Demian

He llegit en algunes cròniques, que hi ha molt d'autobiografia en el referent al protagonista principal. No puc afirmar ni desmentir de cap manera aquest aspecte.

En Hermann Hesse, va escriure Demian al llarg de la Primera Guerra Mundial i va ser publicada el 1919, un cop conclosa la guerra. 

Molt se n'ha parlat de la profunda crisi existencial de l'autor al llarg d'aquesta època i certament, el seu protagonista, en Emili , és un clar reflex d'aquest neguit.

Grafit a Sabadell

Possiblement resultarà innecessari per a la majoria, però crec que no està pas sobrer dedicar un breu espai a destacar alguns trets de la biografia de'n Hermann Hesse: (02/07/1877-09/08/1962). 

Va ser un escriptor, poeta i pintor alemany que el 1924 es va nacionalitzar suïs i que el 1946 va obtenir el Premi Nobel de Literatura.

Entenc que viure un conflicte bèl·lic com va ser la Primera Guerra mundial havia d'influenciar en el desenvolupament del seu caràcter.

En un primer moment es va presentar voluntari, però per problemes de salut va ser declarat inútil pel combat.

Diferents contratemps i successos luctuosos en el sí de la seva família el van dur a precisar atenció psicoterapèutica que segons és de suposar, el van trasbalsar i marcar profundament.

I ara ja, li cedeixo la veu a l'Emil Sinclair, el protagonista de la novel·la:

Per explicar la meva història em cal partir molt del principi. Si em fos possible, hauria de retrocedir encara molt més, fins als anys primers de la meva infància i, passant-hi encarta per damunt, dins la llunyania dels meus orígens.

(...)

Començo la meva història amb una experiència de l’època en què jo tenia deu anys i anava a l’Escola Llatina de la nostra petita ciutat.

(...)

El meu pecat no era això o allò altre, el meu pecat era que havia donat la mà al dimoni.

L'Emil somnia molt, no aclareix si ho fa adormir o despert, sigui com sigui, els seus somnis mai no són tranquil·litzadors: 

Les coses que vivia en aquests somnis i les que vivia en realitat no puc separar-les ja amb precisió des de fa molt temps.

(...)

És difícil d’entendre, però és així. De cop i volta, em vaig trobar deslliurat d’unes xarxes diabòliques. 

(...)

Amb tot, les coses no estaven en ordre.

I faig un recull del que és el sentir del protagonista.

Els primers anys de vida:

Si vols aconseguir alguna cosa d’algú i de cop i volta el mires molt fixament als ulls, i ell no s’inquieta, ja pots plegar! No en trauràs res, mai!.

(...)

No era dins l’Església que jo estava disposat a ser admès, sinó en quelcom de ben diferent, en un ordre del pensament i de la personalitat que havia d’existir d’una manera o una altra damunt la terra.

L'adolescència: 

Ara, havia fet un canvi total. (...) La gràcia de l’infant havia desaparegut del tot. (...) A l’escola, podia viure dels coneixements acumulats a casa meva.

(...)

Com més solitari i diferent em sentia enmig dels meus nous companys, menys me’n podia desfer.

(...)

Durant un temps, la pintura va acompanyar tots els meus pensaments i compartí la meva vida. 

Tot caminant, un vespre se sent atret pel so d'òrgan que s'escola rere les portes d'una església tancada. No trigarà gaire a fer amistat amb l'organista:

Però el més important que vaig aprendre amb ell fou donar un pas més en el camí cap a mi mateix.

(...)

Algunes vegades, després que els sons de l’orgue s’havien extingit, romaníem encara una estona asseguts a l’església.

Hi viu una mena de confusió en què en els dibuixos que crea sempre acaba veient una cara que l'inquieta:

Em vaig sentir travessat per un astorament salvatge en descobrir que la imatge somniada viva damunt la terra. (...) On? I era la mare de Demian.

(...)

Aquella era, doncs, la nova imatge amb què se’m mostrava el meu destí; ja no era rígida i desoladora, sinó madura i sensual!

(...)

De tant en tant em sentia insatisfet i turmentat pels desigs.

(...)

El meu amor per la Senyora Eva em semblava el contingut únic de la meva vida. Però cada dia tenia un aspecte diferent.

I el turmentat protagonista, escriptor, dibuixant i pintor, arriba al final del seu relat i amb ell el final del llibre.

Inquietant, diferent, confús..., però interessant:

Arribo a la fi. Les coses van seguir el seu camí indeturable. Aviat vingué la guerra. (...) I tots els homes eren com agermanats. Parlaven de la pàtria i de l’honor.

(...)

Gairebé havíem arribat a l’hivern quan vaig anar al front.

(...)

Em van trobar vora l’àlber, cobert de terra i amb moltes ferides. 

(...)

L’embenat em feia mal. Tot el que, des d’aleshores, m’esdevingué, em va fer mal. 

 

 

Demian: 

Història de la joventut d'Emil Sinclair 

Hermann Hesse

Traducció de: Feliu Formosa

187 pàgines

 

 

Després de la tempesta

Vagi per endavant que el títol no fa referència a cap fenomen meteorològic. La tempesta és d'emocions. Els records amagats ho propicien. 

En molts espais familiars s'hi van esdevenir tempestes semblants, de vegades contingudes i d'altres retronaven amb tota la virulència dels sentiments reprimits.

La tempesta esclatava, però el després era molt dolorós, tractava de mostrar-se contingut, però no sempre s'aconseguia.

Fa molts anys vaig assistit amb impotència a algun d'aquest episodis. Vaig ignorar qui estava en possessió de la raó, el més segur és que cap de (en aquest cas) les dues bandes en conflicte. Els records es repetien i es negaven amb la mateix intensitat i ràbia, any rere any en dates de Nadal...

Dins el bosc embullat dels records.

També en el cas del llibre que comento, els secrets familiars tenen un rerefons polític. També hi ha diferents punts de vista. També és temps de post guerra:

Feia exactament dos anys que Julià era mort. (...) Un bon dia aixeques la mirada, observes a dreta i esquerra i descobreixes que no queda ningú, absolutament ningú, que de veritat t’importe. Sé que no viuré cent anys. 

(...)

Perdre és una manera diferent de guanyar. Una via més llarga i retorçuda per arribar a la victòria.

(...)

Lo pare va ser la primera pèrdua que porto guardada a la memòria.

(...)

En canvi la misèria continuava fidel al nostre costat.

(...)

En lo meu món només hi havia llibres i números. (...) Era lo final del franquisme i la universitat quasi havia esdevingut un experiment social, més que un centre de formació acadèmica.

I us presento el protagonista, que com veurem amb prou feines sí es reconeix:

Jo no era una persona violenta, ni tan sols agressiva, m’agradava la calma i lo diàleg civilitzat... 

(...)

Hi ha moments a la vida que dubtes de qui ets. Creus que te coneixes bé, que pots justificar cada acció que fas, cada pensament que te creua pel cervell, però un dia te lleves del llit, vas a mirar-te a l’espill del bany i la imatge que te saluda des de l’altre costat del vidre és la d’un desconegut.

I aquells primers contactes físics que anomenàvem sexe, però que en realitat no sempre en teníem la certesa:

Amb una lenta minuciositat va anar traient-se peces de roba i plegant-les i col·locant-les amb molta cura sobre l’única cadira que cabia a la cambra.

(...)

