L'estranya desaparició d'Esme Lennox

Una història de la que aviat sabrem el què, però no el com ni el per què i que pràcticament comença amb una frase enigmàtica: 

Tant se val el començament, el final és el mateix: una reixa que tapa una finestra amb quadrats de la mida de dues ungles del dit gros. 

Parlem de l'Esme, que molt aviat demostrarà no respectar les "regles" que marca el protocol d'una família benestant, amb una mainadera rígida i intransigent:

La senyoreta Evans explica a la mare que l’Esme ha tornat a escapolir-se, que és una nena impossible, malcreient, intractable, una mentidera... 

Però el cert és que la Maggie, l'autora, no comença ben bé aquí el relat, sinó molts anys més tard i ho fa en boca de l'Iris, una neboda-neta de l'Esme que ens comenta que la seva àvia...: L’àvia viu en el món de l’Alzheimer. i aquest és un detall important pel desenvolupament de la història.

Ara l'Iris ha rebut l'encàrrec d'ocupar-se d'una anciana ingressada en un psiquiàtric, de la qual no en tenia coneixement:

¿Què vols dir, que ningú no n’ha sentit a parlar mai? ¿Ni tu, ni la teva mare, ni ningú? (...) El pare estava totalment convençut que la iaia era filla única. (...) La iaia té una germana que encara és viva. En un manicomi. 

Arribats a aquest punt, ja es pot intuir que la història promet. I ara sí, segueixo perquè l'Iris decideix fer-se càrrec de la seva tia-àvia i poc a poc gràcies a ella, anem esbrinant el què va passar fa tants anys:

Quan l’Iris arriba a Cauldstone, l’assistenta social, l’assistenta clau o el que sigui, l’espera al vestíbul. 

I, contràriament al que aconsellaria el sentit comú o la prudència, decideix endur-se l'Esme a casa, que per cert, sembla que ella coneix força bé:

L’Iris deixa la bossa de l’Esme a terra, al costat del llit de la cambra de mals endreços. Gairebé no es pot creure que tot allò li estigui passant a ella.

I els records comencen a aflorar:

Tots nosaltres, pensa l’Esme, no som més que recipients a través dels quals passen les identitats. 

(...)

L’Esme sempre espanta la gent. Això fa temps que ho sap. 

(...)

Li deien la Cabra Boja. 

(...)

“Té setze anys”. És la primera cosa que veu. (...)“Els pares informen que l’han trobada ballant davant un mirall, guarnida amb els vestits de la mare”.

(...) 

Ella no està pas malalta. Sap del cert que no ho està. 

Aviat hem conegut el com va passar tot, i el què és evident des del moment que la trobem reclosa en un psiquiàtric o manicomi com l'anomena l'Iris, però el per què no serà fins molt més endavant que el descobrirem, i tant bon punt ho fem també coneixerem el final un tant sorprenent, però justificat de tota la història:

La deixarem preciosa, l’enviarem al ball i -aixeca el raspall i el passa enèrgicament pels cabell de l’Esme- ens la traurem de sobre casant-la amb el fill dels Dalziel. 

(...)

Era una sensació ben curiosa. Una boca fregava la seva, la premia, els braços del noi l’estrenyien. 

(...)

“dementia praecox”, és el que van dir que tenia ella. (...) Avui dia, continuava l’article, tothom diu “esquizofrènia”. 

No acceptar les rígides normes, ser alegre i divertida, curiosa, espontània... era quelcom imperdonable a la seva època i en determinades famílies. Li exigien que fos "normal" com si aquest terme volgués dir quelcom:

Normal, normal, normal, és la paraula que es repeteix com en un encanteri mentre fa cap al seu llit i s’hi asseu com una bona noia. 

 

 

 

L’estranya desaparició d’Esme Lennox

Maggie O’Farrell

Traducció de Josep Alemany

259 pàgines

 

Una dedicatòria

Vaig llegir la ressenya de "Disset pianos" de'n Ramon Solsona i em vaig sentir interessada. Comprovat que en podia disposar a la Biblioteca del barri, m'hi vaig adreçar i ahir mateix vaig començar la lectura.

Serà més endavant que comenti el contingut de la història, però avui vull parlar d'una agradable sorpresa, la que em vaig endur en obrir el llibre i trobar-me amb una insòlita dedicatòria que a continuació transcric:

Als presoners polítics,

als exiliats,

als ferits,

a les famílies afectades,

al miler d'encausats i investigats,

als més de dos-cents càrrecs destituïts,

als organismes intervinguts,

a les entitats escorcollades,

als mitjans amenaçats,

als professionals censurats,

als acomiadats i als vetats

per les empreses periodístiques,

als mestres i professors denunciats,

als activistes perseguits

i a totes les víctimes de la repressió

exercida per l'estat espanyol

contra Catalunya

durant els mesos que va durar

la redacció d'aquesta novel·la.

Com he dit tot just he començat a llegir-la. Ja en parlarem.

La data de publicació de la primera edició és el febrer de 2019 i l'editorial Proa.

 

La sociedad del espectáculo

Lourdes. Setembre 2020

Fa ja més d'un any que el vaig llegir. Em va causar molt bona impressió, el vaig gaudir, tot i la dificultat evident de pretendre "entendre" els plantejaments filosòfics.

Sóc del tot incapaç de fer una ressenya mínimament encertada o profitosa, però intentaré donar quatre pinzellades per si us ajuda a decidir-vos a llegir-lo:

Pel que he esbrinat, l'autor, en Guy Debord, nascut el 1931, fou un filòsof revolucionari, compromès, alcohòlic i bohemi que el 1994 patint d'una malaltia inguarible, es va suïcidar.

Guy Debord, un prototipo del personaje maldito, de formación heterodoxa y autodidacta, que había nacido en París el día de los Santos Inocentes de 1931. 

(...)

Las posiciones de Debord son claramente pioneras con respecto a lo que luego se convertirá en un tema explotado hasta la banalidad por los intelectuales de izquierda (y de derecha, si los hay).

