Benedicció

La història d'una mort, inevitable, sentida, dolguda, però, i això per mi és molt important, amb ple coneixement del malalt.

I afirmo que és important perquè penso que quan m'arribi l'hora, si aquesta ve precedida per una malaltia inguarible o massa penosa, vull ser-ne conscient en tot moment, vull prendre les meves pròpies decisions i, en definitiva, no vull allargar ni un segon la natural agonia, el mateix que fa en Dad:

Ell era un home conegut al poble; els banquers el coneixien i li van concedir un préstec sense dubtar-ho. Ara era el propietari de la ferreteria del poble.
(...)

La veritat era que s’estava morint. (...) Seria mort abans que s’acabés l’estiu.
(...)

Va decidir que volia veure una vegada més el món físic que tenia a prop. (...) Diumenge al matí van sortir amb el cotxe bo, la Lorraine al volant, en Dad al seient de l’acompanyant i la Mary a darrere. Anava tapat amb un batí i portava gorra.

Però, evidentment, morir no vol dir de cap de les maneres patir. Sortosament a hores d'ara tenim el gran recurs de les cures pal·liatives, força conegudes i, potser, les menys conegudes del Testament Vital i de l'associació del Dret a morir Dignament:

La infermera de cures pal·liatives hi havia anat i ja era fora. (...) Li havia mirat la pressió, el pols i la temperatura i li havia preguntat com es trobava; ell li havia dit que potser una mica més malament, no l’hi sabia dir del cert, però tenia la sensació que a partir d’ara la baixada seria més ràpida, i ella li havia preguntat si tenia dolor i si es prenia la medicació regularment, i ell li havia dit que no passava res, que ho podia suportar, i ella li havia tornat a dir que no es tractava que ho suportés, sinó d’alleujar el dolor. 

En Dad és casat amb la Mary, una dona valenta i treballadora, potser menys forta del què aparenta (sovint les persones que d'altres ens consideren fortes, tenim també les nostres estones de feblesa).
Ella, és conscient del patiment del seu marit, però també vol resoldre algun tema pendent familiar, quina família no té temes pendents! abans no mori.
No ens enganyem, la Mary no és el prototip del que es coneix com una dona abnegada; ella té cura del seu marit, amb afecte i naturalitat, però amb idees pròpies i pren les seves decisions:

Encara dormien sempre junts com ho havien fet des de la primera nit, feia tants anys, al vell llit de matrimoni tou del dormitori de baix, tot i que ara ell estava malalt i s’estava morint i durant la nit no parava de bellugar-se al llit.
(...)

Ja saps com reacciona, la gent, quan algú s’està a punt de morir. Volen oblidar el passat. Perdonar-ho tot.
(...)

Ella li va rentar l’esquena i el cul ressec, el va netejar a fons i el va eixugar; llavors ell es va ajeure de cara al sostre i ella el va rentar entre les cames.
(...)

Ens vam conèixer a la cantonada de Second amb Main Street l’estiu del 1947, aquí a Holt. Jo sortia d’una botiga i en Dad travessava el carrer.

Hi ha la filla, la Lorraine, que té una actitud absolutament de col·laboració, però al mateix temps molt respectuosa amb el pare. Val a dir que és un personatge que tot i no tenir un paper massa destacat en tota la història, ha despertat tota la meva simpatia i afecte:

Que et sap greu, papa, que parlem del que passarà quan ja no hi siguis?

I també hi ha en Frank, el fill absent, el dolor de la mare, la vergonya potser del pare, el diferent, amb el que hi ha una amagada i vergonyant, sempre segons el pare, història:

L’únic motiu per què en Dad Lewis era a casa a mitja setmana un dia d’hivern de fa trenta-set anys és que havia agafat una mena de grip intestinal.
(...)

Muntaven l’euga: li feien donar voltes en cercle a l’interior de la zona tancada amb terra de sorra, en Frank darrere de l’altre noi, els caps molt junts, cada un amb un vestit d’estiu amb farbalans de la Lorraine. (...) Tant ell com en Frank portaven els llavis pintats. (...) Es van girar d’esquena a ell i es van treure les calces sedoses de la Lorraine.