Lo sexe va ser estrany. (...) A partir de llavors, la vida tranquil·la i laboriosa que havia practicat durant los quatre primers anys de la carrera se va vore truncada per les sobtades i silents visites de l’espectral Andrea i les intermitents participacions en les escaramusses de l’exèrcit de Cástor.

I per damunt de tot, la violència, 

Amanda tenia més o menys la meua edat i no era ben bé bella, però desprenia una energia i una seguretat que la feia admirable.

(...)

Aquell mateix migdia un escamot de criminals que van identificar-se com a patriotes l’esperava prop de la casa dels seus pares.

(...)

Van colpejar-la amb barres de ferro i garrots fins que van considerar que la deixaven a un pas de la mort. (...) Mai no vaig aclarir quins havien estat los responsables d’aquella estomacada salvatge i innecessària.

I la certesa, o la intuïció, o la percepció... Tant li fa, és un sentiment que no s'apaivaga i que esclata de tant en tant de manera recurrent, sense solució:

Vivim en un món d’ovelles i de llops i a cadascú li toca representar un paper. 

(...)

Però la veritat és que mai vaig aconseguir superar la sensació d’haver sigut víctima d’una traïció. 

(...)

El visitant no ha preparat un discurs convincent ni té pensada una escena dramàtica de petició de perdó. Només somriu. Sap que això li serveix de forma habitual. Està acostumat a guanyar.

Ha estat una molt bona lectura que m'ha dut lluny. 

 

Després de la tempesta

Emili Bayo

267 pàgines

Campesinos y señores

Val dir que el llibre és extens i meticulós en les descripcions, que òbviament no recolliré amb detall, però que llegir-ho ens fa palesa l'estima i la cura amb que l'autor ha tractat el tema.

La història es desenvolupa a Yalós, un petit poble prop del Peloponès, on primer pateixen l'entrada de Mussolini, per posteriorment caure en les mans dels nazis:

22 de junio de 1941. El rumor de que los alemanes iban a venir había reunido a todos los habitantes a la entrada del pueblo.

(...)

El pueblo de llama Yalós. El nombre significa playa y, como el pueblo se encuentra lejos del mar, la gente se preguntaba de dónde habría surgido. (…) Los habitante del pueblo se llamaban a sí mismos yalitas.

 

Sant Feliu del Racó
Setembre del 2021

I a partir d'aquesta necessària introducció, anirem coneixent el tarannà d'algun dels habitants de Yalós:

El mestre, el sacerdot... veiem, veiem:

El maestro era uno de los pocos que no creía que Hitler fuera a vencer. Ya que esa victoria significaría que toda su vida había sido en vano.

(...)

El sacerdote era un mujeriego de proporciones inauditas.

(...)

El maestro era uno de los puntos débiles de las autoridades en Yalós. El sacerdote era el otro. El maestro porque había tomado partido por el pueblo y el sacerdote, porque había tomado partido por su propio cuerpo

(...)

El pregonero era un hombre bajito, bizco y encorvado

(...)

El farmacéutico no se limitaba a vender pomadas y pastillas; cuando la necesidad acuciaba ejercía de médico y veterinario. Era, en resumidas cuentas, un hombre muy culto y leía bastante.

(...)

Los funcionarios podían dividirse en dos categorías: los que tenían o ejercían el poder y los que no tenían poder alguno. (…) Poder tenían el capataz de la granja y el encargado de la fertilizadora y de la atadora.

(...)

Las muchachas jóvenes que reunían un poco de dinero como fuera se lo gastaban en teñirse de rubias.

(...)

Por pequeño que sea un pueblo, para que merezca que lo llamen pueblo, debe tener un loco, un santo y una puta

I en quan els usos i costums, alguna curiositat:

En la parte norte vivían los ricos y en la sur, los que los servían.

(...)

Calumniar se consideraba casi un deber social.

(...)

Ser rico era una virtud. Llegar a ser rico era una proeza. En Yalós apreciaban tanto las virtudes como las proezas. 

(...)

En el pueblo no había criminales propiamente dichos. Había maltrato, hurtos, estafas y demás, pero esos delitos no se consideraban lo bastante graves. 

Però el relat, formalment, es centra en la relació i el patiment de l'ocupació alemanya. I, posa especial atenció al caràcter col·laboracionista de l'alcalde:

La tropa alemana no era muy grande y la primera noche durmieron en el colegio. Pero el capitán, el teniente y dos guardias durmieron en casa del alcalde. El alcalde se sentía brumado por semejante honor.

(...)

El alcalde soñaba con el día en el que convirtiera la palabra “comunista” en un insulto. Y no lo soñaría en vano

(...)

Maltrataba a su pueblo, los despreciaba, les hurtaba el salario mientras que, ante el gobernador civil, él mismo era como un escupitajo. (…) Hitler había llegado al pueblo y a partir de ahora habría orden y concierto. 

(...)

Seis meses después de la llegada de los alemanes al pueblo, las cifras de Yalós eran las siguientes: quince hombres en los trabajos forzados del aeropuerto, cinco hombre en trabajos forzados a la afueras de Esparta. Los dos hijos del pastelero también estaban en las montañas, pero en Yalós no lo sabían. A un hombre lo habían fusilado, a cuatro los habían apaleado. Todo esto sin que los habitantes de Yalós hubieran cometido ningún acto de resistencia en sentido estricto.

(...)

En Yalós aún se habla de esa ejecución.

Com es pot suposar, la violència i les prohibicions es fan extensives en tots els sentits, a qualsevol àmbit:

En resumen, había prohibiciones para todo, excepto para respirar. Los yalitas estaban muy tristes cuando de marcharon de la plaza y se dirigieron a sus casas a cenar. 

(...)

Como cabía esperar, se propagaron diversas enfermedades de transmisión sexual, pero nadie se lo tomó en serio. (…) La putas se fueron implicando en la vida de la localidad, aunque sabían cuál era su ligar

(...)

Los alemanes avergonzaban a los yalitas. (…) El movimiento de resistencia griego alcanzó su naturaleza vengativa como resultado de la forma en la que los alemanes avergonzaban a los griegos.

(...)

Los alemanes perdieron la guerra pero los nazis y los fascistas conquistaron Grecia. 

No ens estranyarem de constatar, que, com de costum, pel poble, els canvis d'exèrcit només li serveixen per canviar d'enemic i penalitats:

La gente creía que los ingleses venían como libertadores. En realidad, eran la nueva fuerza de ocupación. 

Segurament paga la pena tenir en compte que...:

La historia la hacen las personas. Por desgracia, también son personas quienes la escriben. 

 

 

 

 

Campesinos y señores

Theodor Kallifatides

Traducción de Carmen Montes Cano

y Eva Gamundi Alcaide

222 páginas

Per què tornaves cada estiu

Un elaborat recull de les denúncies derivades d'uns lamentables i injustificables fets sens dubte semblants als que han succeït més d'un cop i no sempre han estat denunciats.

En aquest cas es tracta d'una història real, que si ens resulta massa agressiva, podem auto enganyar-nos fent veure que és només una simulació, però no podem tancar els ulls i dir-nos que tot és novel·la perquè hi ha haver un temps que eren brutícia quotidiana, i molt em temo, que encara avui en dia, en determinats ambients encara hi podríem trobar fets semblants.

I m'endinso en el recull:

FETS: 

Vaig néixer a la Capital Federal el 24 de febrer de 1992 en una família composta per la mare, el pare i un germà. Actualment tinc 22 anys, soc estudiant i escric aquest text per explicar el que vaig viure, vaig patir i vaig suportar durant l’adolescència i poder fer justícia. El meu oncle va abusar sexualment de mi reiteradament dels 13 als 17 anys.

