L'edat dels vius

Barcelona, febrer del 2017
Vitralls de la Sagrada Família

I així va ser com va entrar la mort a la cambra, em sembla, amb el crec d’aquell coll d’ocell partint-se. (...)

Després d’aquell ocell, se’m va començar a morir als braços en meu Eugeni i la seva veu.

(...)

Jo em dic Elisa Neri. Tinc quaranta anys i de moment puc dir-te que, a part de mi, és possible, molt possible, que ja no quedi ningú sobre la faç de la Terra. 

A qui no li ha passat pel cap la possibilitat de ser immortal? Segurament els mateixos cops que, especialment en l'adolescència, ens ha pogut passar la idea que aquest món és una merda, que no entenem què hi fem aquí i que morirem joves.

En general, els humans som així de complicats i contradictoris.

En aquesta història, ens trobem que algú, no sabem ben bé per què i en quin moment, va aconseguir que l'espècie humana podia viure, no eternament, però sí, sempre jove, d'aspecte i salut. És a dir que tothom naixia amb "data de caducitat", però sense envellir.

He pensat sovint en la mare; ella assegurava que la mort no li importava, però sí el deteriorament i el patiment. El destí li tenia deparada una mort molt prematura i no li va estalviar patiments, però ara millor em centro en el relat i ho faig citant la protagonista i el seu soliloqui adreçat a una rata:

L’any 2306 es va inventar la Cura. (...) Doncs res, que els humans ens fèiem vells. La vellesa, rateta, va ser la malaltia definitiva que vam superar. (...) No ens faríem mai vells i quan moríssim -un dia concret que els nostres pares pactarien amb la Fàbrica- no ens importaria perquè hauríem viscut molts anys plenament. 

(...)

La nova manera de viure havia de tenir una nova manera de morir i cap moral, només civisme i relacions casuals, sempre tan tranquil·litzants per a qualsevol persona forjada a la nostra època: com que ens sentíem bons i bells per dins, havíem de morir semblant-ho. I un vell, te’l miris com te’l miris, no és cap de les dues coses. 

No sabem qui ho va inventar, però sí que va esdevenir en l'època del pares i també (ho veurem més endavant) que aquesta imposició va tenir dissidents:

Ells tenien plena consciència del seu privilegi, que venien del moment on encara hi havia vellesa però no moltes altres bondats que després van arribar i que feien del nostre món un lloc bonic. 

(...)

L’aliment necessari ens el feia la Fàbrica i el teníem a la porta de casa cada matí, el canviàvem per les restes i l’endemà ens el tornaven a servir. 

(...)

Però els pares van poder triar, nosaltres no. Sortiríem així de la Fàbrica, ja no dels ventres. 

Hi havia alguna excepció que s'escapava a la regla general de la "Cura":

Els morts per sorpresa, sí. Doncs això, descuits o accidents domèstics o de cotxe, però pocs. 

(...)

Alguna cosa no hem fet bé perquè ens morim tan de cop, sense temps de penedir-nos de res.

Però un dia de cop i volta...:

Em va semblar sentir un tremolor i després veure una columna de fum a la Fàbrica. Tot va passar molt ràpid i la reacció va ser de mal compartir. La gent s’havia tancat a casa, amb la seva mort, cadascú la seva. 

I recordeu que aquest pla va tenir el rebuig d'uns quants dissidents? Doncs aquests es van establir, amb força penes i treballs per subsistir, en una illa, que ara és on ha anat a parar la nostra protagonista, supervivent de la gran catàstrofe que va acabar amb tota la població:

Ets a l’Illa de Sant  Pere, maca, nosaltres som la gent que hi viu. Som grans per dins i per fora, res més. No n’havies vist mai cap, oi? Pobreta meva... 

(...)

Els santperencs havien decidit treure-s’ho tot en arribar a l’illa, fer una gran foguera amb la seva roba i només guardar-ne una mica per si algun dia, cosa estranya, feia fred. 

(...)

Quan els escassejava algun bé que ells no podien produir, com ara medicaments o productes fitosanitaris, s’organitzaven expedicions amb els habitants més capaços, els que encara eren prou àgils o no necessitaven bastó per anar pel món amb seguretat.

I millor ho deixo aquí:

Van passar els anys i em vaig anar acomodant en aquell món, que, amb parsimònia, també s’acabava. La seva va ser una fi gens traïdora, que no va agafar ningú amb la guàrdia baixa.

En conclusió: Prometia força al començament, però a partir de la segona part, una decepció.

 

Barcelona, febrer del 2017
Vitralls de la Sagrada Família

 

L’edat dels vius

Mar Bosch Oliveras

166 pàgines 

Tants anys de Silenci

Corbera d'Ebre
Març 2013

Una història on es combinen uns fets investigats per l'Associació per la Memòria Històrica i els més personals representats per la responsable de les excavacions.
Dues històries dures i tristes, que tot i produir-se en dues èpoques molt distanciades, ens poden ajudar a reflexionar. 

El que dona nom a la novel·la, és el que ens remet als temps de la Guerra. Ja avanço, que malgrat no ho desvetlli, el final ens depara una sorpresa:

Feia quinze dies que l’Associació per la Memòria Històrica de Flàvia feia allò, etiquetar ossos. (...) Hi havia, pel cap baix, sis cranis foradats per un tir de bala al front.

El fet de rescatar cadàvers amb el crani foradat per les bales no ha estat cap excepcionalitat en les excavacions de les foses comunes, però en aquest cas, l'autor ha volgut afegir un detall gens comú, com és la descoberta de les restes d'una dona, que servava entre les seves mans un llibre de poesies:

La dona va aparèixer cinc metres més enllà que la resta del que quedava dels altres cadàvers i fora de la zona delimitada on sempre s’havia pensat que hi havia la fosa comuna. 

(...)

Va haver-hi un temps en què eren persones, éssers humans, gent. Fins i tot va haver-hi un temps en què eren vius. Ja no ho són. Ja no ho estan. Son espectres. Són morts amb un cor que encara els batega,, però ja no són humans. 

Tota aquesta actuació té lloc en els terrenys que pertanyen al pazo que va ser del doctor Varela, a l'entorn del qual girarà tota la història:

Ho sabia tothom que el doctor Emilio Varela no era un roig ni un rebel i que els falangistes i els guàrdies civils només detenen els rojos o els rebels, i que el metge no ho és, que és de família de bé de les de tota la vida, fill de qui és i, a més, amo d’un pazo senyorial. 

(...)

El doctor està detingut i ningú no sap per què l’han capturat. (...) Impossible d’imaginar què faria el bo del metge, perquè tothom el recorda com un home precisament així, bo, una bona persona, un bon metge, un home bo, que això sí, ficava tot déu a casa seva.