Tot un teixit de personatges gairebé familiars, com qualsevol veí, com a moltes famílies, potser la nostra, com en qualsevol poble o barriada.

Canto jo i la muntanya balla

Fa ja força dies que he llegit "Canto jo i la muntanya balla" de la Irene Solà. Li he donat moltes voltes i no acabo de trobar la manera de com afrontar el comentari, no m'hi sento del tot còmoda.

Val a dir que és un recull d'històries; original, basat en algunes llegendes. En què parlen la pluja, els cabirols, els morts... i on les dones d’aigua també tenen el seu protagonisme. És diferent, però, sense afirmar que no m'ha agradat, o que m'ha avorrit, tampoc no puc dir que li hagi trobat el què del seu èxit. Segurament no he entrat en el relat i per descomptat no he aconseguit entendre què ens volia transmetre l'autora.

D'alguna manera, les històries tenen quelcom en comú, entenc que amb alguna excepció que sembla que s'hagi afegit per tal d'allargar el llibre, però que no té massa sentit ni res a veure amb la resta.

Així, el relat que m'ha semblat que té més continuïtat és el d'un home que el mata un llamp i les reflexions de la Mia, la seva viuda, del mateix mort, i també les de les gotes d'aigua, encara que aquí no hagi recollit les seves cavil·lacions:

Jo volia un home que estimés la terra i també les idees.
(...)
La Mia és feta d’un equilibri com el de les brases, que et fa estar tranquil, que et fa tornar a tenir ganes de riure. (...) I a vegades encara soc com era abans. I altres vegades soc com si no hagués sigut mai el que era abans, com si pel forat del cap se m’hagués escapat tot. 

I no em vull oblidar de la gosa de la Mia que també té quelcom a dir:

El que m’agrada més és quan xiula. Amb els dits dintre la boca. (...) La segona cosa que m’agrada més són les seves mans quan em toquen. I la tercera cosa que m’agrada més són els nens. (...) La quarta cosa que m’agrada més és tastar coses.

I com que a mi les dones d'aigua em tenen atrapada, m'ha encantat llegir que existeixen (si t'ho vols creure, és clar, però és que sí que vull):

Hi ha dones d’aigua al Pirineu?

 Hi ha dones d’aigua a tot arreu. (...) Quan mon pare i ma mare es van casar, ma mare li va fer prometre que no diria mai en veu alta que ella era una dona d’aigua. Però quan jo vaig néixer, era tan lleig que el meu pare no es volia creure que fos fill seu, i li va dir: “Ja havies de ser dona d’aigua!” I pam, la mare va desaparèixer i no la vam tornar a veure mai més.

I acabo gairebé com he començat: No és que no m'hagi agradat, però tampoc no l'he acabat d'entendre, tot i que parla, de vegades entre línies, de poesia i potser m'ha passat el mateix que no sempre l'entenc, però ni que sigui escrita en un idioma que no conec, m'agrada la sonoritat:

La poesia ho té tot. La poesia té la bellesa, té la puresa, té la música, té les imatges, té la paraula dia, té la llibertat i té la capacitat de commoure, i de deixar-te entreveure l’infinit. El més enllà. L’infinit que no és a la Terra ni és al Cel. 
(...)

La poesia és joc, també. El poeta ha de ser juganer. La poesia és un assumpte seriós, dels més seriosos que hi pot haver. Més seriós que la mort i que la vida i que tot. 

La maleta

Quan Serguei Dovlàtov va aconseguir marxar a Occident, cada emigrant tenia dret a emportar-se només tres maletes de la Unió Soviètica. Ell en va tenir prou amb una.

Jo sóc de poc equipatge, és clar que faig aquesta afirmació pensant només en petits viatges, i fins i tot en mudances. Penso que del que queda al darrere, poques coses hi han que paguin la pena seguir arrossegant. Evidentment, aquest no és el mateix cas de'n Serguei, però entenc que tampoc no volia o no tenia massa records que volgués endur-se o que com em passa a mi, va considerar que els records es duen al cor i al pensament.

Tenia trenta-sis anys. N’havia treballat divuit. Quan cobrava, comprava. Em semblava que havia de tenir alguna propietat. Doncs en total, una maleta. (...) Així doncs, vaig marxar amb una sola maleta.