(...)

Tot va començar quan ell et va fer mal. (...) D’acord, sí, però sempre pot ser pitjor. Com a mínim no et va violar. O això creus. (...) Et va fotre en un merder, et va emmerdar fins a les celles. Et va magrejar, et va tirar a terra, et va passar per sobre, et va arrossegar, et va deixar en pilotes, et va ficar els dits, et va obrir de cap a cap.

(...)

Va aprofitar cada minut per mirar-li el cul i vaig veure com bavejava quan ella es va posar el pijama i va dir bona nit abans d’anar a dormir.

Però no sempre és fàcil denunciar. No sempre la recepció és l'adequada. La fredor dels procediments legals tampoc és que ajudi massa: 

Hauràs de ser més precisa. Data, hora, lloc. Tot més exacte.

(...)

Val més que escriguis tu la denúncia. Tranquil·la, amb les teves paraules, escriu el que et va passar. I sí, demana justícia, perquè ningú la demanarà per tu. Ni tan sols jo.

I aquest és un resum del relat:

Jo dormia de costat, recolzada sobre el braç dret- (...) Era el primer cop que em tocava algú, i era ell. Ho sabia perquè en sentia la respiració, sempre agitada.

(...)

No s’hi atrevia, ni a veure’m abusada ni a veure’s abusador.

Però la família propera de l'abusador, la que rebia la nena com si d'una bona obra es tractés i, cal remarcar-ho, també rebent una aportació econòmica, reaccionen disculpant qualsevol apropament que insisteixen a qualificar com afectuós sense més i revertint les denúncies cap a la criatura:

Sí, dona, com vols que no et creguem? Si ets com la nostra filla. (...) Ho has d’entendre, no és fàcil. I no és que no et creguem o que no et cuidem, és que a ell li agrada estar a prop i a tu no.

(...)

Vull deixar ben clar que el meu pare no ha fet res. (...) Sempre he sabut que era una mala pècora i us he dit, però no m’heu escoltat. La culpa la tenen ells, que la van deixar quedar a casa meva, l’haurien d’haver fotut al carrer.

(...)

Qui et penses que ets tu per dir això del meu pare? (...) Creu-me que et faré empassar cada paraula que has escopit amb aquesta cara de verge que fas.

I de res no han servit les seves explicacions, el seu dolor o la seva ràbia continguda:

Per mi, la meva família no ha fet el que ha pogut amb aquesta situació. No. Per mi ells han triat fer-se els suecs, han triat mirar cap a una altra banda. Han passat de mi. 

(...)

Jo no vaig triar que el teu pare em cardés, i encara menys que tu en siguis filla. Així que emprenya’t amb ell, saps?

També coneixem el testimoni dels pares i el germà de la víctima:

Més enllà que no li tingués simpatia, no vaig sospitar mai d’ell sobre un fet d’aquestes característiques, no m’ho vaig imaginar en cap moment.

(...)

Quan la meva filla va decidir realitzar la denúncia penal en contra seva, jo vaig decidir acompanyar-la en tot i fer-li costat.

(...)

Jo ho vaig saber tot quan m’ho va explicar la meva germana, la segona meitat de 2013. Ella em va explicar que havia estat abusada per ell, però que mai hi va haver penetració amb els genitals, només alguns cops amb els dits. (...) Ella no va explicar mai res perquè ell té una personalitat massa forta i la meva germana sempre li havia tingut por a ell i al que podria generar al grup familiar el que ella digués.

Una de les accions complementàries a l'atenció a la víctima és la de facilitar-li assessorament psicològic, alhora que es confegeix una prova pericial: 

Quan la víctima va presentar-se al meu consultori es va mostrar molt formal i seriosa per a la seva curta edat, s’expressava contenint les emocions i es mostrava molt exigent en tot allò relacionat amb les seves activitats.

(...)

Que es va procedir a entrevistar mèdicament i psicològicament el victimari el dia 14/09/16 per tal de realitzar la prova pericial ordenada.

(...)

Estàs cansada que et qüestionin? Acostuma-t’hi, perquè encara en tens per estona. Que per què tornaves, que per què no vas parlar-ne, que per què vas deixar que et cardessin.(...) Sempre et qüestionaran.

(...)

Aquests pèrits consideren que presenta estat psíquic dins els paràmetres de normalitat. 

I acabo:

T’afalaga davant els amics (...) i al lavabo es fa la palla de la seva vida

Diu que t’estima com una filla, però et desitja i el vol follar.

Et truca per telèfon, es preocupa quan tornes de ballar, t’aconsella. (...) Però també et toca, et fa mal, et penetra amb els dits fins que et fa sagnar.

Et convenç que és culpa teva, que et mereixes el que et passa per puta. 

Afegeixo l'enllaç a una entrevista molt valenta i clarificadora a l'autora

 

Per què tornaves cada estiu

Belén López Peiró

Traducció de Bel Olid

154 pàgines 

L'hora novena

Feia dues setmanes l’havien acomiadat perquè era poc fiable i per insubordinació. 

(...)

 S’ha matat -va xiuxiuejar l’agent, amb l’alè agre.(...) Ha obert el gas. És una sort que no se’ls hagi endut a tots els altres amb ell. 

Sitges
Octubre 2018

Aquest és el començament i a partir d'aquí una nova vida que arribarà i un futur incert:

A les quatre va arribar el cotxe fúnebre, tot negre.

(...)

El volia veure enterrat al cementiri de Calvary perquè el poder de l’Església l’en volia excloure i ella, que havia passat la vida al servei de l’Església, el volia allà.

(...)

La criatura, una filla, va néixer a l’agost, només tres setmanes després de la mort de la monja vella. Li van dir Sally, però la van batejar Saint Saviour en honor de la bondat de la germana aquell vespre trist.

Coneguem una mica millor la germana Jeanne, un puntal molt important en el desenvolupament de la història:

El que a la germana Jeanne li costava equilibrar era la pena que sentia pel patiment dels malalts i la seva perpètua meravella davant el miracle dels que estaven sans.

(...)

La nit de la vetlla del Jim, la germana Jeanne va portar dues cadires del menjador al costat del taüt.

(...)

Durant aquella llarga nit -la mà de l’Annie dins la seva, el rosari sense resar-, la germana Jeanne va estudiar aquella cara immòbil i juvenil, pedra freda. (...) Ara la seva filla, carn de la seva carn, estava estirada al sofà de la sala del convent, amb els braços ben oberts. (...) Creixia de pressa.

La vídua s'ha quedat sola, amb la casa destrossada i una criatura acabada de néixer, és aleshores que unes monges se'n fan càrrec de la situació i li presten ajuda mentre ella entra a treballar a la bugaderia del convent: 

A mesura que la criatura va créixer, les monges hi van afegir un bressol que era un donatiu, i després una catifeta persa, un altre donatiu, per cobrir un tros del terra humit del soterrani.

(...)

El so de la rialla de sa mare sempre sobresaltava i emocionava la nena.

La Sally aviat es va convertir en la criatura del convent. Una nineta molt estimada per totes les monges: 

L’omplia el que semblava la confiança i la pau de la germana Jeanne. (...) Va saber que estava destinada a ser monja. 

(...)

Mare i filla encara compartien el llit, com havien fet d’ençà que la Sally va néixer. Es llevaven plegades, i plegades baixaven l’escala de l’edifici.

