Música de ópera

La gran protagonista d'aquesta novel·la de Soledad Puértolas, és sens cap mena de dubte la Elvira Ibáñez, un vídua, amb dos fills ja adults i molt afeccionada a la música d'òpera, raó per la qual, acostuma a viatjar sovint per seguir algun tipus d'esdeveniment relacionat.

Situada als dies previs de la guerra civil, mentre ens va narrant la vida de la Elvira, repassa els esdeveniments polítics i socials de l'època.

Tot i que sembla que coneixerem la vida de tres generacions, el cert és que aviat es queda centrat en Elvira Ibáñez. La presentaré amb quatre pinzellades:

Vestía con un lujo que rozaba la ostentación.
(...)

Otra de las pasiones de la señora eran las joyas. (…) Los gustos de doña Elvira se decantaban por piezas que pudieran llevarse con naturalidad, casi de forma cotidiana. Joyas que no requirieran ocasiones especiales para ser expuestas.
(...)

Pero la gran pasión de doña Elvira, viajar, se desarrolló tras la muerte de su marido. (…) Tenia alrededor de cuarenta años cuando se quedó viuda.

Ella tenia un negoci que, segons pensava, el seu primogènit no estava capacitat per dirigir. El cas és que el fill havia posat certes objeccions a la despesa desmesurada que ocasionaven els viatges, cosa que el va fer entrar en desgràcia a ulls de la mare. Així entrarà en escena l'Antonio Perelada, un comptable que li recomana una amiga:

Antonio Perelada, que le recomendó a su amiga Elvira para llevar-le las cuentas.
(...)

La viuda de Claramunt y Antonio Perelada, el futuro administrador de los negocios de la familia, se comportaron como si ambos fueran plenamente conscientes del alcance del acuerdo al que acababan de llegar. 
(...)

Desde el mismo momento en que Antonio Perelada entró en la casa, habían cesado las objeciones a los viajes de doña Elvira. 

I mentre la burgesia seguia vivint aliens als problemes reals, els criats, més propers al què s'estava forjant, ho comentaven entre ells:

En la cocina, se hablaba de familiares encarcelados, incluso muertos, de batallas en las que la sangre se mezclaba con el sudor y el polvo, de resistencias y traiciones, de detenciones y delaciones. (…) Las escaleras de servicio eran un hervidero de noticias, de recados dichos en susurros.
(...)

En la sala, las damas sonreían a la vida, aún le arrancaban esos ratos felices, más llenos de recuerdos y de sueños que de realidades. 

I es va acostant el moment de la revolta, de la guerra, que a Elvira l'agafarà de viatge, mentre el comptable, que pràcticament s'ha mudat a casa seva i viu sense estalviar-se cap caprici, li segueix amagant la veritat de l'estat de la seva cada cop més migrada fortuna.
Tot i això la senyora aconsegueix tornar: Tras recibir de la señora la orden de envío urgente de nuevos fondos, se puso en contacto con el banco de los Claramunt. i segueix els esdeveniments ja des de la capital, però sense renunciar a la seva vida d'un cert luxe:

El verano de 1937 fue terriblemente caluroso. (…) Serafín Campos, el médico de cabecera de la familia, recomendó a la viuda que pasara los meses del verano en un lugar menos expuesto a los rigores del sol. (…) El propietario de Villa Paulita había heredado la mansión de sus padres, que, se decía, tenían vínculos con la realeza.
(...)

Villa Paulina contaba con seis dormitorios y cuatro cuartos de baño.

Faig un salt en la narració. La guerra ha acabat, de nou la burgesia ha recuperat la seva vida amb certa despreocupació, mentre el poble pateix la duresa de la post guerra, i retrobem doña Elvira malalta, ja completament apartada de la vida "mundana" i pràcticament reclosa a la seva mansió que els fills han anat modernitzant:

Habían transcurrido casi diez años desde el final de la guerra. Ahora sí que doña Elvira se había convertido, de verdad, en una anciana.
(...)