(...)

Les persones poden dividir-se en dues categories: els qui pregunten i els qui responen. Els qui fan preguntes i els qui responen enfadats, arrugant el front.

Contingut de la maleta:

Les botines de la “nomenklatua”: En el transcurs d’un dinar per una inauguració li roba a l’alcalde que se’ls ha tret perquè li fan mal i els deixa sota la taula.

Els mitjons finesos de crespó:  Procedents d’una estafa i posteriorment confiscats.

Un vestit encreuat prou decent: El guanya d'alguna manera, com a premi per ajudar a desemmascarar un suposat (i fals) espia.

Un cinturó d’oficial: Tots els guardes es feien un cinturó de pell d’oficial. Després cobrien la placa amb una capa d’estany e se n’anaven al ball.si hi havia baralla, les sivelles de llautó refulgien per damunt dels caps. 

Aquest cinturó passarà a les seves mans després que el propietari en un moment de confusió provocat per un excés de beguda l’ataqués equivocadament.

La jaqueta de Fernando Léger: Era un home alt i fort, un normand de pagès. L’any 1915 va marxar al front. (,,,) Léger va morir sent comunista, havent-se empassat una vegada i per sempre el xarlatanisme més gran de tots els temps. 

Evidentment usada i fins i tot una mica tacada de pintura, li regala una bona amiga que sap que la valorarà i en efecte, emocionat la vesteix un munt d’anys.

Una camisa de popelín: És difícil entendre què ens unia (Amb la seva dona). Gairebé sempre parlàvem de feina. Cadascú tenia els seus amics. Fins i tot llegíem diferents llibres.

Ella li regala la camisa quan decideix separar-se i després que de les diferents despeses per marxar, li sobren uns diners i decideix deixar-li aquest obsequi.

Un barret d’hivern: La Raïssa era la nostra mecanògrafa. Doncs la Raïssa s’havia enverinat.

A partir d’aquest episodi i sense tenir massa a veure, s’esdevenen tota una sèrie d’esdeveniments amb el germà d’en Sergei que acaben amb una baralla estrepitosa i amb el barret que dona nom al relat, en poder d’en Sergei.

Un guants per conduir:  Sempre accepto les propostes més increïbles.

I en aquest cas, la proposta és representar un extravagant personatge per una filmació experimental de escassos deu minuts.

Tot s’embolica i això sí, acabarà amb uns guants que li han prestat i amb tots els atuells de l’atrezzo.

En definitiva, aquests són els apartats en què està dividit el llibre, tants com, suposadament, objectes va conservar en la maleta.

No ha estat una lectura feixuga, però el cer és que tampoc no m'ha aportat res. Sense dubte, em va resultar molt més interessant "La zona" que ja vaig comentar.

Tú no matarás

Aquest "Tú no mataràs" de la Julia Navarro, ens reserva una petita sorpresa final. Segurament una mica relativa i massa rebuscada, però ben vinguda.

D'entrada una breu pinzellada dels protagonistes:

Marvin:Era un joven poeta que llegó a España poco antes de que comenzara la Guerra Civil. No fue porque le importara lo que estaba sucediendo, sino por su amor a la literatura. (…) Pero estalló la guerra y decidió quedarse. Un amigo les pidió que sirviera de intérprete a algunos periodistas norteamericanos. Aceptó. (...)Vivía en casa de Eulogio, pero apenas se dejaba ver.

(...)
Catalina:La guerra había interrumpido su educación al igual que la de tantos otros niños y jóvenes, aunque su madre se había empeñado en que continuara recibiendo “clases de señorita”

(...)
Don Ernesto:No había combatido en ningún Frente porque era corto de vista, además había enfermado del hígado al poco de comenzar la guerra.

(...)
Fernando:Soñaba en ser como su padre y trabajar en la misma editorial.

(...)
Eulogio:Tenía veintiocho años, le sacaba tres a Fernando, pero siempre se habían llevado bien. Incluso se habían ido juntos al Frente en los primeros días de la guerra, cuando las tropas de los nacionales, pugnaban por hacerse con la capital.