(...)

Él confiesa haberla escrito con la única intención de molestar a la sociedad del espectáculo, y Mayo del 68 es una herida notable causada a dicha sociedad que, en parte, constituye la medida de su éxito práctico. 

Algunes afirmacions que sens dubte, conviden a la reflexió:

¿No es locura luchar por tener cada vez más ratos libres si luego no sabemos qué hacer con ellos y necesitamos toda una industria -la del “show business”, el negocio del espectáculo- que nos ayude onerosamente a pasar el rato?

(...)

El espectáculo se presenta como una enorme positividad indiscutible e inaccesible. No dice más que esto: “lo que aparece es bueno, lo bueno es lo que aparece”.

(...)

Es lo contrario del diálogo. El espectáculo se construye allí donde hay representación independiente. 

(...)

Cada nueva mentira de la publicidad es asimismo un desengaño con respecto a la mentira anterior.

En referència a l'anarquisme comenta:

El anarquismo es una negación todavía ideológica del Estado y de las clases sociales, es decir de las propias condiciones sociales de la ideología separada. Es la ideología de la libertad pura, que todo lo iguala y que descarta totalmente la idea de un revés histórico.

(...)

En 1936, el anarquismo dirigió realmente una revolución social y lideró el esbozo de poder proletario más completo que jamás se haya producido.

Lourdes. Setembre 2020

I acabo recollint una de les seves frases contundents:

La ideología es la base del pensamiento de una sociedad de clases en el transcurso conflictivo de la historia. 

La sociedad del espectáculo

Autor: Guy Debord

Traductor: Donald Nicholson-Smith

Pàgines 154

Barrio Chino

Vaig néixer i vaig viure durant 21 anys al Carrer del Carme, just a un pas (un carrer) del que es va conèixer com a Barrio Chino.

En aquest espai del Carrer del Carme que ara forma part de la Rambla del Raval, hi havia casa meva. Era al número 100

 

Algun cop havia sentit parlar.ne a casa, en veu baixa, com tot el que es parlava aleshores, de putes (no deien pas prostitutes) i macarres; també em tenien prohibit de passejar més enllà del carrer de l'Hospital, però, com de costum, no aclarien el per què, per la qual cosa jo frissava per anar a tafanejar sempre que podia.

A mi el barri m'agradava, tot i els conflictes, tot i la manca de llibertats, tot i l'escassetat, anar a buscar aigua a la font de la Plaça del Padró era un entreteniment pels adolescents que aprofitàvem per fer aquelles rialletes, aquelles empentetes, aquells deixar anar les mans mig dissimuladament... Tot innocència amb un pessic de picardia.

Quan vaig néixer li dèiem "Plaza del Padró"

La font de la Plaça del Pedró al 2013. 

Però és clar, hi havia tota l'altra part gens divertida, la de la misèria, la fam, la precarietat, la prostitució, la delinqüència... que pel que sabem ja venia de molt lluny en el temps:

El Raval de 1900, en especial de la calle Hospital para abajo (…) Había de todo: bailes, cafés concierto, cafés de camareras, restaurantes, bares, tabernas, casas de prostitución… (…) en el barrio de las Drassanes se vivía en plena calle porque la gente no cabía en los pisos. En éstos se acumulaban, en condiciones muchas veces espantosas, familias de braceros venidos de todas las regiones de España. Los salarios bajos y los elevados precios de los alquileres motivaban que en una vivienda de reducidas dimensiones se alojaran más de una familia, realquilados, y hasta gente de paso. (…) Las casas de dormir, muchas de las cuales ostentaban el título de fondas, paradores o posadas, se denunciaban por el terrible hedor que desprendían. 

(...)

La prostitución, el gran negocio del Raval, está reglamentada en Barcelona desde el año 1863.

(...) 

En 1915 en muchos cabarets barceloneses se podía adquirir cocaína, morfina y otras drogas tóxicas, sin que las autoridades intervinieran para nada. La venta era libre. 

Deixant una mica de banda els fets històrics, em centro en el que era el Barrio Chino de la postguerra i avanço uns anys:

El año 1936 iba a marcar el principio del fin del Barrio Chino. La fatídica guerra civil española sólo acabó de remachar un proceso iniciado sin su concurso. 

(...) 

El Barrio Chino, inmerso en una miseria espeluznante, quedaba aislado. La postguerra y las nuevas tendencias le asestaban un golpe casi mortal. 

(...)

En el Barrio Chino se daban cita la miseria de la inmigración y la miseria de la delincuencia.

(...)

La prostitución de menores estaba muy extendida. En casi todas las calles del Barrio Chino circulaban chicas de quince o dieciséis años a la caza de parroquianos. 

M'ha sorprès l'afirmació que l'autor fa i que recullo a continuació, potser perquè d'homosexualitat, com de tantes altres coses, no se'n parlava obertament,  tot i que tinc algun record una mica confús d'haver-ne conegut algun entre el meu grup (la colla) d'adolescència:

En el Barrio Chino la homosexualidad siempre encontró un ambiente permisivo, incluso hasta acogedor. 

I no puc acabar aquest recull sense el record del que va significar pel barri, no només "El Chino", sinó una mica més enllà, l'arribada de "La sexta flota". Malgrat que en cert sentit alguns locals dels que es coneixien com "d'alterne", és a dir, prostíbuls i tavernes, van aprofitar-se del descontrol econòmic dels mariners embriagats, igual que per algunes prostitutes, que en principi van viure una mica més folgadament, no va ser tot positiu:

El 9 de enero de 1951 la Rambla ofrecía un aspecto inusual: era el pueblo barcelonés que, en masa, se dirigía al puerto para contemplar la llegada de los navíos de la Sexta Flota americana. (…) Las prostitutas creían estar asistiendo a un inesperado y maravilloso milagro.

(...)