La familia Claramunt en pleno se reunió frente al televisor instalado en un extremo del cuarto de estar del piso principal.
(...)

Doña Elvira tenia los ojos cerrados y la cabeza levemente inclinada hacia un lado, apoyada en la almohada que sobresalía ligeramente del respaldo. Había muerto.

Evidentment, l'autora també ens relata una mica més breument l'evolució en les vides dels seus fills i d'algunes de les relacions de doña Elvira. Jo m'he centrat bàsicament en la seva figura, però si us decidiu a llegir el llibre de ben segur trobareu altres històries paral·leles que us poden resultar interessants.

Y llovieron pájaros

"Y llovieron pájaros" Un títol un tant curiós per una història encantadora, d'una per mi desconeguda autora: Jocelyne Saucier.

Abans de cada capítol hi ha un petit resum que explica o algun cop amplia el què hi trobarem M’ha recordat els meus anys de mestra en què utilitzava aquest mètode o diguem-li tècnica, com una manera d’introduir els temes i fins i tot, d'organitzar el dia.

Aquesta és la historia d’una fotògrafa i de tres amics, en Boychuck o Ted, supervivent dels grans incendis, i en Tom i en Charlie, que ara ja molt grans, viuen apartats de la civilització. No són els únics protagonistes perquè cap a la meitat de la història, s'incorpora Gertrude o Marie-Desneige, una dolça àvia, que tindrà un paper destacat en la resolució. Però no m'avanço i abans us presento als personatges:

Boychuck había perdido a toda su familia en el Gran Incendio de 1916, una desgracia que luego arrastró consigo a cada sitio donde intentó rehacer su vida.

Tom no había conocido ni los Grandes Incendios ni al Boychuck que había errado durante días entre los escombros humeantes.

Resumint: Ted era un ser destrozado. Charlie un amante de la naturaleza y Tom había vivido todo lo que un hombre puede vivir. Día tras día fueron envejeciendo juntos hasta llegar a una edad avanzada. 

Ange-Aimée. La fotògrafa que es convertirà en narradora: Soy fotógrafa, repetí, fotografío a los supervivientes de les Grandes Incendios. 

(…) 

Hago fotos como antiguamente. Por la precisión del grano, que busca la luz en las hendiduras de la carne, y por la lentitud del ceremonial. 

El cert és que la història no resulta senzill de resumir-la i tampoc no sé si serè prou hàbil per comentar-la en tot la seva profunditat.

El que sabem dels personatges és que s'han refugiat en un indret apartat del bosc on s'han confegit unes cabanes i s'han organitzat, apartats de la societat, per viure a la seva manera. Cal afegir que a la lleixa de les respectives xemeneies, tots tenen un petit flascó que conté un verí per utilitzar-lo quan sentin que ha arribat el seu moment. Algun dels protagonistes l'utilitzarà:

El frasco estaba sobre la repisa de encima de la cama de Charlie. (…) Contenía unos cristales blancos del tamaño de la sal gorda. Estricnina. Veneno para zorros. (…) Los tres tenían su frasco de sales y, si un día había que echar una mano, todos sabían dónde estaba el de cada uno

I encara manca presentar l'altra protagonista, que tot i incorporar-se més tard de la mà del seu nebot Bruno, un jove que els abasteix de tot el necessari als tres vells solitaris i a més té cura d'una oculta plantació de maria que comparteix amb ells. Ella, que havia patit una lamentable història de reclusió, arribarà a ser fonamental en el desenllaç del relat:

La historia de Gertrude, que bajo nuestra protección pasó a llamarse Marie-Desneige, era larga, muy larga. (…) Bruno me la trajo con ochenta y dos años, pero su periplo había comenzado sesenta y seis años antes, el día en que su padre la encerró en un hospital psiquiátrico. Tenía dieciséis años.