D'una manera brutal, li és arrabassada la propietat, a la que ell, juntament amb la seva filla, havien donat un ús poc comú, com era obrir-lo de manera socialitzada, en benefici de la gent del poble que fins a les hores no havia tingut accés a la cultura:

En aquell pazo el doctor va manar de preparar una sala de jocs, però no de cartes, sinó d’escacs i de dames, i un gabinet de lectura, una biblioteca cada any més gran, i va fer obrir la barana del balcó perquè, qui volgués, pogués observar d’allà estant els estels a la nit, per a la qual cosa, a més a més, havia manat d’instal·lar un gran telescopi que havien comprat per a ell a Berlin.

Però entre els excessos i la brutalitat de les guerres, també s'hi amaguen desitjos profunds, històries personals, recels, venjances...:

La mort ja no era ni una circumstància. Simplement, era.

Tot “era” encara que no “pogués ser”. El regne de la desraó s’havia instal·lat en els caps i en els cors i qualsevol cosa era possible, fins i tot l’impossible. 

(...)

Els inquisidors medievals, els dictadors de totes les èpoques, sempre han tingut molta tirada al foc i un gust devot per les flames. 

I deixem de banda la història antiga per centrar-nos ni que sigui breument en la particular. Parlarem de l'Anxela:

Era la directora d’aquella exhumació, la responsable d’aquell sondatge a la cerca de fosses de l’època de la Guerra Civil al pazo de Vil·la Flàvia. 

(...)

Quan va casar-se amb Ramiro van anar de viatge de noces a un complex turístic en una platja de Cayo Coco.

Estava enamorada.

Va estar-ho, de fet, durant anys. Ara es demana com en va poder estar enamorada si la va maltractar pràcticament des del primer dia, si més no, de paraula.

I en poques línies, l'autor ens situa en el què dissortadament, encara és un problema massa freqüent, com el dels abusos i maltractaments en el sí de la parella:

El problema és aquest: el cercle tòxic. Em pega. Ploro. Demana perdó. Em guareix les ferides. Setmanes de quietud i de calma. Certa normalitat. Amor, de vegades. I en algun instant premo el botó que fa que el món s’engruni, que tot s’esfondri. I hi ha un crit, una empenta, una bufetada, un cop al cap, una mà que estreny el meu coll. I llàgrimes. I perdons. I un cercle etern. 

(...)

Si la violència s’obre pas en la història i en els edificis és perquè hi ha molta gent que es tapa els ulls, les orelles i la boca. Perquè els crits d’Anxela se sentien en tot l’edifici. 

I acabo, tot i que la història seguirà i pagarà la pena llegir-la sencera:

Vosaltres passareu, aquest temps passarà, aquesta foscor passarà i, algun dia, algú trobarà el llibre i tot sortirà a la llum. I ningú et recordarà, Darío, no en quedarà cap record, ni de tu ni de mi, però hi haurà els poemes d’amor d’en Ramón a la meva filla. I això serà etern. 

(...)

No és fàcil viure amb un secret. (...) No és fàcil estar patint nit i dia per cicatrius que supuren i que sempre fan mal. 

 

 

Tants anys de silenci

Francisco Castro

Traducció del gallec d’Eduardo Velasco

204 pàgines

 

El hereje

 

"Diables" a Sant Pere de Riudebitlles
Octubre del 2014

Recorregut, amb tons històrics, per la vida de Cipriano Salcedo, des de pràcticament la seva concepció fins a la seva mort, sempre sota l'ombra del "Santo Oficio":

Se iniciaba el mes de octubre de 1557 (…) Era el Hamburg un pequeño barco de carga, dotado con cincuenta y dos marineros. 

(...)

Las quemas de libros han sido en España pasatiempos habituales. 

Començo el recull just en el moment del part. En una època en què era molt habitual perdre-hi la vida, donada tant l'absència d'asèpsia, com les dificultats pròpies de donar a llum:

A las dos y media de la madrugada del 31 de octubre de 1517, la dilatación estaba prácticamente terminada pero el niño no salía y doña Catalina gritaba, pero seguía sin poner nada de su parte para llevar el proceso a buen término.

En aquest cas, tot i la dificultat afegida de la poca participació de la futura mare, el part ha arribat a bon terme, tot i que, donada l'extremada feblesa de la mare, associada a una febre persistent que finalment acaba produint-li la mort, fa aconsellable l'assistència d'una dida.

I mentre el pare es desentén, escudant-se en el seu dolor (no del tot cert) per la pèrdua de l'esposa, la responsabilitat  de la criança i la cura de l'infant, recau en una jove, quasi nena de quinze anys, que ha perdut la seva criatura:

Minervina Capa, natural de Santovenia, de quince años de edad, madre frustrada, empezó a formar parte de la servidumbre de la familia Salcedo en la Corredera de San Pablo 

(...)

Como era previsible, dada su corta edad, el niño vivía pegado a su nodriza. 

(...)

El fingido desconsuelo de don Bernardo y su distanciamiento real hacia el pequeño determinaron la cada día más cálida aproximación de la muchacha. 

Però no triga gaire, el suposat desconsolat vidu a recuperar l'ànim i viatjar i compartir tertúlies i molt més amb els amics, fins el punt que acaba tenint una amistançada a la que porta a viure en un pis i de la que no sospita que ni és tant innocent com s'havia pensat, i aviat descobrirà que no li és en absolut fidel:

Don Bernardo Salcedo correspondía sonriente a los amigotes rezagados de la taberna de Dámaso Garabito (…) Llevaba meses sin grandes preocupaciones, razonablemente satisfecho. La Petra Gregorio, cuyo contrato había estado a punto de rescindir con la ponedora María de las Casas, había resultado ser una amante singular.

(...)

Petra Gregorio había jugado con él desde el primer día. (…) Eran, simplemente, una puta y un cornudo.

Alié a la vida del seu pare, al que pràcticament ni veia, el petit, amb cinc anys creix feliç:

Cipriano se sentía libre y feliz en el pueblo (de la seva dida). Con los amigos de su edad, correteaban por todas partes y, algunas veces, se arrimaban a la casa de Pedro Lanuza, pintada de amarillo, y golpeaban las cacerolas. 

Mor el pare, amb la total indiferència del fill, que mai no ha sentit cap afecte per ell, i és a partir d'aquest moment, al mateix temps que en Cipriano entra plenament a la vida adulta, que també el relat entra de ple en el què és la heretgia: 

Cumplida la mayoría de edad, Cipriano Salcedo se doctoró en Leyes, entró en posesión del almacén de la Judería y de las tierras de Pedrosa y se trasladó a vivir a la vieja casa paterna.

(...)

Asentada su vida adulta, alcanzaba el título de hidalgo. 

(...)

Sin embargo, Cipriano Salcedo siempre aspiraba a un perfeccionamiento moral. Recordaba ael colegio con nostalgia. 

(...)

Los primeros meses de matrimonio fueron gozosos y apacibles para Cipriano Salcedo. Teodomira Centeno, que había pasado a llamarse Teo, desayunaba en la cama a las diez de la mañana, se arreglaba y bajaba un rato a la tienda.