En 1973 la droga más extendida y popular en Barcelona era el hachís, fácilmente adquirible en determinados puntos del Barrio Chino o en la Plaza Reial y alrededores.

(...)

En febrero de 1981 la policía detectaba la existencia de una organización mafiosa 

(…) 

En junio de 1982, según fuentes policiales, la adicción a la heroína provocaba más del 60% de los atracos. 

Al 2013, els veïns del Carrer de l'Hospital reivindicaven un barri digne

El Barrio Chino ya no existe: éste es un hecho indiscutible (…) Los que vivieron y conocieron el Barrio Chino de la década de 1920, hablaban de decadencia antes de la guerra civil. En la década de los cuarenta el barrio había perdido demasiadas señales de identidad para seguir ostentando un nombre que encerraba tantas connotaciones, una opinión que no fue compartida por todo el mundo.

 

Historia y Leyenda del BARRIO CHINO 1900-1992

Paco Vila

Fotografies del meu arxiu particular: 2013

L'infern d'Argelers: Crist de 200.000 braços.

Del Pròleg d'en Francesc Vallverdú: Barcelona, febrer de 1974:  

El dia 8 de febrer de 1939, Agustí Bartra -aleshores novell escriptor de trenta anys, amb dos llibres al carrer, un de contes i l’altre de poesia- passava la frontera de França, un de tants en l’allau dels derrotats. El seu grup va ser enviat per les autoritats franceses al poc hospitalari camp de Saint-Cyprien (...) d’on escaparia al cap d’uns quants dies amb el seu amic Tarrés. La fugida els va durar poc: a Perpinyà van ser identificats i tramesos al camp d’Argelers, on Bartra retrobà amics i féu noves coneixences.

Costa Brava

19 octubre 2016

No es tracta només del relat de les dures condicions dels camps de refugiats, dels que se'n coneixen diverses versions; és Argelers, ni més ni menys Ciutat de derrota. Haver estat vençut no era prou. No, hi ha fusta. (...) on uns 100.000 refugiats, soldats republicans, els perdedors, van malviure: Entre els records i el futur, només el no-res de la sorra, i el mar no era més que una presència i una invitació impossible a la llibertat. La lluna i el sol,, la pluja i el vent, les gavines durant el dia i les constel·lacions durant la nit, eren per a aquells homes com uns testimonis formidables i naturals.(...) No hi havia demà. El futur no existia. (...) En veritat, només existia el passat, i el que s’havia viscut, en ésser evocat pel record, cobrava el prestigi d’una resurrecció. o potser fora més encertat parlar de què van mal morir: A la sorra de Ningú no es naixia a cap temps: hom moria seqüències de moments que s’alçaven en un absurd espai des d’on solament els més afortunats podien mirar l’esperança per damunt de llurs espatlles. 

Un nombrós grup de persones que van resistir entre la sorra i el mar, sense cap aixopluc, sense compassió, i dels que només ha quedat la constància dels escrits com el que ara m’ocupa, perquè no s’ha alçat cap monument, cap recordatori al mateix lloc on van patir i que no és altra que l’àrida platja: Quin consol saber que mai en aquests sorrals d’Argelers ningú no aixecarà una estàtua dedicada als cent mil. 

Aquest llibre està basat en els records del seu protagonista que, un cop alliberat, va anar confegint la història basada en les persones que va conèixer i amb les que hi va conviure.

Les ciutats dels homes tenen una naixença lenta. 

(...) 

Hi ha imatges que tenen mil anys i banderes que volen viure sempre.

(...)

El llit de cada home és l’empremta que el seu cos ajagut deixa a la sorra.

(...)

La fam toca sords tambors i arbora negres banderes.... 

(...)

Jo veig cada dia el rostre del qui no sap, el rostre tràgic de la raó que ha estat devorada pels seus monstres, el rostre deshabitat d’ell mateix. I reso. 

(...)

És la nit de la mort de Roldós... (Un dels companys) (...) sortirà la lluna, més tard, pel mar... (...) i Roldós ja només serà una cosa sobre la sorra... 

De l'Epíleg d'en Lluïs Solà:

Per als imperialismes de tota mena, per als autoritarismes, per als colonialismes antics o moderns, per als totalitarismes, no n’hi ha prou que els pobles siguin ocupats i venuts; cal, també, que siguin oblidats. I cal, encara, que el poble vençut s’oblidi ell mateix d’ell mateix.

(...)

De fet, però, l’esclafament total i definitiu de l’espurna de la llibertat que, malgrat tot i contra tot, subsisteix, quasi miraculosament, als teixits vitals exteriors i interiors dels pobles i de les persones és una empresa més àrdua i més complexa que no sembla.

(...)

Com és que una obra com Crist de 200.000 braços és tan poc coneguda i tan poc reconeguda? 

 

Crist de 200.000 braços

Agustí Bartra

194 pàgines

També hi podeu trobar una ressenya en aquest enllaç: Núvol. Crist de 200.000 braços

Costa Brava

19 octubre 2016

Costa Brava

19 octubre 2016

Octubre... Mossos

Val a dir que vaig triar aquest llibre del prestatge de novetats de la Biblioteca del barri, creient que, des del punt de vista dels Mossos, faria més esment en el que per mi va ser molt important aquell 1 d'octubre del 2017.

Havia vist que relatava una història en què la protagonista era una Mossa d'Esquadra i, tot i que en vaig desconfiar una mica, em vaig endinsar en la lectura, que, sense ser decebedora o avorrida, tampoc no aporta gairebé res.

Al mateix temps que s'apunten aspectes de la votació, l'argument principal és la investigació d'un assassinat i la recerca i captura dels culpables.

El cert és que sí que en parla d'aquell dia i que la protagonista es declara independentista, tant com la seva mare que té una part de les urnes amagades a la seva habitació, i que també és agredida en el matí de les votacions, (ja veieu que contempla tots els tòpics), la seva filla, però no el seu marit que es mostra més escèptic, encara que les hi fa costat: Octavi va dir una vegada a Norma que, cadascuna a la seva manera, totes les dones de la seva família eren unes idealistes i unes romàntiques. 