Però a mesura que la Sally va creixent es veu envoltada per pregàries i l'ambient reclòs del convent i aquest fet la fa dubtar respecte una vocació basada en el costum, la fascinació per l'ocult i la suposada bellesa del vel i el misteri:

La Sally va tocar el vel nou, un cop, dos, tres, mentre caminava darrere la germana Lucy. (...) Volia estudiar la transformació.

(...)

Un cop a la vorera, a plena llum, la Sally es va aturar. Era conscient del vel blanc d’infermera que duia, de les mirades dels vianants.

(...)

Cap dona hauria d’entrar al convent per por. (...) La germana Lucy li va dir a la Sally que com que no havia tingut una mare gandula, potser no sabria que hi havia una diferència entre la dona que estava malalta i després es recuperava i la dona que s’havia de recuperar però encara no volia abandonar els plaers d’estar malalta.

Sembla que la decisió de fer-se monja va prenent cos en la voluntat de la Sally:

A finals de setembre, la Sally va anar amb sa mare i la germana Jeanne a l’estació de Pennsylvania. Un tren nocturn.

(...)

A l’altra banda de la finestra del tren només hi havia foscor, amb el seu vague reflex passant-hi pel damunt. (...) La vida era una perspectiva penosa per a una criatura sense mare. 

(...)

-Ja ets aquí- va dir la més gran (...) -Ens alegrem molt que hagis decidit unir-te a nosaltres.

Però...: 

-La veritat -va dir- és que m’hi he repensat.

(...)

Quan va arribar al carrer fred, la Sally va sentir el pes de la seva deserció. Les seves bones intencions havien tornat a fracassar.

 

La hora novena

Alice McDermott

Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez

335 pàgines

Lo mig del món

Los llocs potser no necessiten la gent per ser, per existir. (...) Lo cos és un lloc que també compartim malgrat les seues fronteres visibles ben delimitades, que sovint tanquem amb pany i clau per por de no saber com conviure amb la casa-lloc que també som per als altres. Lo cos ens identifica, tant si volem com si no. 

Sabadell
El Ripoll

La Roser, l'autora, ens parla del seu lloc estimat: del Priorat.

Potser no és "Lo mig del món" de la mateixa manera que passejar per la riba del petit Ripoll a Sabadell tampoc no ho és, però el més important no és pas que ho creiem, sinó que ens hi sentim identificats amb els llocs que formen part de la nostra vida, ja sigui propers o llunyans, quotidians o efímers. 

Mentre els gaudim, els trepitgem o ens encantem absorbint-los amb la mirada, segur que ens fan sentir afortunats i únics.

I és que certament:

Hi ha camins fressats que no duen enlloc. Però són fressats perquè una gernació els empra, perquè són fressats i sembla que sí, que van allà on sembla que van. Però és fals. (...) No, no tots los camins van a Roma. Alguns no van enlloc.

I en un moment en què l'aigua ha causat un gran desastre a la terra veïna, sembla molt oportuna la reflexió de la Roser: 

Amigues o no, totes les aigües no són iguals, com  no ho és l’aire ni la claror del sol.

(...)

¿De qui és l’aigua escassa que encara cau del cel? ¿I la que baixa riu avall? (...) Llavors aquell enyor del riu creix i es transmuta en indignació, la indignació en ràbia, i la impotència aguaita a tocar.

L’aigua és vida, lo riu és vida. (...) Però l’aigua mos la furten i el foc ja ho socarrima tot.

Al dolor de viure exiliat, allunyat dels llocs estimats per qüestions polítiques, a més de la duresa de perdre el contacte amb família i amics, cal afegir la pèrdua del paisatge estimat:

¿Qui s’arrapa a qui?¿L’exili a tu o tu a l’exili? (...) Perquè mentre tu no hi ets, res no s’atura, ni el teu ser-hi en aquell món, des de fora estant.

(...)

Quan vius allò que no vols viure, que no has triat, la temptació de no servar-ne cap record és forta.

(...)

La memòria, però és tossuda i mai no para quieta. (...) Perdre la memòria és ser estranger i exiliat d’un mateix. 

M'han fascinat les descripcions dels diferents paisatges o fenòmens meteorològics. Poesia pura:

La mar i el cel, que dormen junts, encara no s’han separat aquest matí.

(...)

Aquest matí el cel estava ben blau, però uns torralls blanquíssims, de cotó fluix, n’ocupaven un bocí de la banda del Montalt.

(...)

Hi ha boires que fan errar camins i de la fugida salvadora te poden dur a la mort.

(...)

Lo vent mai no bufa a gust de tothom, ni hi plou pluja, ni hi lluu el sol. (...) Amb lo vent la relació sempre és complicada, una barreja apassionada, això sí, d’amor i d’odi, que desassossega i fa trempar

(...)

Hi ha vents que segons on bufen són faedors d’artistes genials, reconeguts i celebrats.

Podeu comptar que n'hi ha més, molt més, però jo ho deixo aquí, amb un recull que ens parla de la memòria i també de les diferències entre soledat i solitud. Gaudiu-n'hi: 

La memòria com un tresor i com un llast. La memòria com una presència i una absència, perquè no és només allò que recordes, és allò que has oblidat però que hi és , deixant espai i ocupant-lo alhora. (...) La memòria no és només tenir records d’abans fa molt, o de just fa un instant.

(...)

Soledat i solitud no en són sinònims. La primera és imposada i la segona és una tria.

(...)

La soledat, aspriva (Terreny inaccessible, precipici) o en companyia, me fa mal, m’esmussa tota jo.

(...)

La solitud, en canvi, convoca vagarejos poc o molt productius, però sempre estimulants. 

Sabadell
El Ripoll

Anomenar és fer ser el lloc. 

Però habitar-lo és una altra cosa, i qui l’habita prou que ho sap.  

Lo mig del mon

Roser Vernet

161 pàgines

Sola

Grafit a Sabadell

Coneixerem la història de la Mei. Està casada, però fa massa temps que semblen haver perdut la il·lusió.

Quan la coneixem, amb quaranta anys a més l'acaben d'acomiadar de la feina i ha pres una difícil decisió: tancar-se en total solitud, a l'antiga casa on va néixer, i a  més de reflexionar i allunyar-se de tots els problemes que l'assalten, tractarà d'escriure una novel·la, o potser hauríem de dir "LA novel·la" que fa molts anys li està rondant pel cap. 

La coneixem 185 dies abans de... (Ho sabrem al final). El seu primer pensament, la primera afirmació, no pot ser més contundent:

Jo aquí he vingut a estar sola.

I a partir d'aquí, anirem descobrint pràcticament el seu dia a dia i l'evolució del que ha estat la seva obstinada resolució:

Quan m’he despertat, no sabia on era.

(...)

La casa, com la butaca, sembla una altra sense la capa de pell morta que la cobria. Me l’he fet meva. 

(...)

Ara que no tinc mai pressa, em preparo uns esmorzars formidables. 

Però, la petita societat que l'envolta permetrà que es mantingui sola?. La vida (i la mort) continuen de manera implacable i hi ha notícies que caldrà afrontar i decisions que caldrà prendre:

A les set m’han despertat els cops a la porta. M’he desvetllat a l’acte esverada. (...) He obert i m’he trobat al Manel.

(...)

Ha passat una cosa Remei. Des d’ahir a primera hora que et busquem. El teu home és mort.

(...)

Que no se m’acosti ningú. (...) Jo persisteixo en el meu silenci. Tindria massa coses a dir, o massa poques.

