Entre ellos

Pràcticament, així arrenca aquest relat que recull aspectes de la vida del seu autor, en Richard Ford:

Estamos en el año 1951 o 1952. (…) Mi padre, Parker Ford, es un hombre grande, suave y de aspecto robusto, de sonrisa muy abierta, como si supiera un chiste muy bueno. 
(...)
Mi madre y yo nos hemos pasado la semana esperando con emoción su llegada.

Coneixem els pares en l'ordre que ens els presenta l'autor. Primer el pare:

Mi padre no proyectaba una imagen de “fuerza”, ni siquiera de joven. 
(...)
Toda su vida era esto. En la carretera y sin grades preocupaciones. 

(...)

No recuerdo la época del año en que tuvo el ataque al corazón, el primero. (…) Todo cambió aquella noche, claro está. El tiempo recordado suele moverse y vagar. Pero tengo la certeza de que tenía cuatro años. 

Ara, la mare:

Mi madre se llamaba Edna Akin, y había nacido en 1910 en un lejano rincón del noroeste de Arkansas. 
(...)
El acto de reflexionar sobre la vida de mi madre es un acto de amor. (…) En la década de los años treinta, después de casarse, vivían sencilla y exclusivamente el uno para el otro, y al día. Bebían un poco, vivían en la carretera (dada la profesión de viajante de mi padre). Se divertían, y les parecía que no tenían gran cosa que recordar, y no lo hacían. 
(...)
Mi madre era guapa, tenía el pelo negro y era menuda y de formas turgentes, divertida, ingeniosa, habladora…. 

(...)

En 1973 mi madre descubrió que tenía cáncer de mama. 

(...)
La muerte comienza mucho tiempo antes de cuando acontece. Y aún en la muerte hay vida que ha de apurarse. 

I ell:

Nací en el invierno cálido de 1944, en febrero, a las dos de la madrugada, en el Baptist Hospital. (…) Era miércoles. 
(...)
Un hijo único capta muchas cosas, y posiblemente más si sus padres tienen cierta edad. (…) La edad de mis padres no era la normal para tener un primer hijo. 

I ja són una família, però no oblidem que ell, segons ens reconeix, es col·loca entre els dos: 
Él había cumplido treinta y seis años, y ella tenía treinta y uno. 
(...)
Para sorpresa de todos, mi madre quedó encinta en el verano de 1943. Y cambió el curso de todo. (…) Después de quince años, mis padres habían decidido que no tendrían hijos. 
(...)
Mi madre era gritona, pegona, ceñuda y malhumorada. De pronto había tenido un hijo. De pronto estaba demasiado sola en una ciudad extraña. (…) Mis padres me querían, me protegían. 

Ja hem vist que pels paràmetres de l'època, els pares eren grans. Si bé els primers anys de casats havien desitjat tenir un fill, poc a poc aquesta idea va anar difuminant-se i ells dos duien una vida molt lliure.
Suposo que la notícia de l'embaràs els devia agafar una mica com allò que se sol dir: "amb el pas canviat" perquè ja no hi contaven: 
Durante todo ese tiempo desearon tener hijos. Era lo normal. Pero sencillamente no los tenían. 

Em va resultar curiós que reflexiona respecte al que parla de la mare, però no així del pare del que, tot i que no sembla tenir un mal record, tampoc no incideix en cap aspecte positiu:

 
El acto de reflexionar sobre la vida de mi madre es un acto de amor. (…) En la década de los años treinta, después de casarse, vivían sencilla y exclusivamente el uno para el otro, y al día. Bebían un poco, vivían en la carretera (dada la profesión de viajante de mi padre). Se divertían, y les parecía que no tenían gran cosa que recordar, y no lo hacían. 

(...)

Cuando llegaba a casa los fines de semana, (es refereix al pare) la vida no era ni peor ni mejor. Nuestra casa era sencillamente menos grande con él en ella. 