Bé, dit tot això ja es pot suposar que ha estat una lectura acceptable, i poca cosa més.

Ahir, tot i que era un dia entre setmana, ella i l’Octavi van anar a sopar a casa d’uns amics. (...) Durant la sobretaula, que es va allargar més del que havien previst, la van atabalar amb preguntes sobre el paper que faran els Mossos el dia del referèndum. 

Tampoc no hi pot mancar la figura del policia deixat, displicent, que abusa del menjar i l'alcohol, que no segueix les normes, malparlat...però això sí, eficient:

Carrasco té fama de ser un policia de la vella escola, insolent, brut, indisciplinat i malparlat, però és un home honest i un bon investigador. 

(...)

Els cigalons, les cerveses i els combinats de whisky i de rom han convertit Carrasco en un alcohòlic funcional, amb prou autocontrol, però, perquè en els anys que fa que treballen plegats Norma només l’hagi vist realment borratxo una vegada.

(...)

Carrasco és un dels pocs investigadors de la brigada d’homicidis que no ha passat per la universitat. 

En algun moment, ens presenta l'Octavi i aprofita per fer un petit retrat del què és el dia a dia de la parella:

Octavi té cinquanta-dos anys, set més que Norma, i continua sent l’home espigat i ple d’energia amb qui es va casar vint-i-tres anys enrere.

(...)

Norma té un doctorat en Antropologia sobre els rituals funeraris en les societats preindustrials.

(...)

Últimament, a casa de Norma, com a tot arreu, només es parla de política. Octavi, que és l’únic membre de la família que no s’ha tornat independentista, està en minoria.

Octubre

Teresa Solana

225 pàgines

1 Octubre 2017

 

Lítica

Diu el diccionari....

lítico, lítica

Adjetivo

De la piedra o relacionado con ella.

Podria ser la història de la germana gran, de la que desconeixem el nom, o potser de la germana petita que també ens és desconeguda: No és constant ni sencera, és de vidre, la meva germana. Tot passa  en un poble sense nom, que pot ser qualsevol poble, en un temps indefinit que, és clar, podria ser qualsevol, en una casa prop d'un bosc que potser té algun secret amagat. O no.

I seguint amb la història: En realitat, què en pensa la improvisada narradora de la que ella mateixa ha convertit en protagonista?

M’inquietava. Va néixer abans que jo i sempre l’he tinguda al davant.

(...)

De nines havíem sigut inseparables perquè Ella era com jo.

(...)

Ella m’ho contava tot, però sense interpel·lar-me, com si jo no fos ningú. 

Bé, alguna cosa sí que ens desvetlla. Insignificant, innecessària, o fins i tot absurda:

. 

Els avions li feien por i la fascinaven alhora. Li pareixia massa agosarat desafiar la llei gravitacional i voler enlairar-se sense caure.

(...)

Al llibre de les llegendes hi havia una il·lustració que s’assemblava a la meva germana: una nimfa pàl·lida, amb una gota de sang damunt del llavi inferior, agenollada devora un arbre sec.

La germana gran amagava una misteriosa capsa sota el seu llit. Mai no sabem ben bé què hi conté, però sí el que hi va afegint a mesura que es distancia més i més de la petita:

La capsa no sortia de casa. (...) De petites havíem compartit tots els tresors, i tots els jocs també, però aquella capsa era una altra cosa.

(...)

La germana s’allunyava cada dia més dels objectes i les persones. Aquell vespre vaig veure com afegia un ganivet a les eines de la capsa de fusta.

La mort també hi és present amb l'exemple de la padrina (l'àvia), que m'ha recordat la que va ser la meva sogra i que des del primer dia que la vaig conèixer sempre deia que aquell era el seu darrer any, que no ens veuria casats, que no veuria el seu net, que no... tot era sempre el mateix, tant és així que quan va morir, ja en edat molt avançada, hi havia gent que quan donava el condol afegia "ja ho deia ella, ja"...

L’avantsala de la mort sempre fa gust d’egoisme. (...) Estan unides pel cap la mort i la vida, com dues bessones siameses. 

(...)

Vam créixer amb una padrina que des de sempre es moria i amb una mare que s’havia fet amant del fuster del poble, per si un dia necessitàvem taüts o marcs per a la casa. Nosaltres dues ens vam criar mútuament. 

El cert és que és una narració difícil de definir, perquè no deixa de ser poesia i la poesia no sempre es pot explicar amb paraules, molts cops és un sentiment, una esgarrifança, un somni.

Espere com la pedra. Perquè la pedra espera.

La pedra rep els dies com la terra la pluja.

¡I espere com la pedra! Un dia, un altre dia

qualsevol, ella, jo...

Vicent Andrés Estellés

Algunes pedres meves molt estimades

 Lítica 

Lucia Pietrelli

105 pàgines

Digues. Què estàs llegint?

Començo aquesta entrada pel pròleg. Sembla el més natural, però tot i això no ho acostumo a fer. Aquest cop m'ha semblat especialment clarificador del que trobarem si seguim llegint:

L'Elisabeth Demand és una nena a qui encarreguen un senzill treball escolar: tria un veí i entrevista'l. Ella es fixa en l'ancià de l'altra banda del muret de casa, en Daniel Gluck. (...) Al llarg de la narració, a l'Elisabeth la veurem créixer, i aquesta migració cap el món adult estarà guiada per la personalitat extravagant d'en Daniel. Quin parell. Els separen seixanta-nou anys. Mentida: es porten seixanta-nou anys, però els anys no els separen. 

Pròleg. Víctor García Tur

I ara parlarem una mica de'n Daniel, el veí, que coneixem potser mort, però estranyament conscient, perdut en una platja mentre (després sabrem) està ingressat a l'hospital greument malalt:

En Daniel Gluck mira la vida des de la mort i després torna a la mort. 

(...)