I un cop passat el tràngol, la seva vida sola continua. O això intenta:

Celebrar el solstici fent-ho petar tot, cremar-ho tot. Arranar el terreny i començar de zero. Potser jo també hauria d’haver fet una foguera.

(...)

M’acabo d’asseure a l’ordinador amb la tassa fumejant. Tinc un parell d’idees que m’agraden, els hi he estat donant voltes a mitjanit, quan m’he despertat i no em podia adormir. Avui vaig bé. 

Sembla que la inspiració s'entesta a no arribar-hi. I ella, tota sola, (no ho oblidem) es desespera:

I de tant en tant un te fred, una llesca de pa amb mel; sortir fins a la figuera, a pèl, i deixar que el bosc em vegi; palpar les figues toves, llàgrimes negres de balena. 

(...)

Fa dies que no plou. I la calor a totes hores. (...) Matí de rituals. El te, la mel, la novel·la, la bufanda. 

(...)

Diuen que va bé llegir en veu alta el que s’escriu. Per què no provar-ho.

(...)

Tretze dies escrivint a totes hores. No em fa por la pàgina en blanc, em fa més por la pàgina escrita, imperfecta, imperfectible. 

Finalment, després de molts moments i problemes que no he recollit, el llibre el pot donar acabat, si  no és que ara es qüestiona la raó de tot plegat:

Escriure. Quina estupidesa. Què vull demostrar? A qui? A mi, al Guim, a la mare, al Carles, als malparits de l’editorial? Al món? ¿O es tracta de perdurar amb un llibret? Hilarant! Merda de novel·leta. La meva llegenda és una altra cosa. Quina lucidesa, de cop i volta.

I...:

La tiro sencera al foc. Els fulls cremen amb desfici. 

Grafit a Sabadell

Algun cop us heu preguntat pel per què de la vida?:

L’any que ve, l’any passat, els anys, la vida.

I ja arribo al final, ha estat una bona lectura que si us animeu a llegir-la no us deixarà indiferents. Un final vibrant, roent, abassegador.

Qui és Carlota Gurt? Si cliqueu aquí us conduireu a una interessant entrevista amb en Xavier Grasset

 

 

Sola

Carlota Gurt

381 pàgines 

Alzheimer

Imprescindible fer referència al Pròleg:

El relat d’en Jordi és un text íntim, sentit i compromès amb la vida de la seva mare. En general, hi reflecteix l’experiència com a cuidador i acompanyant i, en particular, detalla el procés de la malaltia.

(...)

En Jordi descriu la realitat de la cura d’un pacient amb alzhèimer a casa i ens convida a reflexionar sobre el nostre sistema sanitari i social, les dificultats que ens planteja i les possibilitats que ens ofereix.

                                                              Dra. Liliana Vargas, geriatra de la Fundació ACE.

Foscor

Abans que res, sento la necessitat de fer esment a una percepció personal, i és que l'Alzheimer m'espanta, m'esborrona i em preocupa i així he tractat d'expressar-lo i recollir-lo en les meves voluntats anticipades del Testament Vital.

Aquesta lectura és dolça i aclaridora, per tant resulta un xic trista i reflexiva. Compartiré un recull del què més m'ha impressionat, però sempre amb la recomanació que ho llegiu sencer.

Comencem amb una visita al metge i amb la lògica innocència afegida a la inconsciència. Parla l'autor, el fill:

No m’havia arribat a imaginar que escriuria sobre la mare. No em pensava que hi hagués res a dir. Sobre el pare, sí; i ho faré algun dia.

(...)

Les pèrdues d’atenció, de memòria i d’habilitat eren marcades, però sempre trobàvem una excusa per justificar-les: la medicació, els nervis, la vellesa. Tot i així estàvem desconcertats.

(...)

La prova la hi van fer al Clínic. Hi va entrar i en va sortir contenta. (...) Ella hi estava a gust, però jo no gaire.

(...)

No em fa mal res, però tinc alguna cosa. Jo ho noto. (...) Per a ella, no passava res extraordinari llevat d’algun petit oblit momentani. Vaig suposar que l’esdevenidor seria dur. Em vaig quedar curt.

I a partir d'aquí, amb l'inevitable deteriorament de la mare, la també inevitable mirada al passat, a la història: 

Les condicions de vida van ser molt dures fins que, l’any vint-i-nou, el senyor Jaume Santiveri va traslladar la seva fàbrica de productes dietètics al barri del Port i hi va fer construir habitatges per als treballadors. (...) El pis no era gran, tenia el terra de fusta i, a l’hivern, hi feia un fred que pelava. Però era el millor a què podien aspirar.

(...)

L’inici de la guerra va tenir conseqüències greus. Un grup d’homes que duien mocadors i banderes negres i vermells van rebentar la porta de la botiga.

(...)

La fàbrica va continuar funcionant malgrat la guerra. Però no podien fer veure que no passava res.

El pare, ja fa temps que falta. Pel que ens comenta, bevia massa:

Sempre estava buscant ocupacions per omplir la bossa. No li va fer mai por treballar.

(...)

-El teu pare bevia molt.

-Quant és molt?

-Molt. Massa.

-I quan va ser això?

-Sempre. Sempre ha begut més del compte.

I el fill, que s'ha fet responsable de la cura de la mare, ens relata algunes de les situacions viscudes en el seu dia a dia i que, de ben segur formen part del deteriorament cognitiu de l'avançament de la malaltia:

Cus sobre cosit. Forma manyocs amb els fils que deixen la roba inservible. De vegades es queda adormida sobre la labor. Aleshores, didal i tisores van per terra. 

(...)

En pocs anys van desaparèixer tots els llocs de referència de la Rossita. Estava desorientada. No sabia on comprar. (...) Quan la mare va venir a viure amb nosaltres, va deixar d’anar a comprar. 

(...)

Ara no fa el menjar. Ni ajuda a fer-lo. Ni tan sols deixem que unti una torrada.

I a mesura que passa el temps, ella, la Rossita, va deixant enrere aquest món i s'enfonsa en un estat inconscient on no sembla habitar ni el dolor, ni, per descomptat els records i on d'alguna manera hi resta algun dels instints més primaris dels éssers humans:

Menja com els animalons de bosc. S’omple la boca tant com pot i té les mans plenes. Jo crec que té por que el menjar s’acabi sobtadament.

(...)

No té cap consciència que li dicti què és correcte fer i què no.

(...)

Té una fixació amb l’aigua. Hi passa molta estona remullant-hi les mans. 

(...)

Hi ha un principi bàsic relatiu als malalts d’alzhèimer: si deixen de fer una tasca que impliqui un esforç intel·lectual, no podran fer-la mai més. Seran incapaços de reprendre allò que abans feien amb facilitat.

I avançant, que en aquest cas seria retrocedir un pas i un altre...:

La pèrdua progressiva i irreversible de facultats és evident. (...) Veient-la, un no sap qui té al davant: la Rossita que ha conegut tota la vida o una dona desvalguda, apàtica, que no podria sobreviure ni un sol dia sense ajuda.

(...)

De tant en tant, es perd. La trobem voltant, desorientada a uns quants carrers de distància d’on hauria de ser o bé ens truca algú per alertar-nos. (...) No sap explicar com fa els recorreguts. No sap si travessa carrers o va recta. Va als llocs d’esma. 

Inevitablement:

Fins i tot quan es troba bé, em treu de polleguera.

 

 

 

No tractis Déu de vostè.