Però sembla que el destí els ha negat la paternitat i Teo, comença a visitar tota mena de metges i xarlatans que amb falses promeses i ridículs i absurdes rutines, que Cipriano simula seguir, els van prenent els diners i el temps:

Teo seguía viviendo alentada por la esperanza de ser madre. Creía a cierra ojos en la promesa del doctor Galache y se atenía escrupulosamente a sus instrucciones. 

(...)

Si se casó fue únicamente para ser madre pero él, de pronto, lo había echado todo a rodar.

Tot acaba amb la bogeria de Teo, a la que cal tancar en una institució:

Los procedimientos son primitivos. El enfermo vive atado a los barrotes de la cama o con grilletes en los pies para que no escape. Claro que con un poco de dinero, pagando dos loqueros para que la atiendan, pueden vuesas mercedes evitar esa humillación.

I en el que a Cipriano es refereix, entra en contacte amb un grup quasi secret i marginal, que l'introduirà en l'àmbit de la Reforma protestant, que acabarà desencadenant un cisma dins l'Església Catòlica, amb la consegüent persecució dels adeptes. Així, acabarà sent detingut i empresonat, i finalment condemnat a mort:

A Cipriano Salcedo le correspondió compartir celda con frey Domino de Rojas. (…) Paulatinamente, Cipriano fue informándose de la situación del resto de los presos. 

(...)

Cipriano temía más los preparativos del suplicio que el suplicio mismo. 

I mentre arriba el moment final, en Cipriano, que mai no havia abandonat la fe, passa revista de la seva vida:

En su vida había tres pecados de los que nunca se arrepentiría bastante. (…) el odio hacia su padre, la seducción de su nodriza aprovechándose de su cariño maternal y el desafecto hacia su esposa, su abandono, que la llevó a morir trastornada en un hospital. 

Sembla ser que el fons de la història segons es recull en aquest enllaç, està basada en fets reals.

El cautiverio de los más de sesenta reclusos de la cárcel secreta de Pedro Barrueco, acusados de pertenecer al foco luterano de Valladolid, concluyó definitivamente en la madrugada del 21 de mayo de 1559, más o menos un año después de haber comenzado.

Març del 2010
"Diables" a Sant Pere de Riudebitlles

 

El hereje

Miguel Delibes

497 páginas

 

 

Nascut de cap dona

Cabrera
Abril 2014

Comença el relat:

Encara no ha ocorregut.

(...)

Ja és hora que les ombres emprenguin les revelacions 

El primer personatge que coneixem és el pare Gabriel:

Recordo el dia que em van atorgar l’insigne honor de servir l’Església. (...) Tot seguit vaig besar la pedra freda l’altar per oferir el meu cor a la passió de Crist. Ha assistit a l'Asil una difunta a qui ha administrat els sants olies : L’asil era un antic monestir secularitzat, convertit des de feia una trentena d’anys en establiment per a alienats mentals, perdut enmig d’un gran bosc, encerclat per un clos de parets altes que li donaven uns aires de fortalesa. 

També ha recuperat unes llibretes que algú li ha fet saber que havia amagat sota el vestit de la difunta: Sota el vestit, les hi amagades sota el vestit  (...) Les llibretes. 

En elles s'hi troba el relat del què ha estat una tràgica vida. 

Amoïnat per les conseqüències morals que pot tenir el seu acte, ha amagat les llibretes fins a trobar-se en el recer segur de la rectoria:

Quan vaig tornar a ser a la rectoria, em vaig tancar a la meva habitació, em vaig asseure al llit i vaig treure les llibretes de l’amagatall. Estaven numerades, 1 i 2. 

(...)

Fa quaranta-quatre anys i ho recordo tot. 

Però, qui és l'autora d'aquestes notes? Hom podria pensar que havia estat la mateixa difunta, però aviat sabrem de qui es tracta, i si seguim llegint, ho sabrem tot:

Em dic Rose. Rose a seques. (...) I ara ha arribat el gran dia, avui he decidit llançar-me al gran món de les paraules. 

(...)

Acabava de fer catorze anys. Vivia a pagès, amb els pare, la mare i les meves tres germanes. (...) Com a mínim amb les germanes ens enteníem. Ens fèiem costat sense rondinar per la feina. 

La vida a casa seva era miserable, però envoltada dels seus la podia considerar feliç. Malgrat això, el pare un dia, assotat pel neguit de no poder tirar endavant la família, adopta la trista decisió de vendre-se-la a un ric propietari que afirma la necessita com a minyona:

No volia seguir el desconegut. Encara no sabia que m’acabava de comprar. 

(...)

Potser havia anat a parar a una casa de bojos, amb l’amo que recordava un ogre, la seva dona malalta, que encara no havia vist ni sentit, i la vella que tenia tot l’aire d’un dimoni.

(...)

Abans de pujar a dormir, vaig agafar el diari i me’l vaig amagar sota el vestit, per si de cas trobava l’amo o la vella. (...) Sempre he tingut ganes d’aprendre coses. 

Però "l'amo" vol anar molt més enllà que servir-se dels serveis de la nena com a minyona. La vol forçar, posseint-la, juntament amb la mare té un propòsit doblement pervers, que ben aviat descobrirà i contra el qual no podrà fer més que obeir:

Aquella nit vaig entendre que era realment el dimoni el que m’havia fet patir, i que segur que tornaria, ara que m’havia tastat.

(...)

La idea de passar una altra nit amb l’amo al damunt era insuportable, però estava disposada a aguantar-ho un últim cop. 

(...)

Vaig estar tancada set dies sense dormir, em sembla. Cada cop em sentia més feble. 

Se'n va desfer d'aquell home, però el seu calvari gairebé no havia fet més que començar. Està embarassada i la que va ser la mare del seu violador, decideix tancar-la apartada i oblidada del món:

No tenia cap dubte sobre el lloc on era. Una presó per a bojos. 

(...)

Aquella mateixa nit vaig començar a escriure. 

I allà, tota sola, dona a llum, i no trigaran a prendre-li l'infant:

Era com si sempre hagués sabut el que s’havia de fer, i en quin ordre s’havia de fer. Tot seguit me’l vaig posar sobre la panxa. 

(...)

Tot el que feia que jo fos algú, encara que no fos ningú important, m’ha estat pres. 

(...)

El meu nen ara tindria catorze anys (...) He patit massa en aquesta vida per arriscar-me a perdre-ho tot en la de després, si és que existeix en un altre lloc diferent. Ves a saber. 

Moltes coses han passat, durant els llargs anys que la Rose ha seguit tancada, amagada a ulls de tothom. No és la meva intenció desvetllar tota la història perquè perdria interès la lectura; només acabaré el relat amb un apunt del pare Gabriel, trasbalsat pel què ha llegit  i decidit a intervenir-hi:

Vaig copiar amb paciència la historia de la Rose, corregint simplement alguna falta, res més. Ja no tinc les llibretes, les vaig donar a qui les havia de tenir, fa anys. 

 

 

Nascut de cap dona

Franck Bouysse

Traducció d’Anna Casassas Figueras

300 pàgines 

De Madrid al Ebro.