La roba que porta està feta de llençols d’hospital. Té el nom de l’hospital estampat als extrems.

(...)

En Daniel encara hi és. Les últimes tres vegades que la Elisabeth hi ha anat, l’ha trobat dormint. (...) En Daniel estarà tan adormit que semblarà que no s’hagi de despertar mai més. 

Tot el què sabrem de'n Daniel ho serà a través dels ulls de l'Elisabeth, la que va ser aquella petita amiga, que ha anat creixent, mentre en Daniel, naturalment, envellia:

En Daniel es troba ara en un període de somnolència aguda. (...) En Daniel és preciós.

En Daniel, que d'alguna manera s'esdevé el tutor intel·lectual de la Elisabeth acostuma a interpel·lar la seva pupil·la de la mateixa manera: 

Digues. Què estàs llegint?

Però el diàleg va més enllà, cal posar atenció en les seves preguntes i en les respostes que no sempre s'adeqüen al que vol copsar en Daniel:

L’últim llibre que he llegit és “La gimcana de la geneta”, va dir l’Elisabeth.

Ah. I en què et fa pensar?, va dir en Daniel

Vols dir de què va?, va dir l’Elisabeth.

Si vols, va dir en Daniel.

I és que llegir no sempre (potser quasi mai) es resumeix en seguir l'argument; la màgia de la lectura està en el que ens evoca, el que ens inspira, el que ens remou...

I l'Elisabeth va creixent i acumulant experiències de tota mena, també de sexuals, és clar:

Als setze anys en Mark Joseph la seguia per tota l’escola i mirava de trobar maneres de fer-la riure.

La va besar, a la porta del darrere de l’escola. Va ser agradable.

(...)

Als divuit, l’Elisabeth i una companya de la universitat que es deia Marielle Simi van rodolar per terra a l’habitació de la residència de l’Elisabeth, molt col·locades i morint-se de riure. (...) Es morien de riure i llavors la Marielle Simi, que era francesa, la va envoltar amb el braç i la va besar. Va ser agradable.

(...)

M’agrada el sexe. M’agrada estar amb tu. És fantàstic. Però he de ser sincera. No puc mentir.

(...)

Era el final d’un hivern, l’hivern de 2002-2003. L’Elisabeth tenia divuit anys. Havia anat a Londres per participar en la manifestació de protesta. No en el seu nom.

Les amigues coneixen la seva estimació per en Daniel, però confonen els sentiments, de la mateixa manera que ho fa la mare:

Qui és ell?

No és aquesta mena de relació, va dir l’Elisabeth. Ni tan sols és físic. No ho ha estat mai. Però és amor. No puc fer veure que no.

(...)

El senyor Gluck és un vell molt simpàtic, homosexual, que va ser veí nostre fa anys, diu la mare. L’Elisabeth se l’estimava molt, es va fer amic seu de petita. Era una nena difícil. Pobra de mi. Una nena molt difícil d’entendre.

No és veritat. Sí, i encara l’estimo. I no, no ho era. En aquest ordre, diu l’Elisabeth. 

I tornem al present; bé al seu present que ves a saber el temps que fa que és passat, si és que mai ha existit:

L’Elisabeth baixa pel passadís, arriba a la porta de l’habitació i mira a dins.

(...)

Hola un altre cop, senyor Gluck, diu.

Ah, hola, diu ell. Ja m’he pensat que series tu. Que bé. M’alegro de veure’t. Què estàs llegint?

(...)

Torna a ser novembre. És més hivern que tardor. 

  

Els arbres deixen al descobert la seva estructura. L’aire fa olor de foc. Totes les ànimes han sortit a buscar el seu botí. Però hi ha roses, encara hi ha roses. A la humitat i el fred, en un matoll que sembla ja acabat, encara hi ha una rosa oberta.

I quin color que té, mireu. 

  

Tardor

Ali Smith

Traducció de Dolors Urdina

233 pàgines

Un President a l'exili

He llegit els dos volums que de la mà d'en Xevi Xirgo, ens mostren els convulsos dies que es van viure des de la proclamació de'n Carles Puigdemont com a President fins a la continuïtat de la seva lluita a l'exili.

Dies confusos i complicats tots ells, durs, no cal dir-ho.

Mentiria si dic que m'ha sorprès alguna de les afirmacions que s'hi fan. Tot el contrari, m'han reafirmat el que ja intuïa. No fa cap afirmació de la que no tingui proves fefaents i testimonis i malauradament es confirma el que en els pitjors dels casos molts ja ens temíem i que no és res més que en moments transcendentals no només s'hi va sentir, sinó que efectivament el varen deixar sol.

Hi ha episodis entranyables dels que m'ha quedat un grat record; els primers dies com a President a Palau, quan una de les seves filles, de matinada, com acostuma a succeir, necessitava un medicament d'aquells tant coneguts per rebaixar la febre i ni ell ni la seva esposa sabien ben bé com s'ho podien fer per sortir a cercar una farmàcia oberta. Aquests, però només es poden comptar amb els dits d'una ma.

Ja s'ha dit a bastament, però ho repeteixo: No s'ha aixecat cap veu per desmentir ni una de les afirmacions que se'n fan, en especial al primer volum i això es deu a que són difícilment rebatibles.

I fins aquí les meves reflexions, a continuació faré un recull que tractaré no sigui massa extens, d'algunes frases o paràgrafs que m'han semblat més significatius:

El més senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. 

(...)

Per això he pensat que a aquest llibre li escauria un manual d’instruccions. (...) Manipular el seu contingut és fàcil, i es pot fer per dividir i per enfrontar. 

(...)

Aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho, demanen una mica d’indulgència i de generositat (...) en algun dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar. (Gener del 2020) Carles Puigdemont.

2016 La primera nit de la família sencera a la Casa dels Canonges el 26 de febrer del 2016, a les dues de la matinada, una de les filles, la Maria, es desperta amb mal d’orella. Cada cop li fa més mal.

(...)