Jordi Ortiz

163 pàgines 

Rua de captius

M'ha semblat adient recollir una part dels comentaris que es troben a la Contraportada, pel que tenen d'aclaridors en referència a l'autor del llibre:

Francesc Grau i Viader (Calella , 1920-1997) tenia disset anys quan es va incorporar a l’Exèrcit de la República, en l’anomenada Quinta del Biberó. (...) L’1 de gener de 1939 va caure presoner de les tropes franquistes i va passar pels camps de concentració de Logronyo i de Miranda.

La literatura i la llengua, però, sempre el van apassionar, i a partir del 1970 va poder dedicar-s’hi de ple: professor de català, col·laborador de les revistes “El Pont i L’Avenç”, cofundador de la revista “La Tralla”

A Sabadell

A mode de memòries, coneixem el relat d'un dels molts joves que van estar cridats a defensar un pont que es considerava punt clau per evitar que les tropes rebels poguessin avançar. 

Amb posterioritat, hem conegut que possiblement, quan varen ser enviats allà no hi havia cap esperança que el seu sacrifici servís per quelcom més que per donar temps a abandonar el país als responsables polítics. 

I dic possiblement, perquè de cap manera no puc conèixer amb certesa el que tot sembla indicar que va ser la realitat.

Alguns joves varen aconseguir salvar la vida, però van patir la duresa dels camps de concentració franquistes.

L'autor va tornar, anys més tard al lloc que havia estat el malson per a ell i per a un nombrós grup de joves:

Vaig donar la volta a la fàbrica per un senderol que hi ha entre la via de Bilbao i les restes d’una antiga paret. (...) Em vaig asseure a la vetusta paret que abans feia de tanca al camp de concentració. Aquesta vegada cap sentinella no m’amenaçà amb engegar-me un tret ni la fuetada del vit de bou que masegà les costelles.

(...)

Els anys no havien passat en va i ja no existien el camp de concentració ni les filferrades ni els presoners.

I des de l'hostilitat del lloc, recorda, rememora... ens explica:

D’ençà que havia estat romput el front, en una ofensiva iniciada per l’adversari dos dies abans de Nadal, ens debatíem en contínua retirada.

(...)

Els qui havíem reeixit a salvar la vida sabíem que darrere aquell atac en vindrien un altre i un altre... 

(...)

En el precís moment de caure presoners ens havien obligat a treure’ns l’uniforme i les sabates i canviar-ho pel que els nostres adversaris portaven posat, roba vella i sabates atrotinades.

Tancats en vagons insalubres, en condicions brutals cap un destí incert:

El viatge s’allargà més del que podíem pensar. (...) Dues o tres vegades, durant el trajecte, la màquina fou separada dels vagons i tornada a enganxar unes hores més tard. (...) Es pot dir que durant el trajecte mai no ens van faltar les persones disposades a donar-nos alguna cosa per rosegar, sobretot remolatxa, i a omplir-nos les cantimplores a la font que hi solia haver en cada estació on el comboi feia parada.

(...)

Havíem romàs, exactament, quatre dies i mig tancats al vagó.

A mesura que el viatge s'allargava, s'incorporaven nous presoners:

El nombre de captius era més crescut cada vegada. (...) es pot dir que els homes de mitja Espanya, hagueren de sofrir la vexació dels camps de concentració i batallons de treballadors.

(...)

Mentrestant es procedia a la creació de nous camps de concentració i s’ampliaven els ja existents. 

No només les condicions de treball eren inhumanes, també ho era el tracte:

Les dues coses que més neguitosos ens feien estar -els interrogatoris i la vara- els dies de festa ens deixaven tranquils.

I un nou trasllat, i un nou infern de viatge, aquest cop a peu:

Els seixanta quilòmetres que ens separaven de Miranda de Ebro foren recorreguts amb una rapidesa que va sorprendre’ns. (...) Un sergent, amb les llistes en una mà i una tralla de genet a l’altra, comprovava si el nombre de presoners acabats d’entrar coincidia amb el que figurava a la relació. 

(...)

Compartíem la barraca més de quatre-cents homes embrutits per fora i per dins. 

(...)

El fet de morir assassinat no era gaire més important que morir de gana, de malaltia o apallissat. 

A Sabadell

A mode de resum i comiat:

La propaganda feixista ha creat una gran aversió contra els enemics de la pàtria, que som nosaltres, i és probable que la sensació de vençut es manifesti més viva a fora que no pas ací dins mateix. 

(...)

Els camps de concentració franquistes van ser construïts el 1936 per recloure-hi els presoners de guerra republicans.

(...)

No podem passar per alt la data final d’escriptura, pocs mesos després de l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer. 

  

Rua de captius

Francesc Grau i Viader

190 pàgines 

Auschwitz última parada

HERNANI (GIPUZKOA)
Museu Chillida-Lekua 

Diu l'autor...:

Jo soc al bloc 9, un bloc d’infermeria normal. La Friedel és al 10. (...) El bloc 10 és el dels experiments.

(...)

Era la primavera de 1943.

Un relat dissortadament molt conegut d'un supervivent de l'infern d'Auschwitz, que malgrat aquest començament no ha mantingut el to esperat al llarg del relat:

El tren es va posar en marxa a dos quarts d’onze. Les portes dels vagons, que eren de mercaderies, es tancaven per fora.

(...)

Vam arribar de nit. 

I segueix amb el que entenc vol ser una descripció de l'horror:

I ara estaven totalment despullats al sol, que els va cremar hores i hores.

(...)

Dedicaven el dia a estar atrafegats sense fer res. Cada dos per tres trobaven un bri de palla en algun llit o hi havia alguna taca al vidre d’alguna finestra. 

(...)

El metge del camp els havia acceptat, però el cap polonès de l’hospital l’enviava a la quarantena. (...) A la quarantena, en Hans va descobrir com era la vida al camp.

Tot i que he fet nombroses lectures referents al mateix tema, no puc deixar de recollir la descripció que fa de la descurada i  brutal organització que es patia als camps:

Amb els nazis, tot anava així. Els homes de les SS escridassaven tothom, també els presoners més antics, i llavors aquests cridaven i pegaven, també als polonesos, i aquests, al seu torn, triaven els més dèbils i també els escridassaven. I aquests eren en Hans i un jueu polonès que es deia Leib.

(...)

Van venir dies encara més durs. (...) Després de dos dies plovent, va desaparèixer la carretera. 

(...)

Al camp, el recompte no s’acabava mai. De vegades els homes s’havien de passar dues hores o més sota la pluja.

I segueix:

Auschwitz era més que una broma de mal gust a gran escala: amb les seves fàbriques i mines, era una peça important de la zona industrial de l’Alta Silèsia i tenia els treballadors més barats del món: no cobraven, i amb prou feines menjaven res.

(...)

Al camp hi havia un mercat negre animadíssim. Fins i tot hi havia preus relativament fixats. Un litre de sopa es pagava amb mitja ració de pa o una ració sencera de margarina.

Els mesos passen i les calamitats no s'aturen:

Va arribar la primavera, i amb la primavera, alguns ocells escadussers. (...) Però amb la primavera va venir el sol, i el sol tenia força vital.

(...)

Per un moment el camp deixava d’existir, havien desaparegut els horrors, havien desaparegut el filat i el mur. 

(...)

Era l’estiu de 1944, i els russos ja havien arribat a Radom, a mig camí entre Lviv i Cracòvia. (...) Vivien en una espiral de tensió en augment.