(...)

La abuela era única en su especie, venía de otro planeta, y a Bruno le gustaban los seres especiales. 

(...)
Le construyeron, pues, una cabaña junto a la de Charlie. Todas las comodidades. (…) La obra duró tres semanas.

I ja vaig arribant al final del meu comentari. Només avançaré que en Ted i la Marie, inicien una relació d'amistat que acaba derivant en amor, tardorenc, espiritual, però amor commovedor i sincer. Del com es resoldrà o si es consumarà, si moriran abans, si la llei els empaitarà a causa de la plantació, si fugiran, si segueixen vius...  ho haureu de descobrir vosaltres si ho creieu convenient. 

Cuando el viento se levantó y cubrió el firmamento con una cúpula de humo negro, el aire se enrareció, se volvió irrespirable del calor y de la humareda tanto para nosotros como para los pájaros, y estos empezaron a caer como la lluvia a nuestros pies. 

Encantadora!!!!!

Informe al difunt

Vaig reincidir amb la Teresa Pàmies i val a dir que ho seguiré fent a mesura que em pugui fer amb més dels seus llibres. Aquest cop ha estat "Informe al difunt"  dedicat a en Gregorio López Raimundo que va morir el 17 de novembre de 2007 als 93 anys.

Al llibre, molt breu, la Teresa li fa un resum al que va ser el seu marit, tant de tot el que va succeir en els seus darrers dies, (recordem que ell va patir de demència senil), com dels actes que es van fer a partir de la seva mort.

Suposo que inevitablement, m'ha retornat el record de la recent mort del meu germà, en especial en un fragment on relata els estris que tenia a casa els darrers temps:

El pis on hem viscut trenta-sis anys segueix tal com el vas deixar: la gran butaca amb dispositiu elèctric on passaves el dia estirat o assegut, llegint o endormiscat, trucant des del telèfon sense fils o rebent visites d’estudiosos d’història contemporània.

(...)

La butaca, recomanada pels metges, comprada en una ortopèdia del carrer Còrsega, es convertí en la teva trona i segueix al seu lloc.

A casa seva també van quedar la butaca, el caminador, les ulleres, la ràdio, els pedals per fer exercici que ell es resistia a fer...

Del darrer dinar en família en guardem les fotos. Jo també en tinc de la darrera celebració del seu aniversari, quan tots sabíem que les coses no anaven bé, però al mateix temps, tots fèiem el possible per que no es notés. 

Tot plegat, servant les distàncies, és gairebé una còpia exacte del que tinc al record, i suposo que la de moltes situacions semblants.

Assegut a la cadira de rodes, tens una expressió malhumorada.També el meu germà estava constantment malhumorat i irritable.

I no segueixo donant tombs i més tombs als records i les semblances. Segurament quan es pateix una malaltia terminal i de llarga durada, es fa difícil mantenir el bon humor.

Acabo deixant-li la veu a la Teresa. Ella moria el 13 de març de 2012 amb 92 anys.

I al febrer de 2008, la Teresa cloïa aquest llibre amb una frase que la defineix com la dona decidida que va ser:

Però tu saps que no assumiré mai al paper de “desconsolada vídua” convencional... Tu ja m’entens.

Memòria dels morts

"Memòria dels morts" – Teresa Pàmies

Incomprensiblement aquest ha estat el primer llibre que llegeixo d'aquesta autora, però val a dir que reincidiré i no trigaré gaire perquè m'ha resultat  molt interessant.

Som al 1979, la protagonista, que podria ser la mateixa Teresa Pàmies, després d'un llarg exili, fa una visita al seu poble natal de Balaguer on ha de resoldre unes gestions relacionades amb la casa familiar, tancada de fa temps i on té un encontre impossible, amb la seva mare difunta víctima d'un confús accident al 1941, amb la que manté una conversa.

De tota manera, la mare no respon a cap de les preguntes que li fa, i pràcticament es limita a explicar la seva història.