“Hem d’anar a la farmàcia a buscar Dalsy” diu la Marcela. Però no saben com se surt de Palau. (...) Ignora que hi ha un equip de guàrdia permanent. La parella es passa una estona pensant com ho poden fer per no molestar ningú, fent càbales sobre si el president pot sortir tot sol. (...) La seva targeta no obre. (...) al cap de poc surt per la porta principal acompanyat d’un escorta. (...) Per trobar-ne una d’oberta haurà d’anar fins a la Rambla.

La seva substitució a l’alcaldia de Girona es complicarà per l’actitud d’ERC quan aquests tracten de treure partit del canvi i malgrat que tracta d’arribar a algun acord amb l’Oriol Junqueras, aquest li respon amb evasives i es veu obligat a pactar amb el PSC.

 (...)

Coi, és que hi ha gent que seria feliç aquí, tenint escortes, poden dinar aquí, fent que li servissin el sopar en aquest entorn privilegiat, veient com tothom li fa reverències... A mi m’incomoda. No em fa feliç. no ho vull, jo. A la Casa dels Canonges m’hi sento com en un hotel. Jo enyoro Girona.

(...)

És l’estratègia d’ERC: “Anunciar les coses sense haver-ho consensuat i sense que ho digui el programa electoral, així ens obliga a nosaltres a desmentir-ho, i davant l’opinió pública quedem com els defensors dels poderosos. 

(...)

Tot el que he fet en aquesta vida ho he fet pensant en el país. Jo podia haver tingut una vida més còmoda i més fàcil, però no hauria viscut. 

2017: Tothom parla molt, però pocs diuen el mateix en públic que en privat. M’estic quedant sol. 

(...)

On és en Junqueras? Demana un conseller. (...) És evident que l’1-O no té res a veure amb el 9-N. Tothom és conscient de les conseqüències que se’n poden derivar. 

(...)

La CUP: Ells estan en una posició molt còmoda: exigeixen molt, però no s’hi juguen res. No tenen cap querella, cap imputació de res; és molt fàcil exigir coses, en aquesta posició.

2018: A mi em semblava que el primer que havia de fer el president del nou Parlament era venir a Brussel·les a visitar el president de la Generalitat. El president i els exiliats, però sobretot el president. (...) Però no. Ho he hagut de forçar. 

(...)

Comín: No ens poden deixar tirats a Brussel·les. La continuïtat de la República passa per aquí, i si no és així, res del que hem fet no té sentit. 

(...)

A mi, que les televisions espanyoles em denigrin i diguin que “vive como un rey, bebè champán y come caviar”, no em fa res. Que diguin el que vulguin. Però quan ho fan els de casa em fereix.

(...)

Fa dies que és públic i notori a Catalunya que les relacions entre JxCat i ERC no passen pel seu millor moment. (...) Puigdemont sí que ha escrit a Junqueras més d’una, dues i tres vegades, però que de moment ni n’ha rebut cap resposta. 

(...)

Si a mi m’investeixen, jo torno com a president. Aniré a Catalunya si abans em nomenen president, si hi vaig com a president, perquè no és el mateix, si no és així. 

25 de febrer 2019: I què passarà a partir d’aquí?: Amb tot el govern actuant a l’exili tot hauria estat molt diferent. (...) Hauríem incomodat molt més i hauríem gestionat de manera molt més efectiva la confrontació amb l’Estat. Tot el govern anant per Europa denunciant el cas hauria estat insostenible. 

(...)

Jo no vaig venir a l’exili per quedar-me quiet, tancat en una casa, per no parlar, no moure’m. En aquest any i mig s’ha vist que és precisament el contrari. 

(...)

Personalment, és cert, n’estic pagant un preu molt alt. I si hagués sabut que el principal objectiu d’ERC era el partit, m’hauria pogut estalviar l’exili. 

(...)

Però l’amnistia sola no resol el conflicte. Com a mínim has de dir negociació, dret a l’autodeterminació, amnistia. 

(...)

Nosaltres, a diferencia d’ERC, anem amb un missatge clar. No hi haurà investidura a canvi de res. A nosaltres Sánchez no ens dirà com li va dir a ERC, allò de “gracias a cambio de nada”. 

Parla dels errors. I diu que no declarar la independència el 10 d’octubre en va ser un. Ho ha dit en més d’una ocasió. (...) Si hagués declarat la independència el dia 10, nosaltres hauríem pogut mantenir molt millor la nostra posició, perquè el 155 no estava enllestit. (...) Hauríem pogut mantenir la posició. 

Carles Puigdemont. M’explico

Xevi Xirgo

Carles Puigdemont. La lluita a l’exili

Xevi Xirgo

 

El matrimoni de la senyoreta Buncle

En ple confinament vaig llegir i vaig comentar el primer llibre de la història de la senyoreta Buncle. Val a dir que em va distreure, però sense aportar-ne res més que entreteniment que vaig agrair en aquell moment.

 

Una de les amables bibliotecàries, va insistir a recomanar-me que seguís amb la saga i és així que vaig reincidir amb la senyoreta Buncle, que aquest cop se'ns presenta  ja feliçment casada.

Tot i la bona voluntat que he posat en la lectura, aquest segon volum m'ha resultat molt més insuls que el primer en què les seves aventures tenien quelcom de divertit.

En aquest volum, d'acord amb el seu marit i cansats de les servituds que ocasionen les relacions socials amb els veïns, decideixen cercar un nou lloc per viure, més tranquils i apartats.

I així s'inicia el relat, amb la senyora Buncle dedicada en cos i ànima a la recerca d'un habitatge apropiat, fins que es topa amb "The Archway House". Des del primer moment i malgrat l'estat lamentable de la casona, viu el que el podria considerar una mena d'enamorament a primera vista:

Cada dia sortia a recórrer el camp amb el seu cotxet (que ara ja conduïa prou adequadament). (...) El cert era que la Barbara s’havia fet una imatge mental de la casa ideal.

(...)