El Turó de la Rovira
Maig del 2013

El títol em va enganyar una mica. De fet, pensava que en parlaria d'algun aspecte de la batalla de l'Ebre i m'he trobat que fa un recorregut per diferents batalles.

Manllevant una mica un títol de la Rodoreda, en aquest cas: "Massa, massa guerra". No m'ha acabat d'interessar, però tot i això considero que és un llibre força documentat que de ben segur resultarà interessant per qualsevol estudiós o senzillament interessat en el tema.

D'entrada, una referència al que, segons l'autor, li va mancar al bàndol republicà:

En el bando republicano la autoridad del Gobierno está más diluida: muchos milicianos incluso la niegan, y hay distintas facciones que se reparten la toma de decisiones.

(…)

En el bando republicano, el primer problema es la ausencia de jefes y oficiales, que se han pasado en su mayoría a los rebeldes.

(...) 

El segundo problema es el del armamento. 

I ja, sense més, em remeto a adjuntar una síntesi del que més amunt he indicat, i que és un recorregut per l'evolució del que coneixem com a Guerra Civil d'España, fins a arribar a, potser una de les batalles més comentades, com va ser la de l'Ebre.

La batalla d'Andalusia:

Es difícil saber qué acción militar durante la guerra de España será la más salvaje, pero entre ellas está el bombardeo al que someten los barcos españoles y alemanes y los aviones italianos a miles de personas que huyen de Málaga por la carretera que conduce a Motril. Sin piedad, de forma sistemática, les ametrallan y bombardean, sabiendo que se trata de civiles que buscan ciegamente la salvación y corren empujados por el pánico.

La batalla de Madrid:

La defensa de Madrid se convierte en muy pocos días en leyenda universal de la resistencia del fascismo.

(...)

Y justo cunado parece que la ofensiva sobre Madrid se ha detenido, el 29 de noviembre (…) Franco lo vuelve a intentar.

(…)

Cada asalto es una carnicería. 

La batalla del Jarama:

De los 50.000 hombres que componen la división reforzada, serán 20.000 quienes tomen parte en la batalla del Jarama. 

La batalla de Guadalajara:

Desde mayo de 1936 Mussolini había colaborado aportando material bélico, principalmente aviones y carros de combate ligeros. 

La batalla de l'Ebre:

(julio-noviembre de 1938)

La República necesita una acción que sirva de distracción a las tropas sublevadas, y el general Rojo ha trazado un plan destinado a atraer hacia el río. 

(...)

La operación sobre el río ha sido preparada con extremo cuidado durante meses por el general Rojo, jefe del Estado Mayor republicano. 

(...)

Al final de la batalla del Ebro las fuerzas franquistas han acabado prácticamente con el Ejército Popular. 

La caiguda de Catalunya y el frustrat "Plan P":

El inicio del Plan P  está previsto para la noche del 10 al 11 de diciembre de 1938.

(...)

Rojo hace su contabilidad: tiene en armas a 90.000 hombre, que se defienden con 60.000 fusiles. Su aviación está en inferioridad en una proporción de seis a uno. Más de la mitad de sus cañones se encuentran en reparación por desgaste.  La situación es dramática. 

(...)

Una riada de refugiados comienza a moverse por toda Cataluña en busca de refugio, huyendo de los que ya les hicieron marcharse de sus tierras en Andalucía, Extremadura, el País Vasco o Aragón. 

No he trobat una manera millor ni més realista d'acabar aquesta entrada, que amb una referència a l'Epíleg, que es situa al febrer-març de 1939, amb un Franco exultant i venjatiu.

Només és un preàmbul del què va ser la postguerra i la persecució i repressió dels vençuts, ja foren combatents o població civil:

Franco no quiere negociar nada. No necesita hacerlo. Cuando se produzca el cese de hostilidades va a seguir matando si así le place.  

De Madrid al Ebro

Jorge M. Reverte

389 páginas

Memòries de la Casa Morta. El Penal

En Dostoievski planteja aquesta narració, com si de la troballa d'uns papers es tractés. La realitat és que el mateix autor va estar tancat al Penal, que va anomenar "La casa morta", i aquests apunts es refereixen a aquells durs temps.

Terol, 2015

El nostre presidi era en un extrem de la fortalesa, a tocar del seu mateix terraplè. (...) Aquí hi havia un món especial, que no s’assemblava a res més; aquí hi havia lleis especials, indumentària pròpia, moral i costums propis i una casa morta en vida, una vida com a cap altre lloc i gent especial. I és aquest racó especial el que em proposo descriure.

(...)

Ocupàvem el presidi un total de dos-cents cinquanta homes, una xifra gairebé constant. 

Segurament una experiència difícil, o impossible d'oblidar, és el dia que es traspassen les portes del presidi, obligat a deixar a fora tota la seva vida.

No he pogut evitar, salvant totes les distàncies, recordar les imatges del 2017, quan les furgonetes que conduïen els nostres polítics entraven a la presó:

Recordo com vaig entrar al presidi. Va ser a la tarda, el mes de desembre. (...) Vaig conèixer entre ells assassins tan alegres i tan despreocupats tothora que haureu pogut apostar que la seva consciència no els havia fet mai cap retret. 

(...)

Sovint un home ho suporta tot durant anys, s’amanseix, sofreix els castics més brutals, i de cop sobte esclata per qualsevol fotesa, gairebé per no res. (...) No cal dir que els penals i el sistema de treballs forçats no redrecen pas el criminal.

S'han tancat les portes i cal afrontar la realitat:

Una convivència forçosa es dona en d’altres llocs, per descomptat; però a un penal hi arriba gent amb qui no tothom voldria haver de conviure. 

(...)

Passats tres dies d’ençà de la meva arribada al penal, em van enviar a treballar. 

(...)

“La casa morta!”, em deia a mi mateix en contemplar de vegades al capvespre, des del porxo del nostre barracó, els presoners que tornaven del treball i que deambulaven mandrosament per la placeta del pati, dels barracons a la cuina i a l’inrevés. 

Què pot passar pel cap d'una persona que han tancat, posem per cas per una raó insignificant o aparentment intranscendent:

Però el temps passava, i jo, a poc a poc, m’anava acostumant a aquella vida.

(...)

Des del primer dia de la meva vida al penal vaig començar a somiar la llibertat. 

(...)

A poc a poc vaig anar ampliant el cercle de coneguts.

Actualment entenc que si un intern emmalalteix d'una certa consideració se'l porta a un hospital, tot i que els centres penitenciaris tenen un espai destinat a infermeria. No era així en l'època en què se situa al relat:

Vaig penetrar al recinte hospitalari no sense una certa curiositat sobre aquesta nova variant, que encara desconeixia, de la nostra vida de presidi. 

(...)

Les sales dels presoners no s’assemblaven gens a les sales ordinàries, i un reclús, fins i tot malalt, continuava complint condemna. 

(...)

Fins i tot els tísics morien davant dels meus ulls amb els grillons posats. 