Volen creure que ens estimaren i a força d’insistir-hi acaben convençuts d’haver-nos estimat. Un cop assolit aquest convenciment es queden tranquils, se senten més bons, més humans, més decents...

(...)

Els vius ignoren que, als morts, no se'ls pot enganyar (...) Els morts tenim paciència i no som malpensats. En definitiva, i com anirà repetint la Teresa més d'un cop al llarg del relat, els morts no tenen fred ni calor, ni set ni gana, això sí: només tenen memòria.

Ja he dit que l'encontre amb la mare morta és evidentment impossible i que la Teresa Pàmies utilitza aquest recurs per passar revista a la seva vida. Per mi ha estat inevitable pensar en la meva mare: Un càncer se la va endur massa jove, i a hores d'ara jo també sóc força més gran que ella, per tant, quina seria la conversa si ens poguéssim trobar? És un pensament totalment absurd, però de vegades, llegir segons quines històries té aquestes coses:

Jo havia viscut més anys i, per consegüent, havia acumulat més records que ella. El cervell és un bagul dintre del qual hi entafores bocins de vida viscuda. No te’n pots desfer perquè són parts de tu mateixa i ho vols guardar, àdhuc en el desordre. 
(...)
La mare es va perdre molts invents i meravelles en deixar aquest món el cinc de juny de mil nou-cents quaranta-ú. 

La vida de la mare, com la de tantes altres dones de la seva època, no va ser pas fàcil. No sabem si quan es va casar, contràriament al seu marit, ella estava enamorada: Amb trenta anys aleshores, ja era molt gran per pretendre un matrimoni per amor i era quelcom força freqüent que un home que enviudava, cercava una altra esposa perquè tingues cura de la casa i d'ell. I ja no diem si tenia fills.

A la meva mare la van casar quan tenia trenta anys i aleshores començà de veritat la seva vida de dona. L’home que la va buscar era un vidu jove i desconsolat perquè seguia enamorat de la difunta esposa.

En el que es refereix a la situació política del moment, però més concretament de la que li va tocar viure, en parla amb una certa amargor i, segons el meu parer, amb un punt de violència:

De bona fe n’estàvem carregats tots, vull dir, nosaltres, els que vam perdre. Tinguérem el poder i no ens en vam servir per destruir els que, més tard, maldaran per destruir-nos. Potser és aquesta la nostra superioritat.

El llibre acaba amb tres cartes que intercanvia amb la seva amiga d'infantesa, Magda i en dues de les quals podríem dir que s'actualitzen les respectives informacions. A la darrera, potser la més interessant, que escriu passat un any, l'autora remet al tema de la seva obra i que no és altra que servar la memòria dels morts.

La memòria dels morts es manifesta sense gesticulacions, sense interpretacions. Es projecta amb una precisió asèptica.

Sis nits d'agost

L'onze d’agost de 2007 ens colpia la notícia que havien trobat el cos sense vida de Lluis Maria Xirinacs a Ogassa. En els primers moments, amb la confusió lògica les noticies eren contradictòries i força confuses. Què hi feia a Ogassa? Havia patit un accident de muntanya? Poc a poc va anar agafant cos que havia anat voluntàriament a deixar-se morir. Això es podia considerar un suïcidi? Havia atemptat conscientment sobre la seva vida? Estava malalt?.. A "Sis nits d’agost" de'n Jordi Lara, semblava que donaria resposta a aquestes preguntes, o si més no, ens aclariria els motius que van dur un home de pau a prendre una decisió com aquesta. I és que de bon començament, l'autor també es pregunta:

¿Com havia mort Xirinacs? I sobretot, ¿per què?

I a continuació fa una semblança del personatge que va ser; dels seus inicis, dels desenganys, de la seva determinació, que va demostrar a bastament al llarg de la seva vida...:

Xirinacs ja li havia confiat que volia escollir el dia, el lloc i la manera de morir, la data exacta l’hi faria saber un mes abans.
(...)