(...)
Piedad:És la mare d’Eulogio que el troba greument malalt i sense consciència de res:

Una trama un tant rebuscada en què la jove Catalina es queda embarassada i a causa d'un lleuger trauma, oblida el què ha passat i no sap ben bé qui és el pare, tot i que ella sospita, o millor desitja que sigui en Marvin, i així dedicarà una bona part de la seva vida a perseguir-lo obstinadament per diferents indrets del món, sempre acompanyada del seu fidel amic Fernando, mentre que en Marvin sempre l'evita, però fins el final, que no desvetllaré, calla la veritat del què va succeïr.

El fet de quedar-se embarassada i ser mare sent soltera i malgrat els esforços dels seus pares, no arribar mai a casar-se, fa que Catalina sigui assenyalada com una persona de mala reputació.

Bàsicament aquesta és la història, tot i que la qüestió política de l'España del moment, encara que és tractada en un segon terme, també resulta rellevant perquè a Catalina, considerada del bàndol dels vencedors:

La guerra me quitó a mi abuelo materno y mi abuela Adela murió de pena. La guerra volvió loca a mi tía Amparo, la esposa de tío Andrés, que tuvo que ver como los milicianos mataban a su hijo Andresito. La guerra me arrebató a mis tíos…
(...)

La guerra la ganaría Franco, pero la perdimos todos. (..) Tu dolor no es ni mejor ni mayor que el mío. Tus muertos y los míos valen lo mismo. 

I en quan Fernando, al qual el pare li havia demanat que mai no matés, però que no aconsegueix complir aquest desig, també reflexiona:

Mientras caminaba por la Gran Vía pensaba en los estragos de la guerra, en que seguían patentes en el rostro de las personas. (…) Ir a la iglesia era una manera de que las mujeres tuvieran un rato para ellas solas, aunque fuera repitiendo mecánicamente el “Kyrie Eleison” mientras pensaban en sus cosas.
(...)
Los muertos le seguían visitando, pero sintió que había una diferencia entre quienes morían por enfermedad y quienes perdían la vida por un acto de violencia. 

També a Eulogio, l'amic incondicional de Fernando, enamorat secretament d'ell, li canvia la vida a causa de la seva condició, descoberta tardanament, d'homosexual: És detingut i torturat. En aquest estat lamentable, que es coneix com a vegetatiu, el troba Piedad, la seva mare, que es promet (i compleix) que quan ella sàpiga que està a punt de morir, se l'emportarà.

També coneixem el punt de vista del metge Juan Segovia:

Yo estaba como médico militar cuando empezó todo.
(...)

De una guerra civil no se sale impunemente. Todos nos miramos con desconfianza, con aprensión, puede que el hombre que te cruzas por la calle, ya sea rojo o nacional, fuera quien disparó contra tu hijo, tu hermano o tu padre. Yo soy médico pero también he disparado. He matado. 

Amb dues cites extretes del mateix relat podem entendre el què va ser per molts la post guerra:

En las calles había dos tipos de personas: los vencedores y los supervivientes.

(...)

¿Quién podía ser feliz después de que la guerra les hubiera arrebatado las vidas con las que habían soñado? 

La zona

En Sergei Dovlatov va viure la cruesa i duresa dels camps de concentració russos, i ho va fer, no com a reclús, sinó com a vigilant.

A "La Zona", el llibre que ara m'ocupa, recull les seves experiències, des del seu particular punt de vista:

He decidit deixar de banda els episodis més salvatges, sanguinolents i monstruosos de la vida en un camp.

(...)

En Soljenitsin (Premi Nobel de Literatura al 1970) descriu els camps polítics. Jo, els penals. En Soljenitsin era un reclús. Jo, un vigilant. Per Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo, en canvi, penso que l’infern som nosaltres mateixos.

(...)

Quan em vaig fer guarda, estava disposat a veure el reclús com a víctima. I a veure’m a mi com a torturador i assassí. (...) Una setmana més tard, havia deixat córrer aquestes fantasies.

(...)

No escric retrats fisiològics. Tampoc no escric sobre la presó i els reclusos. Volia escriure sobre la vida i les persones. I no vull convidar els meus lectors a una cambra dels horrors. 