I quin era l'ambient a dins d'aquests penals? Si ens hem d'atendre al que comenta l'autor, sembla que les baralles entre interns eren habituals i gens controlades.

Vaig poder observar, realment, que a la primavera les disputes al penal són més freqüents. Se senten més sorolls, més crits i més gatzara; hi ha més renyines. 

(...)

Al presidi, la força física es necessita tant com la moral per suportar totes les incomoditats materials d’aquesta maleïda vida.

Una dada que m'ha semblat curiosa és la menció que fa als animals. Haig de confessar que en veient el títol de l'encapçalament vaig tenir la temptació de pensar que es referiria a insectes i plagues de paràsits que els assotaven, però estava equivocada:

Al penal ens corresponia tenir un cavall per dur l’aigua, endur-se les deixalles, etc. 

Terol, 2015

I al nostre relator li arriba l'hora de la llibertat. No sabem si condicionada:

Havia ingressat al penal a l’hivern, i per tant em tocava sortir en llibertat també a l’hivern, el mateix mes i el mateix dia que hi havia arribat. Amb quina impaciència vaig esperar l’arribada de l’hivern! 

Memòries de la casa morta

Fiódor Dostoievski

Traducció de Jaume Creus

428 pàgines

A voltes amb les bruixes

Un llibre molt extens i intens, documentat al detall, del que tractaré de fer un comentari, el més resumit possible.

 

Comencem per fer un tomb per la història i les possibles raons, algunes de les quals molt retorçades, que van dur a la seva persecució i extermini:

Para que las acciones de las brujas pudieran considerarse herejías, se requería una entidad maligna superior a la que ellas adoraran en lugar de a Dios. Este ser que encarnaba el mal, el diablo, Satanás, también conocido como Lucifer, dio a las actividades de las brujas categoría de herejía. 

(...)

Por su alianza con el demonio, las brujas adquirieron la categoría de enemigas públicas, unos personajes muy peligrosos que había que perseguir con todos los medios disponibles. 

(...)

La herejía cátara, como la de los pobres de Lyon o los valdenses, denunciaba la jerarquía social, la propiedad privada y la acumulación de riqueza por parte del clero y de la nobleza y plateaba una concepción nueva de la sociedad, por lo que representaba un peligro para la Iglesia y para las autoridades seculares. 

(...)

Un elemento imprescindible del mundo de las brujas del siglo XXI es el grimorio o libro de conjuros. 

Sorprenentment:

El interés por los grimorios sigue sin menguar. (…) En la actualidad tienen un carácter mucho menos dramático. 

Recordo que quan era petita, les dones encara arrossegàvem la idea maquiavèl·lica de la impuresa: així quan menstruàvem, hi havia que afirmaven que no podíem tocar les plantes perquè es marcien ni acostar-nos a la cuina si es feia maionesa perquè es negava. Per no dir que tampoc era aconsellable mullar-se el cap, i per descomptat rentar-se perquè es podien tenir hemorràgies o al contrari "retirar-se" I les que ho deien, acostumaven a ser dones. Sortosament la meva mare no seguia mai aquestes consignes i, tot el contrari, m'aconsellava a extremar la higiene durant els dies que durava el període:

A partir de la idea de la impureza de las mujeres se generalizó la prohibición de que estas ayudaran en la misa y en las funciones rituales o tocasen los vasos sagrados. 

(...)

Todavía en al año 2021, en países como Irán, el testimonio de una mujer vale jurídicamente la mitad que la de un hombre. 

Algunes personalitats religioses que han passat a la història, considerades com a persones cultes i raonables, també s'hi van afegir a la cacera. Només a tall d'exemple:

La existencia de la brujería era un hecho incontrovertible, avalado por numerosas autoridades eclesiásticas y jurídicas seculares, incluyendo infinidad de papas.

(...)

Santo Tomás de Aquino (1225-1274) (…) proporcionó el soporte intelectual de la caza de brujas sobre la base de cinco puntos fundamentales:

1.        Relaciones sexuales con los demonios.

2.       Vuelo nocturno

3.       Metamorfosis

4.       Desencadenamiento de tormentas

5.       Ligadura.

Estos eran los razonamientos de una de las mentes más preclaras de una organización omnipotente durante siglos.

Com no podia ser d'altra manera mencionarem la Inquisició:

Inquisición española:

La Inquisición española derivó de la creada por la Iglesia durante la Edad Media. 

(...)

Todos los empleados de la Inquisición gozaban de gran prestigio y beneficios además del sueldo. (…) Un caso especial era el de los familiares, que, aunque no tenían retribución, eran cargos muy codiciados porque llevaban aparejados privilegios jurídicos, fiscales y de otro tipo. 

(...)

Con la muerte no acababa la condena, puesto que la infamia afectaba a los hijos y nietos del condenado. 

(...)

La Inquisición española se resistió a desaparecer; tuvo que ser abolida cuatro veces antes de su fin definitivo. (…) Aun muriendo de vejez, la Inquisición murió matando. 

El llibre segueix ampliant informació, amb les actes d'alguns processos, però tot i que els considero interessants i clarificadors, donada la llargada de qualsevol exemple, he decidit no adjuntar-los.

Però, en realitat, quina era la funció o les habilitats d'aquelles dones que es van considerar bruixes?:

Como la mayoría de las brujas eran analfabetas, no pudieron legarnos textos contándonos las propiedades de las plantas mágicas y el uso que hacían de ellas. 

(...)

Las comadronas, como todas las curanderas, eran atacadas por dos frentes: por los médicos titulados y por sus pacientes cuando un parto terminaba mal.

(...)

Tanto las brujas como sus clientes eran profundamente creyentes y consideraban que Dios y el demonio representaban dos caras de la misma moneda. 

(...)

Las actividades de las brujas, que a lo largo de la Edad Media habían sido toleradas, adquirieron un carácter herético al ser asociadas con el diablo. 

El fenomen o l'evolució en la història de les bruixes i les bruixeries han captat l'atenció de nombrosos estudiosos del comportament humà, alguns d'ells prou reconeguts:

Sigmund Freud se interesó por los procesos de brujería a través de uno de sus profesores, que buscaba una relación entre el fenómeno de la histeria femenina y el misterioso fenómeno de la posesión demoniaca. 

(...)

Tras dedicar varios años al estudio de estos procesos y descartar distintas teorías, Freud llegó a la conclusión de que los fenómenos de posesión no eran más que casos de desdoblamiento de la personalidad.

(…)

López Ibor describe varios casos, que él mismo trató en los últimos años de la dictadura franquista, de pacientes convencidas de ser brujas. 

I ja a mode de conclusió:

La caza de brujas se inició y continuó a los largo de varios siglos porque muchas personas estaban convencidas de su existencia y de su capacidad para hacer daño. 

(...)

La caza es sin duda el producto de una sociedad machista y misógina, no se puede resumir diciendo que fue un proceso de castigo sufrido por las mujeres e infligido por la élite masculina, especialmente la religiosa. 