Als cinquanta-vuit anys Xirinacs s’havia enamorat prou per voler capgirar un model de vida que semblava vitalici. (...) El pragmatisme es va acabar imposant: ella volia tenir fills i no veia en Lluis fent de pare, ni el volia apartar de la seva vocació pública ni el volia compartir amb tothom.
(...)
El 1990 va emprendre l’aventura d’enamorar-se i viure sol, sortir del sacerdoci. (...) Per fi, als cinquanta-vuit anys, s’havia retrobat amb una part fonamental d’ell mateix.

Destaco una frase en la que gairebé em sento assenyalada: No sempre el món el va entendre i no sempre es va saber fer entendre. I és que, certament, en el meu cas, no el vaig acabar mai d'entendre, o potser fora més cert dir que no vaig entendre la seva filosofia quan en ser senador va decidir, com a protesta, que quan la resta seia ell s'aixecava i romania dret. De fet, ho recordo vagament però el cert és que em semblava un gest inútil. Molt diferent consideració eren les seves llargues jornades quan s'asseia davant la presó Model malgrat els intents que es van fer per part de diferents estaments per fer-lo fora. Em consta, perquè així m'ho ha manifestat almenys una persona que va ser detinguda per fer objecció de consciència i negar-se a fer la mili, que quan el traslladaven en un furgó, veure'l allà al davant assegut el va donar força.

Sigui com sigui, vaig assistir commoguda a la cerimònia del seu comiat a Santa Maria del Mar i, cosa insòlita en mi, també em vaig arribar a retre-li homenatge davant el seu fèretre, tot i que considerava i segueixo pensant que a ell tot aquest diguem-ne muntatge no li hauria plagut.

El secret o el misteri dels seus darrers dies, se'l va endur amb ell, es poden fer especulacions, però la veritat només ell la sabia i les interpretacions que fa l'autor, queden només en suposicions.
Em va sorprendre el tractament que es va donar a les seves despulles, però, tal com diu l'autor, es fa estrany que tenint en compte que algú que tant acuradament ho havia planejat tot, que fins i tot havia deixat una mena de testament, no deixés cap instrucció al respecte:

Després d’haver-ho deixat tot escrit, no era pas un descuit innocent que no hagués apuntat ni una línia sobre què calia fer amb les seves despulles.

I acabo aquestes reflexions, gairebé com les he començades, i és que de les diverses versions que es van donar a la seva mort ni tan sols aquest llibre aclareix res. Però això també crec que només pertany a la seva privacitat i, com no podria ser d'altra manera, respecto:

Es va publicar que s'havia penjat d’un arbre, que havia pres unes pastilles, que patia una depressió o volia enllestir el calvari d’una malaltia terminal. (...) El cert és que aquella mort va incomodar uns i altres, gent de fe, gats vells de la política, escaldats de tot, partidaris i detractors del fet nacional.

També en parla: Fragments personals

Màquines com jo

Tot i no ser seguidora ni tan sols afeccionada a la ciència ficció, el títol d'aquesta novel·la em va semblar suggerent des del primer moment, així que quan vaig a trobar a la biblioteca "Màquines com jo" de'n Ian McEwan, no m'ho vaig pensar dos cops a agafar-lo. Val a dir que no m'he penedit gens.

Els protagonistes: Charlie que compra el robot

Miranda: la veïna de la que Charlie està enamorat.

Adam: el robot

Esperonat per una publicitat, en Charlie, que ha heretat uns diners de la seva mare, es decideix a comprar un robot que es promociona com a bon company o companya, capacitat per aprendre, programació personalitzada... En principi, es decanta per un robot femení, però sembla ser que degut a la gran demanda el temps d'espera pot ser llarg i decideix que, com només el mou la curiositat i la possibilitat de companyia, tampoc no importa massa el "sexe" del robot:

Als trenta-dos estava completament escurat. Malgastar l’herència de la meva mare en un gyn tecnològic era només una part -típica- del meu problema. Sempre que m’arribaven diners els feia desaparèixer, els convertia en una flamarada màgica. (...) M’atreien els tinglados, els tripijocs semilegals, les dreceres enginyoses.