(...)
En su vida no hubo ningún brillo especial, nada merecedor de fama. Nada heroico. Ningún logro notable del que pudiera enorgullecerse. 

En defitiva:

La comprensión incompleta de las vidas de nuestros padres no es algo que les afecte a ellos. Nos afecta solo a nosotros. 

Entre ellos

Richard Ford

 

L'aventura d'envellir

M'agrada aquesta introducció:

Proveïda d’una carpeta amb retalls de premsa guardats sobre aquesta qüestió, alguns llibres que l’han desenrotllat i els meus vuitanta anys repicats, he començat aquest opuscle, amb pretensió d’assaig al balneari Prats de Caldes de Malavella.

I encara més la continuació:

La vellesa és una experiència individual, intransferible. No hi ha dues persones que la visquin igual ni a la mateixa edat.

(...)

Mentre tenim projectes, podem ser vells però no decrèpits. L’aventura d’envellir s’acaba quan s’ha perdut la il·lusió i la curiositat. 

I segueixo amb algunes de les reflexions de la Teresa, que va escriure el 2002 i amb les que coincideixo:

En termes econòmics, confondre les xacres de l’edat amb problemes de salut genera i justifica malversació de diners públics. Les multinacionals farmacèutiques s’hi llepen els dits i l’Administració pública no pot invertir en serveis essencial com els que requereixen l’increment de persones desemparades o en situació precària per raó d’edat, prematurament jubilades per exigències de la competitivitat a les empreses privades i públiques que volen personal amb una presència agradable.

És clar que tot dependrà de com entenguem la vida i el progressiu declivi ja no només de l'aspecte físic, sinó que algun cop també potser que les capacitats intel·lectuals i cognitives també s'hi vegin afectades i aquest aspecte sí que m'amoïna.

La Teresa, igual que alguns metges, diferencien entre la malaltia i les xacres pròpies del desgast, com algunes molèsties a les articulacions o la pèrdua de densitat òssia.

L’aventura d’envellir és individual, com ho és l’estil de vida de cada persona, escollit en funció del gust, les necessitats, l’ambient de l’entorn i les amistats efímeres o estables.

(...)

Un home i una dona envelliran amb les característiques pròpies de cadascú, que incloent la salut física i mental, el tarannà personal, l’autosuficiència econòmica, el grau d’educació... Mentre foren joves i en la primera maduresa, les diferències no actuaven com a element de confrontació, d’irritabilitat, de malfiança o de cobdícia, de gelosia o covardia que solen manifestar-se en l’ancianitat.

Molt s'ha parlat del deteriorament o la mort de les neurones del cervell, i tot i que és un tema que, com ja he dit més amunt, em preocupa, val a dir que tampoc no estic gaire al dia dels possibles avenços de la ciència en aquest aspecte:

El cervell mana, orienta, impulsa o frena altres funcions de l’organisme. (...) El cervell dirigeix el mecanisme del cos i en rep les respostes i aquestes poden ser estimulants o depressives. 

(...)

Les neurones del cervell humà es regeneren? Si és així, s’obre la gran esperança en el món de la geriatria: evitar o curar malalties com l’Alzheimer.

La Teresa Pàmies, com ella mateixa havia comentat era una "feminista de pedra picada". així es poden entendre millor les afirmacions que fa quan diferencia entre la manera d'envellir d'una dona i un home:

A diferència de la dona que envelleix o es queda sola, l’home es troba desproveït d’allò que li feien els altres, la dona en aquest cas. No li han ensenyat, o no ha volgut aprendre a ser autosuficient en la seva quotidianitat domèstica.

(...)

Això de “fer l’amor” és pedant i fatxendós, una expressió que no ha arrelat entre les dones i els homes d’edat “avançada” o provecta.

(...)

En envellir, la dona aprèn a destriar el gra de la palla en matèria de sexe. Em malfio de les enquestes sobre la vida sexual.

