem al juny i la mare sabia que tenia càncer des de la primavera. 

I ja ens els darrers dies de vida de la mare, se sent cada cop més commogut i més proper a ella:

La mare semblava una planta d’interior treta al balcó. Jo semblava un criminal lobotomitzat. Per fi érem una família.

(...)

La mare em feia llàstima, no perquè estigués a punt de morir i ho sabés; no perquè s’hagués aprimat tant que pesava el mateix que la cervesa que jo em bevia en una setmana; no perquè s’hagués fugat per morir lluny de casa al costat d’un fill que fins feia poc hauria estat feliç de matar-la amb les pròpies mans. Sentia llàstima per la mare perquè un dia com aquell (...) s’havia vist obligada a mentir.

Santa Maria del Mar
Barcelona, setembre 2017

I acabo amb unes dures, però molt humanes reflexions, d'un fill que ha de tenir cura d'una mare en els seus darrers estadis. 

No és cap queixa, és dolor:

La mare va ser la primera dona nua que vaig tenir als braços. 

(...)

Mai no m’hauria pensat que arribaria a alimentar la mare amb una cullereta ni que faria altres coses que vaig començar a fer aquells dies. 

(...)

La mare s’havia convertit en un nadó i necessitava una dida. O una altra cosa.

L’estiu que la mare

va tenir els ulls verds

Tatiana Tîbuleac

Traducció de Corina Oproae

217 pàgines

Un home a les fosques

Torrent de l'Infern
Agost, 2015

Recordo que de menuda a casa, quan es referien a algú que no s'assabentava del què estava passant a casa seva deien que "estava a les fosques".

Llegint aquest llibre, algun cop he recordat aquesta expressió, i més endavant tractaré d'explicar-me millor.

En Brill és un avi, en aparença tranquil i plàcid, però que amaga una sòrdida història. Aquest és un dels protagonistes.

Ja fa més d’un any que visc en aquesta casa, des que em van donar d’alta a l’hospital. La Míriam va insistir que vingués aquí, i al principi érem els dos sols, juntament amb una infermera de dia que em cuidava quan la Miriam de s’anava a treballar. I llavors, al cap de tres mesos, a la Katya li va caure el món a sobre, va deixar els estudis de cinema que feia a Nova York i va tornar a casa per viure amb la seva mare a Vermont.

(...)

Crític literari jubilat, setanta-dos anys, viu a Brattleboro, Vermont, amb la seva filla de quaranta-set anys i la seva neta de vint-i-tres. La seva dona va morir l’any passat. (...) cada nit en Brill jeu despert a les fosques, intentant no pensar en el seu passat, inventant-se històries sobre altres mons.

Sembla que es complau en quedar-se físicament a les fosques, encara no sabem si mentalment també ho estava:

Apago el llum, i torno a quedar a les fosques, sumit en aquesta foscor interminable i balsàmica. En algun lloc, en la distància, sento el soroll d’un camió avançant per una carretera rural buida. Escolto com l’aire m’entra i surt pels narius. 

Mentre, en Brick, un altre dels protagonistes d'aquesta onírica història, també segueix físicament a les fosques quan obre els ulls, tot i que, en aquest cas, ja podem intuir que mentalment també ho està:

Fins que l’altre dia es va despertar en aquell forat, havia passat tota la vida en un món. Però ¿com podia estar segur que era l’únic món? 

(...)

En Brick cau en la negror infinita de la inconsciència, i al cap d’unes quantes hores obre els ulls i descobreix que és al llit amb la Flora.

(...)

En Brick s’està més d’una hora explicant fil per randa el seu misteriós viatge als altres Estats Units.

(...)

No em preguntis com, però acabo de tornar d’un lloc que està enmig d’una guerra civil. I ara he de matar un home. 

    

Torrent de l'Infern
Agost, 2015

Potser, com un deia al principi, tots dos homes estan a les fosques, però més que res pel què ignoren:
No hi ha una sola realitat, caporal. N’hi ha moltes.no hi ha un sol món. N’hi ha molts i tots són paral·leles, mons i antimons, mons i mons d’ombres, i cada món és somiat o imaginat o escrit per algú en un altre món. Cada món és la creació d’una ment.

(...)

En Brill no escriu res. (...) Ell no ha inventat aquest món. Només ha inventat la guerra. I també l’ha inventat a vostè, Brick. ¿No ho entén? L’ha inventat a vostè perquè el mati.

Fins a aquest punt, pràcticament la meitat de la novel·la, l'argument despertava la meva curiositat i interès, lamentablement, a partir d'aquest moment, el fil argumental pateix una sotragada i tot queda una mica confús i irrellevant:

En Brick aviat farà trenta anys, i mai a la vida havia pensat a suïcidar-se. Ara això s’ha convertit en la seva única preocupació.

(...)

I aquest és el final de l’Owen Brick, que deixa el món en silenci, sense tenir ocasió de dir una última paraula ni de pensar un últim pensament, 

¿S’ha d’acabar així? Sí, potser sí, si bé no costaria gaire pensar en un resultat menys brutal.

Torrent de l'Infern
Agost, 2015

És el que faig quan no puc dormir. Em quedo estirat a les fosques i m’explico històries:

(...)

¿Quina mena d’històries?

De tota mena. Farses, tragèdies, la continuació de llibres que m’hagin agradat, drames històrics, qualsevol tipus d’història que et puguis imaginar. 

Jo, de vegades, quan em costa adormir-me o vaig en tren, o senzillament m'assec en un banc del passeig, també hi estic temptada d'imaginar històries, en especial referides a les persones que veig passar o que viatgen al mateix vagó, però mai no m'involucro, només divago pensant com podrien ser les coses o quina deu ser la vida de qualsevol desconegut o desconeguda. 

Segurament també em quedo a les fosques, però en sóc conscient.

Un home a les fosques

Paul Auster

Traducció d’Albert Nolla

169 pàgines