(...)

L’Adam no era una joguina sexual. Malgrat això, estava capacitat per tenir relacions sexuals i disposava d’unes mocoses funcionals que per mantenir-se operatives consumien mig litre d’aigua diari.

(...)

Jo esperava un amic. Estava disposat a tractar l’Adam com un convidat, com un desconegut a qui aniria coneixent a poc a poc.

En Charlie, que no té cap relació i viu sol, té una veïna, la Miranda, de la qual està enamorat en silenci, i li proposa configurar plegats la nova adquisició i explorar-ne així les possibilitats que pot oferir. Ella es manifesta d'acord, i així que rep el paquet amb les llargues i complicades instruccions, ambdós es posen plegats a la tasca i aquesta activitat acaba unint-los: 

Amb l’herència, hauria pogut comprar una casa en alguna zona del nord del riu, a Notting Hill, o a Chelsea. Potser la Miranda hauria vingut amb mi i tot. 

(...)

El seu caràcter ja havia quedat configurat, establert, provinent de dues fonts irreversiblement fusionades.

Però l'Adam no és només un robot que segueix ordres, resulta que fins i tot demostra tenir alguna mena de sentiments, de capacitat de reflexió, de defensa il·limitada de la veritat i totes aquestes qualitats, que en un principi engresquen la parella que l'està coneixent, (la Miranda gairebé sense adonar-se manté relacions sexuals amb l'Adam), i que fins i tot arriben a treure'n un substanciós profit econòmic gràcies a les seves dots especulatives, acaben complicant llur relacions, la d'ells, com a parella incipient, i també vers en Adam que insospitadament s'ha enamorat de la Miranda, i que d'alguna manera sembla correspost per ella, a la que ha ajudat en un afer un tant obscur en què ella pretén venjar-se d'un violador de la seva amiga:

Les reflexions de l’Adam, fins i tot quan eren vàlides, eren socialment inadequades. 

(...)

L’Adam resulta un bon estratega financer, i en poc temps els fa guanyar molt diners, però li agafa la vena filantròpica i els reparteix entre els que ell considera necessitats, deixant-los de nou ben escurats: Mentre l’Adam anava prosperant i em feia ric, jo havia deixat de pensar en ell. 239

(...)

Ell era un vibrador bípede i jo era un cornut d’última generació.

(...)

Teníem la màquina intel·ligent definitiva. (...) Ell (l’Adam) sap que existeix, sent, aprèn tant com pot, i quan no està amb tu, quan a la nit descansa, deambula per Internet, com un cowboy solitari per la pradera, i assimila tot el que hi ha de nou entre el cel i la terra, incloent-hi tot el que fa referència a la naturalesa i les societats humanes.

(...)

l'Adam estava dissenyat per fer el bé i respectar la veritat. Era incapaç de dur a terme un pla cínic. 

En Charlie i l'Adam mantenen una llarga conversa on intercanvien les seves respectives maneres de veure el món i el seu futur. L'Adam intueix que en Charlie pretén desconnectar-lo, destruir-lo, i tot i que aquesta és una mesura que no està acceptada per la companyia subministradora del producte i que el mateix Adam presenta una resistència activa, el fet és que cada cop sembla que la idea va prenent cos, i que finalment d'una o altra manera "els humans" trobaran la manera de desfer-se'n de "la màquina":

Això és el que ens diferencia, Charlie. Les parts del meu cos les milloraran o seran substituïdes. Però la meva ment, els records, les experiències, la identitat, etcètera, es carregaran una altra vegada i es conservaran. Seran útils.