I si m'ha agradat el començament, no puc estar més d'acord amb aquests vuit consells i miraré d'aplicar-me'ls:

Aprenent a envellir: Vuit recomanacions (Full editat al balneari.)

1-      Cuidaràs la teva aparença cada dia. Arregla’t bé com per anar a una festa. ¿Quina festa més gran que la vida?

2-      No et tanquis a casa ni a la teva habitació. Res de jugar a l’enclaustrat o al presoner voluntari. Sortiràs al camp a passejar. L’aigua estancada es podreix i la màquina que no s’utilitza es rovella.

3-      Una estona de gimnàstica, una caminada raonable, dins o fora de la casa... Contra la mandra, la diligència.

4-      Evitaràs gestos i actitud de vell desanimat. El cap baix, l’esquena inclinada, arrossegant els peus...NO¡ Que les persones t’elogiïn quan passis...

5-      No parlaràs de la teva vellesa, ni et queixaràs dels teus mals. Acabaràs trobant-te més vell, més malalt del que ets en realitat, i et deixaran de banda.

6-      Cultivar l’optimisme sobre totes les coses. Al mal temps, bona cara. La vellesa no és qüestió d’anys, però sí d’estat d’ànim.

7-      No ets un paràsit ni una branca trencada voluntàriament de l’arbre de la vida.

8-      Espavila’t tu mateix en tot el que puguis i ajuda els altres.

L’aventura d’envellir 

Teresa Pàmies

Reflejos en un ojo dorado

Començo amb el resum de la història que ens fa la mateixa autora:

Un puesto militar en tiempo de paz es un lugar monótono. (…) Hay en el Sur un fuerte donde, hace pocos años, se cometió un asesinato. Los participantes de esta tragedia fueron: dos oficiales, un soldado, dos mujeres, un filipino y un caballo. 

No em puc imaginar (ni ho intento) quina mena de vida es pot portar en una caserna, amb els militars de carrera. I penso en aquests militars, perquè els que feien la mili, per molt malament que s'ho poguessin passar, al cap i a la fi eren estades amb durada definida.

Alguna cosa m'han explicat el meu germà i els amics que van fer la mili, i en major o menor grau, tots acabaven comptant les mateixes coses, la mateixa absurditat.

També sóc conscient que hi havia un grup, ignoro com de nombrós que estaven encantats amb el que deien la "disciplina militar", però que quan els demanaves que aprofundissin més, el que comptaven eren només bajanades.

De la mateixa manera, recordo que havia, "pares de família", que defensaven el servei militar perquè era el lloc on els joves es feien homes, que ja em diràs...

A les noies també ens va arribar el torn d'una pseudo mili que l'anomenaven Servei Social, em sembla recordar, que era obligatòria per accedir al D.N.I. i que jo em vaig negar a fer, raó per la qual el Document me'l van fer gairebé als 20 anys i perquè van establir una mena d'amnistia i no havia de pagar la multa perceptiva.

Però bé, m'estic desviant del tema de la història, del drama, els personatges principals del qual són:

Leonora Penderton era el blanco de las murmuraciones de las damas del puesto. (…) Cuando se casó con el capitán era virgen. Cuatro noches después de su boda seguía siendo virgen, y a la quinta noche su estado cambió apenas lo suficiente para dejarla intrigada. El resto sería difícil de contar. (…) La verdad es que la mujer del capitán era un poco débil mental.

(...)

El soldado Williams había visto efectivamente a la señora Penderton cuando se alejó de la chimenea y subió a bañarse. Y era la primera vez que aquel muchacho veía a una mujer desnuda. (…) le habían enseñado que las mujeres llevaban en su cuerpo una enfermedad maligna y contagiosa que dejaba a los hombres ciegos, lisiados y condenados al infierno. 

Aquest soldat, desvagat (recordeu que ens han dit que estan en temps de pau), s'encaterina de la senyora i ansiós per tornar-la a veure despullada, s'hi acosta cada dia a la casa del capità:

  

El soldado iba todas las tardes, acercándose por el lado del bosque, y observaba todo lo que pasaba en casa del capitán.