The Archway House. La casa es trobava en un estat deplorable, i gairebé tothom que l’anava a veure amb la idea de comprar-la en tenia prou amb una mirada consternada a aquell indret abans de fugir corrents i no tornar mai.

(...)

Tenia al davant un sòlid edifici rectangular de pedra massissa, un edifici sense floritures ni ximpleries. 

La història segueix amb un seguit de casualitats i mals entesos que fan que s'assabenti d'un secret que, tot i que una mica forçada, formarà part d'una de les trames de la història, juntament amb la relació amb en Sam, un jove nebot del seu espòs. Tot molt rebuscat i alhora previsible per allargar el relat.

En realitat res massa nou ni tan sols intrigant o senzillament entretingut:

Finalment va arribar el gran dia i els Abbott es van traslladar a la seva nova residència. (...) A hores d’ara, l’Arthur estava molt il·lusionat amb la casa nova.

(...)

En Sam Abbott era fill del germà gran del senyor Abbott, que havia mort a la guerra.

(...)

La Jerry era diferent, això era el que tenia. Era totalment i absolutament diferent de totes les noies que havia conegut.(...) Feia setmanes que en Sam estimava la Jerry, però no aconseguia acostar-se més a ella.  

El matrimoni de la senyoreta Buncle

D.E. Stevenson

Traducció d’Anna Llisterri

426 pàgines

Sitges, març 2019

 

Proleterka

Proleterka (Proletari) és el nom del vaixell en què un pare, en Johannes,  i la seva  filla, una  adolescent  de quinze anys, s'embarquen per iniciar un creuer que els ha de dur  fins a Grècia. 

Entre ells dos no hi ha hagut cap relació ja que a raó de la separació dels pares, ella ha viscut fins aleshores amb la seva àvia i només havia tingut algun contacte esporàdic amb el seu pare. Aquest es pot considerar un viatge iniciàtic, seran catorze dies en els quals podrien aprofitar per conèixer-se o potser per acomiadar-se:

Vaig veure per última vegada el meu pare en un lloc fred. El vaig saludar. 

(...)

Coneixia poc el pare. Unes vacances de Pasqua em va portar amb ell a fer un creuer. La nau estava atracada a Venècia. Es deia Proleterka. Proletària. 

(...)

Per a en Johannes el viatge és important. (...) Última i primera possibilitat d’estar junts. Però no ho sabem. O potser ell sí.

A la casa del avis, ella té el seu lloc, la seva intimitat que es resumeix en poques pertinences:

Tinc un llit de fusta, una calaixera, un armari, un mirall en el qual caben almenys cinc persones, uns tauleta per fer-hi els deures. De vegades, estava desperta per convèncer-me que dormia a la meva habitació. (...) l’Orsola, de jove, vivia a Buenos Aires. Allà hi havia nascut els seus fills. La meva mare i les seves dues germanes també.

Ja a bord del vaixell, l'actitud d'ella és d'indiferència vers el pare que ha coincidit amb un grup d'amics que fan la mateixa travessia, mentre que es mostra propensa a establir relacions íntimes amb els membres de la tripulació, possiblement pel plaer del sexe o senzillament per mostrar la seva  recent descoberta rebel·lia. Aquest és un extrem que no quedarà aclarit:

En Johannes saluda els seus amics. Jo també saludo. En Johannes em va introduir des de petita en el cercle dels seus amics. (...) A mi no m’acceptaven, però eren els amics del pare.

(...)

Jo sabia que en Johannes havia estat ric. Com ells. Ara ja no.

(...)

Els pares d’en Johannes van perdre la fortuna i, per tant, en Johannes i la filla també. 

Per algunes reflexions de la noia, anem coneixent la història del pare i la raó del seu forçat distanciament: Primer va perdre la fortuna familiar i la realitat és que en el procés de separació, en Johannes, el pare, es va quedar sense res, mentre que l'Orsola, la mare, tampoc semblava tenir gran interès en la filla, sinó més aviat l'havia utilitzat per ferir el pare:

La malaltia del germà bessó d’en Johannes va coincidir amb la pèrdua del patrimoni familiar. Que en Johannes sempre va mirar amb els seus ulls freds.

(...)

La dona s’ho va endur tot. Nena inclosa. Des d’aleshores ell la pot tenir en préstec. 

(...)

L’Orsola i jo estem soles a la gran casa. No vol que jugui amb altres nens al carrer. 

(...)

La dona d’en Johannes, la meva mare, tocava el piano. (...) El so del piano representa tot el que no he tingut. 

PROLETERKA

96 pàgines

Fleur Jaeggy

Traducció d'Anna Casassas

Un país en blanc i negre

Introducció: Un poble traït. Espanya 1874-2014:

       

Aquest és un altre llibre escrit per un historiador britànic que estima Espanya i que ha passat els darrers cinquanta anys estudiant la història del país. (...) Aquest llibre no presenta una interpretació crítica ni condescendent que pugui suggerir que Espanya és única en termes de corrupció o incompetència governamental. 

M'ha decebut un tant aquest llibre, sens cap mena de dubte, documentadíssim, i molt elaborat, però, potser perquè ja n'he llegit altres del mateix autor, tots interessants, aquest no m'ha acabat de satisfer.

També, val a dir, que el fet que acabi l'any 2014 també hi ha tingut alguna cosa a veure en el fet que hagi perdut interès. 

Sigui com sigui, alguns paràgrafs, alguns aclariments, potser són els que més m'han cridat l'atenció. Tan és així, que lluny d'afegir més comentaris, em limitaré a adjuntar algunes parts que per diferents raons m'han semblat més significatives

Capítol 1. El tòpic espanyol:

El 1833 va esclatar la primera de quatre guerres civils, una sèrie de conflictes que no es va acabar fins al 1939. De fet, fins a cert punt, la Guerra Civil de 1936-1939 és una guerra inacabada i, en alguns aspectes, Espanya està quasi tan dividida avui en dia com el 1936. 