  

Brujas

La locura de Europa en la Edad Moderna

Adela Muñoz Páez

396 páginas

Viajes por el Scriptorium

 

Un personatge enigmàtic, aviat sabrem el seu nom; és Míster Blank. Sembla malalt o convalescent. Sigui com sigui es troba en una habitació d'hospital:

Lleva un pijama azul con rayas amarillas, y calza unes chancletas de cuero negres. No tiene muy claro dónde se encuentra exactamente. 

Nosaltres els lectors, tampoc no en sabem res més d'aquell home, o potser sí. Si ens guiem pel seu aspecte, alguna cosa podem deduir:

El único dato que puede establecerse con cierta Seguridad es que no es joven  

Ara que ens hi fixem una mica millor, potser està reclòs en un psiquiàtric perquè allò que es veu al fons és una càmera:

Cabe observar que además de la cámara hay un micrófono oculto en una pared, y hasta el último sonido que produzca Míster Blank  quedará grabado y archivado en un magnetófono digital con gran sensibilidad.

Fa una estona que sembla haver-se despertat i molt intrigat està donant una ullada a l'habitació:

El desierto empieza justo debajo de mi ventana. (…) Puedo soportar la obligada soledad, la ausencia de conversación y contacto humano, pero ansío estar de nuevo al aire libre, sentir la luz, y paso los días consumiéndome por ver algo aparte de estos ásperos muros de piedra.

La porta s'ha obert (no ha sonat pas cap forrellat ni ha girat cap clau al pany), té una visita, potser un metge de guàrdia que ve a interessar-se pel seu estat? Però sembla molest amb ell, se'l mira amb menyspreu i un punt d'odi.

I, d'alguna manera que nosaltres, els lectors, encara desconeixem, alguna cosa se li desvetlla al pacient:

Yo te he hecho algo horrible. No sé de qué se trata, pero es algo horroroso…

(…)

Me envió a un lugar lleno de peligros, donde reinaba la desesperación, un sitio de muerte y destrucción. 

Ya empiezo a acordarme de ti, anuncia. No de todo, sólo de momentos fugaces, retazos aislados. Yo era muy joven la primera vez que te vi, ¿verdad?

Doncs després de tot, més que no un malalt, sembla un presoner, algú que ha de respondre de greus fets antics:

Por fin hay pruebas. Una o quizá varias personas lo han encerrado en esa habitación y lo tienen recluido contra su voluntad.

I el visitant decideix presentar-se:

Mi nombre de pila es James P. flood. ¿No se acuerda de mí?

No mucho, sólo vagamente.

El ex policía.

Tot i que no ho he recollit, a l'habitació també hi ha un escriptori amb un munt de documents:

No hemos puesto todos esos papeles en el escritorio sólo para que se divierta usted. Están ahí por una razón. 

Però ell segueix absort en les seves reflexions:

El misterio de la puerta está a punto de resolverse al fin. (…) Por una vez, está prestando atención, y tiene la certeza de haber oído ninguna cerradura, nada que se parezca al ruido de un cerrojo, un pestillo o una llave.

(...)

Mientras las pastillas que ha ingerido por la mañana eran de color verde, morado y blanco, las tres que ahora están en la bandeja superior del carrito de acero inoxidable, tienen una pátina rosa, roja y anaranjada. Sophie (Una infermera, potser) explica que son pastillas diferentes, destinadas a producir efectos distintos.

De nou una visita. Potser alguna cara amiga?

Míster Blank lleva casi veinte minutos hablando sin para y está cansado (està parlant sol)

Soy su abogado.

Mi abogado. Qué bien…, estupendo.

Però tampoc no sembla massa amigable. I és que...:

Me envió usted a más misiones que a nadie, dice Quinn.

 

Sembla que no esbrinarem el per què de tot plegat, tot i que sí que s'endevina un passat tortuós, carregat de poder i inflexible i injust:

Potser acabarà confessant, potser es penedirà, potser serà perdonat o castigat. Son molts els qui esperen venjança, o justícia. Potser...:

Sé que no es fácil estar encerrado en este cuarto, pero le recomendaría que se quedara aquí, Míster Blank. Si alguien más lo invita a salir a dar un paseo por el parque, invéntese una excusa y diga que no.  

Viajes por el Scriptorium

Paul Auster

Traducción de Benito Gómez Ibáñez

 192 pàgines

Annex a la Bibliotecària d'Auschwitz

Annex a la “Bibliotecària d’Auschwitz:

Què se’n va fer de...

Rudi Rosemberg

Després de la guerra es va canviar el nom pel de Rudi Vrba.

Va voler informar els dirigents jueus de la ciutat de Zilina, però no se’l van creure. Les agres crítiques dels dos companys de fuga contra destacats membres de la comunitat jueva hongaresa que més tard tindrien un paper rellevant en la fundació de l’estat d’Israel van fer que els seus testimonis i les seves figures hagin estat posats en dubte per certs sectors de l’estat hebreu durant dècades i que encara avui dia les seves persones siguin controvertides en aquell país.

Elisabeth Volkenrath:

Era perruquera de professió. (...) El novembre de 1944 la van ascendir SS i va aprofitar la seva capacitat de comandament per ordenar una elevada quantitat d’execucions.

(...)

La van executar el 13 de desembre de 1945 a la població de Hamelin.

Rudolf Höss:

Durant el seu mandat van ser assassinats a Auschwitz entre un i dos milions de persones.

El van penjar a la forca a Auschwitz I encara avui dia es pot veure el patíbul on el van ajusticiar

Adolf Eichmann:

Va ser un dels principals ideòlegs de l’anomenada “solució final” per exterminar la raça jueva.

Va fugir a Argentina, però el Mossad el va trobar i se’l va endur.

Va ser jutjat i condemnat a mort a Jerusalem. La sentència es va executar l’1 de juny de 1962

Petr Ginz:

L’any 1944 va ser deportat de Terezín i en acabar la guerra no va tornar a casa.

Es va fer una selecció: els de la dreta anaven al camp i els de l’esquerra, directament a les cambres de gas. Yehuda Bacon va veure com Peter anava cap a la fila de l’esquerra.

David Schmulewski:

El líder polonès de la Resistència a Auschwitz.

En acabar la guerra va ocupar importants càrrecs del Partit Comunista polonès.

Siegfried Lededder:

Company de fuga del caporal primera de les SS.

Va acabar marxant a Eslovàquia, on durant la resta de la guerra es va dedicar a ajudar els partisans del país.

Hans Schwarzhuber:

Va ser nomenat responsable de l’àrea masculina d’ Auschwitz-Birkenau.

Va ser jutjat i condemnat a mort. L’any 1947 es va executar la sentència amb el mètode que tant li agradava quan era comandant: la forca.

Josef Mengele:

El gener de 1945, pocs dies abans que les tropes aliades prenguessin el camps d’ Auschwitz, Mengele es va esfumar.

Va morir el 1979 (probablement a causa d’un infart) mentre es banyava en una platja a l’edat de seixanta-vuit anys.