Una mica inquietant, o no?:

És sobre màquines com jo i persones com vosaltres i el nostre futur conjunt... la tristesa inevitable que ha de venir. Amb les millores que haurà al llarg del temps..., us superarem..., us sobreviurem... encara que us estimem.  

Paraules que tu entendràs

Vaig estar a la presentació del llibre a Sabadell, on el primer que va comentar en Xavier Bosch, va ser un fet de feia uns anys en què un grup de hackers havia filtrat els noms de clients d'una agència que es dedicava a facilitar les relacions extramatrimonials. La notícia era del 2015 i les dades que es van filtrar corresponien ni més ni menys que a 37 milions de persones de diferents països. Aquest tema li va fer reflexionar vers les relacions i la fidelitat i d'aquí va sorgir la novel·la que ara ens ocupa.

La protagonista principal és la Mara. El seu treball és de guia turística i es dedica a organitzar viatges de luxe per a grups molt reduïts i exclusius  de clients.

La història que ens proposa en Xavier Bosch, arrenca en una nit de Cap d'Any, on tres parelles amigues es troben per celebrar-ho en un hotel de cinc estrelles dels Alps suïssos que els ha recomanat i reservat la Mara.

El grup està format per la mateixa Mara i el Xavi, el seu marit, que no es troben en el seu millor moment de relació, la Joana, paisatgista i companya de feina del Xavi, i el seu marit l’Andreu, que mantenen el que es podria considerar com un matrimoni "tradicional". La tercera parella està formada pel  Darín i la Biosca que afirmen que han optat per una relació oberta. Tots amb les seves històries personals, però units per l'amistat:

Es coneixien del Thau, l’escola de les nenes a la zona alta de Barcelona, al barri dels embussos matinals. La Carla, la filla petita del Xavi i la Mara, havia anat tota la vida al mateix curs que les bessones de la Joana i l’Andreu. (...) Amb la Carla, l’Anna i la Sònia amb disset anys, trucant a la porta de la universitat, el lligam entre les dues famílies ja havia superat les parets de l’escola.

Aviat sabrem que la Mara manté una relació no gaire esporàdica, amb un company de feina, i malgrat que és una relació molt basada en un sexe satisfactori, no pensa en trencar el matrimoni:

Només sexe, aquí i allà. (...) De tant en tant. En ocasions molt puntuals. (...) No hi ha amor. No m'he enamorat de ningú.

(...)

En els últims dies, la Mara i el Xavi havien parlat molt. (...) Tots dos sabien que el desgel no es produiria d’un dia per l’altre. Els recels es fonien molt poc a poc i calia bona voluntat i serenor i paciència i generositat i mocadors de paper i el que, sense explicitar-ho, van trobar més complicat de tot: recuperar la confiança

La Joana a hores d'ara treballa en un ambiciós projecte que li han encarregat al Xavi; aquesta feina els proporciona les ocasions de viatjar i fins i tot fer nit més d'un cop lluny de les seves respectives famílies. Acabaran sentint-se atrets i gairebé fregaran la infidelitat més enllà del flirteig:

A les minves de gener, el Xavi Vera i la Joana Bascuñana agafaven el vol de les 8.55 després de dos dies a Florida per ensenyar els plànols del projecte a l’Avakian.

(...)

Ja som grans per entendre que de temptacions n’hi ha, a la vida. Tots hi hem passat. Uns les han superat, d’altres hi han caigut, que potser és la manera més efectiva de superar-les.

Finalment, tot el projecte se'n va en orris quan es descobreix que el client està implicat en un delicte greu de diner negre i extorsions i és detingut.

La tercera parella, la que pregonava una relació oberta, no acaba de superar aquest tipus de relació i s'acaba trencant. I és que en definitiva:

La confiança es construeix a base d’anys, s’esquerda en pocs segons i potser cal tota una vida per restaurar-la.