(...)

El règim de Franco que va seguir a la Guerra Civil es va basar en el terror, el saqueig i la corrupció.

(...)

La Guàrdia Civil responia de manera agressiva a qualsevol agitació social. Sobretot els elements de la ideologia anarquista es consideraven portadors d’una doctrina estrangera especialment perniciosa i bàrbara.

(...)

Entre juny de 1884 i maig de 1890, es van produir vint-i-cinc atemptats amb bomba a Barcelona. (...) Els pitjors anys pel que fa a la violència, serien entre 1893 i 1896.

Capítol 2. Revolució i guerra. De la pèrdua de l’imperi el 1898 a la crisi de 1917-1918:

S’ha estimat que, als carrers de Barcelona, entre l’abril de 1904 i la caiguda del Govern de Maura l’octubre de 1909, es van col·locar almenys 66 bombes, que van esclatar o van ser desactivades abans que esclatessin. 

Capítol 3. Des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins a la Dictadura (1918-1923):

A Andalusia, com a Catalunya, el rei no tenia gaire interès a fomentar la cohesió social, ni tampoc la majoria dels latifundistes.

(...)

L’agost de 1923, Alfons XIII va discutir al idea d’un cop d’Estat amb diverses persones, incloent-hi Gabriel Maura, el qual va informar-ne el seu pare, Antoni Maura.

(...)

El cop d’Estat de Primo va servir més per complir la determinació de la patronal catalana d’esclafar la CNT. (...) El paper del rei va ser crucial no perquè hi intervingués activament sinó més aviat perquè va cometre la irresponsabilitat de mantenir una actitud passiva. 

Capítol 4. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930):

Alfons XIII va prendre alegrement la crucial decisió personal de no donar suport al Govern constitucional i d’oferir el poder a Primo.

(...)

Segons una publicació de Blasco Ibáñez, Alfons, que gastava molts més diners del que rebia de la generosa assignació del Govern, havia estat involucrat en negocis corruptes i havia avalat amb el seu nom, diverses empreses dubtoses.

(...)

El tinent coronel Francisco Franco Bahamonde, un dels militars favorits del rei, que, el gener de 1923, havia estat anomenat gentilhome de cambra. 

(...)

El rei no va abdicar, sinó que se’n va anar, confiant que els seus partidaris aconseguirien crear un context en el qual li acabessin implorant que tornés. El 14 d’abril es va proclamar la Segona República.

Capítol 5. La Segona República (1931-1939):

Dels enemics de la República, dos dels més poderosos eren l’Església i l’exèrcit. Tots dos acabarien sent arrossegats cap a la dreta antirepublicana sense grans dificultats.

(...)

La CNT estava cada vegada més dominada pels extremistes de la Federació Anarquista Ibèrica, fundada el 1927.

(...)

Durant la primavera de 1936, Gil-Robles va fer mans i mànigues al Parlament i a la premsa per generar l’ambient que fes que un alçament militar semblés, als ulls de les classes mitjanes, l’única alternativa a la catàstrofe. 

Capítol 6. Espanya en guerra (1936-1945):

La batalla de l’Ebre va ser un desastre estratègic per a la República, ja que va consumir grans quantitats de material i va aplanar el camí als rebels per conquerir Catalunya. Barcelona va caure el 26 de gener de 1939, i 450.000 republicans es van haver d’exiliar. 

(...)

El 27 de març, les forces franquistes van entrar a Madrid enmig d’un silenci sinistre (...) Per a molts espanyols, la guerra no havia acabat. Fins a principis dels anys cinquanta, les forces armades de Franco van participar en operacions contra grups armats que intentaven en va revertir el resultat de la guerra.

Capítol 7. El Franquisme. Corrupció i terror (1945-1969):

De 1945 a 1950, Franco es va convèncer a sí mateix que ell i Espanya patien un setge mortal.

(...)

En conjunt, s’ha calculat que Franco va rebre quatre mil milions de pessetes (uns 36 milions d’euros) en regals durant el seu mandat. (...) A més de la finca de Valdefuentes, la família Franco va acumular quinze propietats més.

(...)

Com que cada cop més sacerdots feien costat als treballadors i a l’oposició nacionalista al règim, l’estiu de 1968, Franco va autoritzar la creació d’una presó per a sacerdots a Zamora, amb capacitat per a més de cinquanta religiosos. 

Capítol 8. La llarga marxa cap a la Democràcia (1969-1982):

Va morir ric, amb una fortuna d’uns quatre-cents milions d’euros, segons preus de 2015 (...) Carmen Polo, es calcula que el valor combinat de les pensions li proporcionava uns ingressos que duplicaven els del president del Govern (uns 350.000 euros anuals el 2019)

(...)

Les eleccions es van celebrar sota l’amenaça constant de la intervenció militar, però el vot del poble va suposar un rebuig massiu als colpistes i a la seva afirmació que estaven fent el millor per a Espanya. 

Capítol 9. De l’esperança d’una democràcia acabada de néixer al triomf final de la corrupció i la incompetència (1982-2014):

Espanya va malgastar entre 80.000 i 90.000 milions d’euros en “infraestructures innecessàries, abandonades, infrautilitzades o mal planificades” entre 1995 i 2016, segons una investigació recent sobre les complexes relacions entre els malbarataments, l’ús ineficient dels recursos públics i la corrupció. La falta de regulació, transparència i comptabilitat va permetre que els contractes d’obres públiques innecessàries s’adjudiquessin a preus inflats als càrtels, en el que s’ha anomenat “capitalisme de amigotes”

(...)

Havien canviat moltes coses des de 1982. Joan Carles de Borbó ja no era un heroi nacional. 

En contra del que acostumo, aquesta entrada ha esdevingut llarga, però tampoc no he trobat manera de resumir-ne més les notes. I és que:

Aquest llibre reflecteix la meva obra sobre Espanya dels darrers cinquanta anys. 

 

Un poble traït

Paul Preston

804 pàgines