Segons es recull a la mateixa edició, en Sergei va deixar passar molt temps abans de decidir-se a escriure i ho va fer a partir d'una sèrie de microfilms que en el seu moment va gravar i va aconseguir treure de manera clandestina del camp, i dels quals només una part aconsegueix recuperar:

El seu cicle, tal com ara arriba al lector, patirà un llar procés de maduració i creixement que durarà quasi vint anys.

No defensa en cap moment l'existència dels camps, però el que sí fa sovint és parlar de la introspecció que cadascú fa de la situació. 

No sempre m'ha resultat fàcil seguir el seu discurs, però tampoc no puc opinar ni, sortosament, posar-me en el seu lloc. Hi ha situacions que segur que ens transformen:

L’important és com ens sentim en veure-ho. Perquè cadascú és allò que sent que és.

(...)

Passaven coses esgarrifoses al meu voltant. Els homes es tornaven animals.

(...)

La meva vida conscient ha estat el camí vers el cim de la banalitat.

(...)

Al camp vaig entendre-hi moltes coses. Vaig comprendre uns quantes veritats, valuoses en la meva banalitat. 

(...)

En circumstàncies crítiques, les persones canvien. Canvien per bé i per mal. (...) Encara més, la consciència humana no ha canviat.

I sí, en definitiva:

Perquè la llibertat és igual de benvolent amb el que és bo i amb el que és dolent.

Santa Llúcia

                                                 

Avui és Santa Llúcia, la patrona tradicional de les modistes que la mare, modista, cada any tractava modestament de celebrar. De fet, per gran emprenyament del pare molt intransigent sempre, tot quedava en anar a la Catedral a posar un ciri a la patrona.

Recordo que aleshores, ignoro si encara és així, la imatge estava en una mena de capella al Claustre.

Curiosament la mare, republicana convençuda i incrèdula tradicional, era no obstant molt de posar ciris i fer promeses que acostumaven a concretar-se en posar més ciris.

Personalment tinc una història, senzilla i molt llunyana que, ves per on, cada any en aquest dia em torna a la memòria. Devia tenir uns nou anys, quan un dia anava pel carrer del Carme, tornant de l'escola, sempre per la vorera, quan vaig veure una senyora gran, al que aleshores en dèiem una velleta, que dubtava si creuar o no a l'altre costat.

Pels qui no coneixen aquest carrer de Barcelona, no és pas massa ample i en l'època que comento, tampoc no era massa transitada per cotxes, però tot i això, la senyora vacil·lava. Em vaig acostar per preguntar-li si necessitava ajuda i em va dir que sí, que volia creuar, però que no hi veia i no gosava.

Naturalment la vaig agafar de bracet i vaig creuar amb ella (contravenint les indicacions de casa, ja que no ho tenia permès pels possibles "perills").

Bé, la petita història gairebé acaba aquí, però el record és que la senyora, quan es va trobar a l'altra costat, em va fer un petó i em va dir "Gràcies, que Santa Llúcia et conservi la vista". Podeu comptar que m'ho va dir en castellà, però el desig era el mateix.

I fins aquí. Ves a saber qui era la velleta, ni per què estava al barri. El que em va dir era una advocació molt freqüent,  que fins i tot l'he tornada a escoltar algun cop, però em va impactar i malgrat els anys transcorreguts encara ho conservo en la memòria. Va ser bonic i avui m'ha vagat de compartir.

Aprendre a parlar amb les plantes

"Aprendre a parlar amb les plantes" de la Marta Orriols Balaguer, una història encantadora i al mateix temps dura, com sempre que el tema és la mort i a més en una edat massa jove, en aquest cas d'un marit, company... tant és com ho vulguem anomenar. I encara hi ha un element més a afegir; al moment de la mort, ell, en Mauro, acabava de deixar la seva companya, la Paula, perquè s'havia enamorat d'una altra.

Així comença la història, que segueix per dos camins: el record de la relació i la sobtada ruptura, l'accident i la manera d'afrontar-ho tot plegat per part de la persona que es queda, i és que:

Estàvem vius.

Els atemptats, els accidents, les guerres i les epidèmies no ens concernien.
(...)

Però nosaltres estàvem vius, la mort era dels altres.
(...)