Hi ha una referència al tracte discriminatori d'algun col·lectiu que no havia trobat en cap altre escrit. En aquest cas, l'autor sembla exclamar-se en considerar que la discriminació, sorprenentment, té quelcom de positiva: 

Els gitanos rebien més pa que la resta i el feien servir per comprar salsitxes i patates que els presos comuns entraven d’amagat al camp.

Seguint endavant, sí que la seva opinió és relativament coincident amb altres autors:

Els estrangers de les SS sempre eren pitjors que els alemanys.

(...)

Amb les SS no sabies mai què t’esperava. (...) La tardor de 1943 es va descobrir un sabotatge a Majdanek, el camp de concentració que hi havia prop de Lublin.

En un epíleg se'ns fa avinent la trajectòria de l'autor. Recullo uns petits fragments:

No sabem gaire sobre la joventut de l’Eddy de Wind. No li agradava parlar-ne. (...) Va néixer el 6 de febrer de 1916 (...) fill únic d’una família jueva.

(...)

Els seus pares no eren creients i feien poc cas de les normes del judaisme. 

(...)

El 22 i 23 de febrer de 1941, els alemanys van arrestar quatre-cents vint-i-set homes jueus joves a Amsterdam. L’Eddy era un d’ells.

(...)

Just després que els alemanys se m’anessin d’Auschwitz, l’Eddy va escriure les seves experiències al camp en una llibreta que conté el text d’aquest llibre. (...) Patia la mateixa sensació de culpa que tots els supervivents. 

(...)

L’Eddy va morir el 27 de setembre de 1987, als setanta-un anys. 

A mode de conclusió, molt personal:

Tot i que se suposa que està explicat des de dins mateix del camp, acaba resultant un relat pla, sense nervi ni emoció aparent, que malgrat l’interès del fons, en la forma resulta avorrit i monòton.

El ritme decau capítol a capítol, i amb ell decau de manera lamentable, l’interès.

 

 

Auschwitz última parada

Eddy De Wind

Traducció de Maria Rossich

251 pàgines

El poder de la mentida

Se'n coneixien com a mentides, notícies falses, inventades, interessades.. Ara les coneixem com a "fake news", però són la mateixa porqueria de sempre. 

Xemeneia a Sabadell

Res de nou?

Les històries col·lectives són una categoria de relat que hem heretat i que ens explica com a individus. 

(...)

També les històries col·lectives es fonamenten en gran part en fabulacions basades en el desig més que no pas en la constatació d’uns fets.

(...)

Una de les principals característiques de la mentida, per tant, és precisament buscar un benefici o evitar un perjudici.

Segons l'autor, (no cal que en fem massa cas) què seria de la veritat sense la mentida?

Totes les formes de saber compartit s’han generat a partir de la capacitat creadora de l’ésser humà. (...) El progrés és una construcció intel·lectual que emana d’un relat de conquesta propi dels humans, que han fixat realitats que han hagut de creure el màxim d’individus possible, unes suposades veritats per les quals s’ha de lluitar i per les quals cal mobilitzar-se.

(...)

Els humans no ens organitzem a partir de la veritat o de l’interès per conèixer-la, ens definim a partir de la nostra capacitat per generar edificis conceptuals versemblants que siguin prou sòlids per mantenir-se drets.

(...)

El poder no es troba, doncs, en la veritat, sinó en la mentida, entesa com la capacitat per dissenyar, difondre i imposar un relat que afavoreixi uns interessos concrets, s’ajusti o no, més o menys, al fet o a l’objecte.

Periodisme, Internet...

Els periodistes no creen res, representen, interpreten o, en tot cas, imiten. (...) Seleccionar, seleccionar, seleccionar... aquesta és la clau del periodisme.

(...)

El periodisme no només fa una fotografia de la realitat, sinó que utilitza i sofistica tècniques i rutines de producció i consum necessàries per persuadir, per fer veure la realitat d’una manera determinada.

(...)

Cal veure quina és la titularitat dels mitjans i quines són les complicitats i relacions que mantenen amb el poder polític per adonar-se que la coincidència dels discursos i les agendes mediàtiques no és una mera casualitat.

(...)

L’eclosió d’internet ha creat un nou paradigma de la informació. Molt sovint, és l’àmbit on es mouen amb comoditat, i amb èxit, veus apocalíptiques que ens volen fer creure que en el nostre dia a dia estem en mans si fa no fa del dimoni. (...) Som davant d’un invent que per si mateix obre les portes a una nova societat, l’anomenada aldea global, que canviarà el nostre model de vida, el sistema econòmic i, com sempre que això passa, la manera que tenim de concebre el món.

(...)

Tots plegats contribuïm al funcionament d’un gran basar on se subhasten milions de missatges, que es gestionen en forma aparentment anàrquica.

(...)

Quan els governs parlen de regular les notícies falses a internet, en realitat estan parlant de conservar ells mateixos el monopoli de la mentida i l’engany, perquè saben que controlar el relat és una de les bases sobre les quals reposa la seva supervivència.

No ens enganyem, confegir les mentides s'ha convertit, si és que ja no ho era, en tota una tècnica i volgudament o de manera inconscient, hi participem tots, o una gran majoria:

La teoria de la correspondència, sorgida a principis del segle XX, recupera els principis aristotèlics, en contra dels corrents relativistes. (...) Parteix de la necessitat que hi hagi un món extern a qualsevol entitat pensant.

(...)

Una veritat, per definició, és immutable, però n’hi ha alguna que en realitat no ho sigui?

(...)

Com totes les tècniques d’engany, la hipocresia persegueix uns objectius, i en aquest sentit seria igualment rebutjable o condemnable.

El poder ho domina tot i de manera gairebé imperceptible segur que també ens està influenciant en les nostres decisions per molt meditades que tractem de prendre-les:

Qui dictarà què és cert i que no ho és? I després d’haver repassat les diverses tècniques d’engany, quins graus de falsedat seran acceptables?

(...)

El poder és sens dubte la principal font de legitimació de la mentida. 

(...)

El poder, de fet, està tan convençut que domina el relat, que pot amagar sense problema tot el que podria qüestionar-lo.

Encara resten dempeus
Sabadell, Novembre 2024

Confesso que aquesta afirmació m'ha tingut capficada més d'una estona. No estic pas segura d'haver copsat tot el que s'afirma:

Buscar la veritat no significa voler trobar un valor absolut sinó desmuntar els que ens tenallen la llibertat i ens fan esclaus d’un sistema de valors que ens impedeix el progrés. 

Si amb la informació no n'hi ha prou per acostar-nos a la veritat, poca cosa que no sigui el nostre arbitri ens restarà. 

És evident que ens cal molta reflexió: 

L’accés a la informació no és necessàriament la benzina per arribar a la veritat. Pot ser, i sovint ho és, el carburant per construir relats versemblants i fiables encara que s’allunyin de la veritat. 

 

El poder de la mentida

Joan Julibert

187 pàgines

Clandestins

Per segons qui pot semblar una vida de pel·lícula, però sens cap mena de dubte, ha de ser angoixant.

Aquest és un relat que ens parla del dia a dia dels lluitadors clandestins; identitats falses i potser diverses, domicilis camuflats, "pisos francs" els anomenen...: La clandestinitat comporta gairebé d’habitud uns hàbits de vida, més enllà del joc de paraules derivades.

(...)

La clandestinitat i els clandestins polítics són els protagonistes d’aquest llibre.

(...)