Seppl Lichtenstern:

Va passar la selecció del juliol de 1944 al camp familiar.

Va morir durant el que es va anomenar la “marxa de la mort”, l’últim acte de la bogeria del nazisme  i està enterrat al cementiri de Saupsdorf, a Alemanya.

Margit Barnai:

Es va casar i va viure tota la vida a Praga.

Va morir massa jove, amb cinquanta-quatre anys.

La bibliotecària d'Auschwitz

Sabadell. Biblioteca dels Safareigs

Vaig néixer en una àpoca que els llibres no proliferaven, en una casa humil d'un molt humil barri i amb escassos mitjans.

Potser tenia sis anys, que vaig poder accedir a la biblioteca de "La Santa Creu i Sant Pau" que s'havia obert molt a prop de casa.

Era un lloc, lluminós, net, ampli, amb lleixes que arribaven fins el sostre carregades de llibres. I, fins i tot, un cop havíem donat mostra de la nostra bondat i cura dels exemplars, ens permetien sortir a llegir als jardins que envoltaven l'edifici.

No recomanaven pas cap tipus de lectures, si bé només podíem accedir a les que algun censor havia cregut oportú que eren adequades a la nostra tendra i innocent edat: malgrat que no eren estrictament religiosos, eren lectures amb alt contingut "moral".

Potser les responsables (sempre eren dones), no eren ni tan sols bibliotecàries i la seva funció era estrictament adreçada a que mantinguéssim l'ordre, començant per fer-nos rentar les mans abans d'entrar. Ara entenc que era una mesura higiènica perquè no anàvem pas sobrades de neteja, però en aquell moment jo m'ho prenia com una qüestió de respecte i veneració cap als llibres que no es podien tocar sense estar ben netes (o nets que també hi anaven nens, pocs, però hi anaven).

Vaig llegir sense cap ordre, senzillament guiant-me pels prestatges, fins que un per un, vaig acabar llegint-los tots fins el moment que ja, amb més criteri, vaig accedir a les sales d'adults.

La Biblioteca a què es refereix el llibre, es trobava en un lloc tan insòlit com el Camp d'Extermini d'Auschwitz, tenia quatre llibres atrotinats que calia mantenir en un bon estat raonable i restaven amagats, sovint sota les robes de la seva jove bibliotecària.

Aquest escrit només pretén ser un homenatge a aquells infants que van viure aquella terrible experiència a la que molt pocs van sobreviure:

En aquell lloc tan tètric on la humanitat havia arribat a atrapar la seva pròpia ombra, la presència dels llibres era un vestigi de temps menys lúgubres, més benignes, quan les paraules sonaven amb més força que les metralladores. Una època extingida. 

(...)

Més que una bibliotecària, des d’aquell dia es va convertir en infermera de llibres. 

En els seus dies al camp, la nostra estimada bibliotecària va conèixer i va patir el temut doctor Mengele, un sàdic i terrible personatge que acostumava a experimentar amb els infants:

Les seves paraules tenen una calma de cementiri. Si la mort parlés, ho faria exactament amb aquesta cadència glacial. 

(...)

Aquest home té alguna cosa que l’aterreix, que no és del tot normal. Al llarg d’aquests anys ha vist molts nazis, però aquest té un no sé què diferent. Intueix que té un poder especial per fer el mal. 

(...)

En Menguele somriu afablement . (...) Ell sempre va un pas per davant de tots aquells militars que, fet i fet, no han entès res ni saben per què combaten. Ell sí que ho sap. Lluita per convertir-se en una celebritat. (...) En Josef Mengele sap que no és un home humil; ell deixa la humilitat per als dèbils. 

(...)

En Mengele no interroga els presoners, es tracta d’una feina massa vulgar per a ell. 

(...)

Llevat dels “kapos”, els cuiners i els càrrecs de confiança, com ara registradors o secretaris de bloc, tots els interns duen els llardosos uniformes de ratlles. Tret de rares excepcions, com ara el camp familiar. 

Aquesta va ser la "meva" primera biblioteca

    

Moltes i dures són les vivències que la Dita, la nostra heroïna, va patir, i en algun cas, fins i tot podríem dir que va viure en el camp, jo només, a tall d'exemple, en faré un petit recull de les seves reflexions:

Igual que les brúixoles es desorienten en acostar-se al polo nord, a Auschwitz els calendaris es destaroten. 

(...)

Molts odiaven els llibres quan estudiaven a l’escola. (...) Però aquí el llibre els sembla un imant; no li poden treure la vista del damunt i molts fins i tot no poden reprimir l’impuls d’aixecar-se del tamboret i acostar-se a l’Ofir perquè els hi deixi tocar. 

(...)

Els llibres  guarden a dins de les pàgines la saviesa de qui els va escriure. Els llibres no perden mai la memòria. 

(...)

Amb el pas dels dies ha arribat a conèixer cada arruga de cada llibre, cada estrip, cada cicatriu. 

(...)          

A Auschwitz, oficialment els llibres no existeixen. 

Sens dubte, una constant entre els presoners és la pretensió d'ordir qualsevol pla que els permeti, ni que sigui tan sols pensar o potser somniar, en la possibilitat de la fuga

Hi ha veterans que parlen de la "febre" de la fuga, no es parla tant de la plaga de desànim que arrasa el “Lager”.  Al seu pare també li va passar. És gent, que de cop i volta, es comença a apagar. Són els que s’han rendit. 

(...)

A Auschwitz l’obsessió de tothom és marxar, sortir d’aquell cau i deixar-lo enrere per sempre. No hi ha més somnis. 

I com no qüestionar-se la fe?

¿Déu és capaç de saber si durant el sàbat has cosit el botó d’una camisa per castigar-te i no s’ha assabentat que maten milers d’innocents i altres milers més els tenen presoners i els tracten pitjor que als gossos? 

Sabem que la nostra protagonista va sobreviure a aquell infern, fins i tot sabem com va ser la seva vida posterior, però la part novel·lada quedarà aquí:

El barracó 31 resulta estret i bulliciós quan hi és tota la quitxalla, però ominosament gran i desencantat quan se’n va. Sense els menuts deixa de ser una escola.

(...)

Han passat vuit mesos des de la liquidació del camp familiar i novament les han pujat a un vagó de bestiar en el qual continuen viatjant sense saber on. 

(...)

L’armistici no fa créixer els membres amputats als mutilats, no elimina el dolor dels ferits, no esborra el tifus, no rescata els moribunds de la seva caiguda, no fa tornar els que ja se n’han anat. La pau no ho cura tot, si més no, no tan de pressa. 

Un recull dels principals protagonistes:

En Hirsch:

Mirem els nazis, amb el seu armament modern i els seus uniformes impecables, i ens pensem que són poderosos, fins i tot invencibles. No, no, no. No us enganyeu pas: a dins d’aquests uniformes que són tan resplendents no hi ha res. És una carcassa. No són res. A nosaltres no ens interessa brillar per fora, nosaltres volem brillar per dins. 