El Mauro i jo vam ser parella durant molts anys. Després, i només durant unes hores, vam deixar de ser-ho. Es va morir de cop fa uns mesos, sense avís previ. Quan el cotxe el va envestir, se’l va emportar a ell i moltes altres coses.

Ella, la Paula, que treballa amb nounats, tracta sense massa èxit, de refer la seva vida sentimental, alhora que oculta a tothom que en Mauro acabava d'abandonar-la:

Al poble no saben que en Mauro em va deixar unes hores abans de morir. El pare tampoc, tot i que estava al corrent que passàvem una molt mala temporada. 
(...)
Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat.
(...)

El meu dolor és meu i l’única unitat de mesura possible per calibrar-lo és la intimitat de tot allò que conforma el com. 
(...)

La mort m’enfada. Des que ell no hi és, la mort m’irrita, m’exaspera per insolent i desvergonyida, per com encobreix el Mauro i per com n’està de viva.

En una de les temptatives de refer la seva vida, apareix en Quim; és clar que en la situació complicada que es troba la Paula, aquest aferrar-se a la  nova coneixença no sembla el millor per la seva tranquil·litat emocional, perquè el record de'n Mauro persisteix i no és fàcil extirpar-lo de seu dia a dia:

En Quim va irrompre a la meva vida amb una força huracanada.
(...)

Que estava divorciat ja m’ho havia dit fa un any, jo no li havia donat detalls de la meva vida i ell no havia preguntat.
(...)

Cada vegada que em toca o em fa un petó i no som dins la bombolla del sexe, alguna cosa grinyola; no em surt tornar-li l’afecte i descobreixo que aquests gestos tampoc no em fan sentir afecte cap a mi mateixa. 
(...)

Desconeixia que per molt que m’hi esforcés i per impecable que fos l’extermini del seu rastre, ell habitaria en llocs inesperats. (...) El seu radi s’estenia per una xarxa resistent decidida a fer-me entendre que va viure quaranta-tres anys, molts dels quals al meu costat, dins aquest espai que havíem anomenat casa.
(...)
No el vull oblidar. Vull deixar de filosofar, estirar-me els cabells, esmicolar un gerro contra el terra, amagar-me sota el coixí, que algú que no sigui el meu pare em digui d’anar a sopar, tornar a viure com abans i esquitxar alguna nit amb el perfum de la coqueteria. (...) recuperar tot el que he deixat enrere. 

I enmig de tot aquest maremàgnum d'emocions, ens trobem amb la quotidianitat absurda dels tràmits burocràtics, fins i tot de la mort:

La comicitat habita fins i tot en el tenebrós món funerari. Com, si no, t’enfrontes a un catàleg d’urnes amb l’opció d’una de biodegradable per als amants de la cistella ecològica?
(...)

Les cendres dividides en grams, bolcades en dues bosses de plàstic. La meva bossa dins una urna biodegradable. (...) L’altra bossa a Montjuïc, dins d’un nínxol. (...) Un home meticulós i cap quadrat desendreçat per a tota l’eternitat.

En Mauro sabia com conrear un jardí, tenia una cura exquisida per les plantes, les hi parlava, les acaronava, i ara...:

He estat esperant que sonés el timbre i apareguessis rere les fulles verdes d’alguna cosa vegetal. (...) Passaran els anys i jo envelliré, m’encongiré un o dos centímetres, els cabells se’m faran blancs, em sortiran arrugues arreu, i a la foto de la revetlla hi seguirem tots dos per sempre, jo en passat i tu en present. 
(...)
Hi ha alguna cosa trista i vagament menyspreable quan l’amor s’apaga però res de semblant a la derrota aniquilant de la mort. Creiem que la tenim domesticada amb rituals, dols, símbols, colors, però ella és salvatge i lliure. És ella la que sempre mana. La mort mana a la vida i mai a l’inrevés. 
(...)
Des del llit miro la terrassa desatesa. S’han anat morint totes les plantes. Com t’ho feies Mauro? No n’hi deu haver prou amb regar-les. Hi parlaves. (...) Em llevo, respiro i anoto a la llista: “Aprendre a parlar amb les plantes”.