La clandestinitat va ser important en la lluita antifranquista, perquè en ella s’hi va articular. (...) Persones compromeses que van esmerçar els seus esforços i generositats, el risc de perdre patrimoni, el patiment de la tortura, els anys de presó o del piquet d’execució...

M'ha resultat curiosa la referència a les primeres transgressions, d'alguna manera recollides:

Els transgressors Adam i Eva, “s’amaguen entremig dels arbres del jardí perquè Jahvé Déu no els veiés”. I és clar, quan els entrelluca, judici, càstig i condemna.

(...)

Les paràboles són potser més un registre per evitar la censura que contes infantils per fer entendre el que fos a un públic sensibilitzat que memoritzava versicles de la Bíblia i una part del qual estava capacitat per desxifrar la Càbala. Que és un veritable galimaties.

(...)

El secretisme de la maçoneria també va íntimament lligat a la clandestinitat. Tenen uns codis molt elaborats.

(...)

La Inquisició va ser substituïda per policies polítiques. Els clandestins que assenyala la llei les van desafiar.

I mirant a prop de lloc i de temps, parlem de la Guerra Civil i de la postguerra:

El final de la Guerra Civil va ser la victòria del franquisme i la derrota de la democràcia, de l’exercici de les llibertats fonamentals i de la forma de govern més representativa i de més tradició de la història de l’Estat de dret: la república.

(...)

Les penes per reunir-se, manifestar-se o fer vaga podien arribar a la mort i la reclusió major, i permetien que s’impliqués una jurisdicció militar ferotge. (...) L’any que va morir Franco, a Espanya hi havia dos mil presos polítics en números rodons.

(...)

L’única manera d’evitar aquella xapa morbosa i mortífera, que portava als sinistres calabossos de la prefectura de la Via Laietana, era la clandestinitat.

I enumerant alguns clandestins que potser encara podem reconèixer i recordar:

López Raimundo va ser el primer protagonista de la gran clandestinitat.

(...)

Gregorio López Raimundo va ser distingit amb la Medalla d’Honor de la Generalitat, amb un emotiu discurs del president Maragall, ell assegut entre Pasqual Maragall i Diana Garrigosa.  (...) va morir al novembre del 2007, als noranta-tres anys.

(...)

Antonio Gutiérrez Díaz:  Fill d’immigrants per partida doble, nascut a Catalunya, parlava les dues llengües amb una perfecció acadèmica que fregava la pedanteria.

(...)

El Guti va pilotar el PSUC vers la Catalunya moderna. (...) va ser un dels polítics més preparats del tardofranquisme encarant la Transició.

(...)

Pere Portabella Ràfols va néixer a Figueres, el 1927. La seva família era benestant.

(...)

Va rodar “El sopar” un dia tan especial com el de l’execució de Salvador Puig Antich a la Model de Barcelona, el 2 de març de 1974.

(...)

Quan es va recuperar l’autonomia, el president Pujol va nomenar Miquel Sellarès primer director general de Seguretat Ciutadana, i va ser ell qui va desplegar els Mossos d’Esquadra, primera estructura d’Estat de Catalunya.

De la clandestinitat no se'n van escapar tampoc els estudiants i/o religiosos. Segur que molts de vosaltres recorden el que es va conèixer com la "Caputxinada":

Capellans i religiosos van haver de passar a la clandestinitat, van canviar els hàbits per vestits civils

(...) 

Josep Benet va ser el principal actor del que seria l’enfrontament definitiu de Dom Aureli amb la dictadura, les declaracions que va fer al prestigiós diari “Le Monde”, d’amplíssim ressò internacional, publicades el 14 de novembre de 1963.

(...)

Una part d’aquestes visions de clandestinitat vestida de civil de l’abat Escarré les vaig saber per persones molt properes a ell, fora de la comunitat monàstica.

(...)

L’Església té un paper molt important en la història de la clandestinitat durant el franquisme. (...) L’Església catalana va aixoplugar clandestinitats, però també va tenir els seus clandestins, els clergues i feligresos que tenien activitat contra la dictadura.

(...)

La Caputxinada va ser un cop important al franquisme, que començava d’acostumar-se a contracor a les vagues obreres, que menystenia i reprimia sense miraments.

(...)

Antonio Creix va fer encerclar el convent, mentre els tancats organitzaven la intendència per poder menjar i passar com a mínim una o les dues nits que finalment van fer-hi. (...) No van servir de res els intents de diàleg de catedràtics i autoritats eclesiàstiques amb la policia.

(...)

Van entrar i van demanar tots els carnets, per anar citant a comissaria els tancats, un per un. 

(...) 

El dia 11 de maig de 1966, una manifestació de capellans protesta davant la prefectura de la Via Laietana pels maltractaments infligits a l’estudiant Joaquim Boix Lluch, i del seu cas concret el missatge s’estén contra la tortura. 

I deixant enrere un munt de consideracions i exemples sens cap mena de dubte interesantíssims, però que farien massa feixuc aquest escrit, no puc deixar d'esmentar els infiltrats:

Els infiltrats eren les millors fonts de la policia franquista per saber què passava a l’interior d’aquella clandestinitat amagada i encriptada.

(...)

Era públic i bastant notori que la policia tenia “xivatos”, delators estratègicament repartits a petits llocs tanmateix de grans conjuncions socials.

(...)

Descobrir un infiltrat era molt difícil; de fet, el bon infiltrat no deixa de ser “un dels nostres”, i quan fan bé la seva feina poden durar anys, perquè la seva traïció és íntima.

I no pot mancar un record vers l'Assemblea de Catalunya, com una clandestinitat enorme i efectiva:

El dia 7 de novembre de 1971 es constituïa a l’església de Sant Agustí de Barcelona, l’Assemblea de Catalunya. (...) L’Assemblea va aprovar un programa mínim per al restabliment de la democràcia.

(...)

Va ser, sense cap mena de dubte, la clandestinitat més gran jamai contada, que va necessitar d’un operatiu d’enginyeria.

(...)

La sessió va durar cinc hores, i s’hi van registrar trenta-dues intervencions de tonalitats ben diverses. (...) La nit del mateix diumenge 7 de novembre de 1971, el primer que va fer l’operatiu de seguretat va ser traslladar el document aprovat a un lloc segur, la casa de Marina Curià, al Putget. Josep M. Montagut el va portar amb la seva Lambretta.

(...)

L’Assemblea va agafar la policia en orsai. 

(...)

La clandestinitat com a acte social, persones de casa bona que es posaven els seus millors parracs per sopar amb els proscrits, fins i tot seguint una normativa de seguretat de fireta d’entrades i sortides esglaonades.

Lamentablement, potser encara hi trobem clandestins falsos. I em refereixo a aquelles persones que afirmen que hi eren en qualsevol manifestació, o que corrien davant els grisos o d'altres coses semblants. Segur que tots en coneixem.

I ja, per acabar, un parell de les moltes reflexions que he recollit amb la lectura:

Quan el franquisme es va acabar, els antifranquistes es van multiplicar tant que, si haguessin estat reals, de ben segur que la dictadura no s’hauria mort al llit i que els Borbó no haurien tornat de l’exili. 

(...)

La clandestinitat informàtica és un indici que la clandestinitat, que al principi d’aquest llibre que ara s’acaba hem remuntat a l’origen de l’univers, no es crea ni es destrueix: es transforma.

Si voleu aprofundir en tota aquesta informació, a banda de llegir el llibre, 

podeu clicar aquí i accedireu a una entrevista d'en Xavier Grasset a l'autor. 

 

Clandestins

Antoni Batista

315 pàgines