En Rudi:

Fins aleshores les coses li han anat prou bé a Auschwitz i ha aconseguit un lloc privilegiat perquè ha jugat bé les seves cartes. 

(...)

Aconseguir llapis, pels quals haurà de donar alguna cosa, per lliurar-los a un barracó infantil completament improductiu no és beneficiós ni prudent. Però contempla el somriure i la lluïssor negra dels ulls de la noia i tota la resta se li oblida. 

Segons el professor Morgenstern:

Som la raça que pot plantar cara als aris, que pot derrotar la seva hegemonia. Per això necessiten eliminar-nos. 

En Hans Adler, (el pare de la protagonista) lluita contra els bacils de la pneumònia amb molt poques armes: un home sol, desnodrit i desfet per la intempèrie de la guerra, contra un exèrcit de virus plens d’energia. (Finalment morirà) 

Aquesta és només una part dels fets reals en els quals s'ha basat l'autor. No he trobat altra manera que fer una relació. Ja em dispensareu si resulta avorrit:

La nit del 8 de març de 1944, 3.792 presos procedents del camp familiar BIIb van ser gasejats i posteriorment incinerats al crematori III d’Auschwitz-Birkenau. 

(...)

El 25 d’abril de 1944 en Rudolf Rosenberg i l’Alfred Wetxler van comparèixer davant el portaveu dels jueus eslovacs. (no el van creure) 

(...)

Però la guerra no només destrossa els cossos que seguen la metralla i les explosions, també anihila el seny, mata les ànimes. Els seus advertiments van arribar al Consell Jueu d’Honguia, però no es van tenir en compte. 

(...)

El 15 de maig de 1944 va arribar al camp familiar un altre transport procedent de Terezín amb 2.503 nous deportats. L’endemà un va arribar un altre més amb 2.500. i el dia 18 encara va arribar un tercer. 

(...)

El 15 de maig de 1944 en Víktor Pertek desfà el camí que va recórrer sis setmanes enrere. (...) El van torturar durant dies. (...) Va estar empresonat fins que el 8 d’octubre de 1944 el van executar. 399

L’Ota i la Dita es van casar a Praga i l’any 1949 va néixer el seu primer fill. 

(...)

El matrimoni va tenir tres fills i quatre néts. L’Ota (...) va escriure diversos llibres.

Van envellir plegats. 

Aquesta narració s’ha construït amb materials reals, que s’han unit en una argamassa de ficció. 

Al llarg de la història tots els dictadors, tirans i repressors, tant si eren aris, negres, orientals, àrabs, eslaus com de qualsevol color de pell, tant si defensaven la revolució popular, els privilegis de les classes patrícies, el manament de Déu com la disciplina sumària dels militars, fos quina fos la seva ideologia, tots s’han caracteritzat per una cosa en comú: sempre han perseguit els llibres amb acarnissament. Són molt perillosos, fan pensar. 

 

La bibliotecària d’Auschwitz

Antonio G. Iturbe

Traducció d’Alexandre Gombau i Arnau

507 pàgines

El silenci dels arbres.

L'havia llegit feia un munt de temps i tot i que el títol em semblava conegut i que tracto de seguir les publicacions del seu autor, m'havia oblidat.

Tot va ser començar a llegir i tornar-me a la memòria aquesta història commovedora que m'havia atrapat i que ara ho ha tornat a fer.

El violinista Andreas Hymer, n'és el protagonista, que coneixerem assegut al seu seient a l'avió, mentre rememora, entre llàgrimes,  el que va ser la seva vida uns anys abans:

Per primer cop en molt de temps, l’Andreas Hymer plora.

(...)

Tanca els ulls i reposa el cap al seient.

(...) 

Estreny amb força la nansa de l’estoig del violí i arrenca a córrer. (...) El director del conservatori el rep en un despatx sense finestres. S’abracen en silenci.

No pot evitar commoure's amb el record d'unes imatges colpidores:

Cada cop que tanca els ulls, l’esguard de la dona morta, abandonada al mig del carrer, s’apodera de la foscor.

Ara, l'Andreas ha retornat per fer un concert, i s'enfronta als seus records i al present poc encoratjador:

Sempre m’he allotjat al mateix hotel per preparar els concerts. (...) L’Amela era la nova pianista del bar restaurant. Vaig adonar-me que era especial el primer cop que la vaig sentir.

(...)

Desitjava tocar amb ella com fos. Al començament no va voler. Va trigar setmanes a convèncer-la.

I mentre no arriba l'hora del concert previst al Museu, visita la tomba del pare:

L’Andreas Hymer rodeja la zona de sepultures noves, repartides entre les soques dels arbres talats i enfila cap al cementiri vell per una sendera de grava. 

Al Museu el rep l'Ernest Bolsi, reconegut luthier, que havia estat amant secret de la Sophie, la seva mare:

L’Andreas Hymer, atret per la veu de l’Ernest Bolsi, entra pel fons de la sala i s’afegeix al grup. Ningú no es gira per mirar-lo. 

Ara, en plena guerra i amb constants bombardeigs, segueix fent-se càrrec del devastat Museu, on no hi queda cap peça, però que ell ho supleix amb els seus relats que deixen encantats els comptats visitants que encara gosen visitar-lo:

Com cada dia, l’Ernest Bolsi recorre les sales buides del museu per comprovar que encara siguin prou segures.

(...)

D’ençà que s’ha quedat sense casa, sempre pensa que cada cop que fa o veu alguna cosa pot ser l’últim.

(...)

L’Ernest Bolsi rep els visitants amb un somriure.

I ell també, com l'Andreas, no es pot resistir a evocar temps passats, tot i ser records dolorosos. Com no podia ser d'altra manera, recorda la Sophie, la seva estimada, violinista reconeguda, que va morir en un accident de cotxe i la sent al seu costat:

La Sophie Kesner, asseguda al costat de l’Ernest Bolsi, recull un grapat d’encenalls i joguineja. 

(...)

Tipa de sentir-se pressionada, la Sophie va buscar un lloc solitari per recuperar la calma i decidir el seu futur.

(...)

Molt sovint, mentre la Sophie dormia, treballava en el violí per deixar-li a punt.

L'Ernest li reserva una sorpresa a l'Andreas. El violí que havia confeccionat amb tant d'amor, que tenia un so extraordinari, i amb el qual la Sophie tenia previst fer una gira de concerts:

Vaig recollir el violí del lloc de l’accident i vaig tornar a casa. Amb el temps he après a tolerar l’absència de la Sophie. 

Ara li vol oferir a l'Andreas, com a tribut i record del que va ser per ells la Sophie.

Hi ha més personatges, més vivències, ens parla també l'Amela Jensen, que va ser parella artística, i potser alguna cosa més, de l'Andreas, l' Aline, una petita que ha trobat refugi en el Museu, en Konrad, la Norah...

En temps de guerra, fins i tot el pocs arbres que encara es mantenen en peu, callen.

Que la música arribi on acaba el silenci dels arbres. 

 

El silenci dels arbres

Eduard Márquez

141 pàgines