(...)

La señora Langdon estaba sentada muy quieta y rígida junto al fuego, y hacia punto de media. Tenía el rostro mortalmente pálido y los labios algo hinchados y agrietados.

Però mentre ell observa la senyora, el capità l'observa ell, tot i que s'autoenganyava dient-se que l'odiava quan en realitat, el desitjava:

El capitán Penderton, que había llevado una vida severa y exenta de emociones, no se preguntaba la razón de aquel odio. (Por Williams) 

(...)

El capitán Penderton cumplió treinta y cinco años aquel otoño. A pesar de su relativa juventud, iban a ascenderle pronto a comandante. 

I Leonora, al seu torn tenia com a amant el millor amic del seu marit, un home també casat, però que a raó de la mort de la seva petita filleta, la seva dona semblava haver perdut la raó.

El cert és que aquesta relació era coneguda per tota la guarnició i fins i tot semblava que acceptada.

En definitiva aquesta enrevessada obra escrita el 1941, però que l'autora va situar als 30, del que tracta és d'uns dels temes més tabús entre militars, a banda de "l'honor" que se'ls suposa, com són l'homosexualitat i les relacions infidels, i en el seu moment va resultar un colossal escàndol, que jo imagino que fins i tot avui dia possiblement també es produiria.

Reflejos en un ojo dorado 

Carson McCullers

Las Catilinarias

Un aclariment previ referent al títol: 

"Les Catilinàries (en llatí: Orationes in Catilinam) són quatre discursos de l'escriptor i polític romà Ciceró, que pronuncià a finals del 63 aC amb motiu de la conjuració de Catilina, un cop d'estat que volia derrocar el govern legal i adquirir el poder de la república amb el suport de les classes baixes, esclaus i descontents."

Viquipèdia

Un llibre breu amb una història en aparença senzilla: Una parella ja jubilats, decideix retirar-se a viure en una caseta, una mica allunyada del brogit de la ciutat:

Cerca de mis sesenta y cinco años, Juliette y yo buscábamos algo en el campo. (…) Juliette ha sido siempre mi mujer; también ha sido siempre mi hermana y mi hija (…) Por esa razón no hemos tenido hijos. 

Sembla que han aconseguit trobar la casa dels seus somnis i es preparen per gaudir de la vida tranquil·la i reposada.

En el que no comptaven és en el veí, "El señor Bernardin": un personatge esquerp i molest que cada dia els visita a la mateixa hora i s'hi està sorrut, assegut en una butaca dues hores, fins que de la mateixa manera que ha arribat, marxa a casa seva on, segons els ha dit, l'espera la seva esposa:

Imposible evitar admirarle: retrasado mental o no, nuestro vecino tenía el valor o la cara dura, que yo nunca he tenido, necesarios para hacer lo que estaba haciendo: no contestar. Ni siquiera un “no sé”, ni encogiéndose de hombros. Indiferencia absoluta. 

Naturalment aquesta situació acaba crispant els nervis i esgotant la paciència del matrimoni, que primer decideix ignorar-lo quan truqui a la porta, la qual cosa no resulta com esperaven ja que el veí molt alterat, acaba picant amb punys i puntades de peu a la porta a risc, fins i tot, de tirar-la a terra.

Tampoc els serveix convidar-lo a sopar amb la seva esposa i no perquè ho rebutgi, en efecte s'hi presenten, però val a dir que l'experiència acaba resultant fins i tot més frustrant que les visites diàries:

La señora Bernardin era un quiste que le había salido a nuestro verdugo en la barriga.

(...)

El señor Bernardin no era el mal, era un gran odre vacío en el que dormitaba el gas maléfico.

(...)

En realidad, el señor Bernardin estaba en este mundo sólo para fastidiar. La prueba es que desconocía absolutamente el placer de vivir. 

La realitat és que, potser absurdament el veí acaba sent el motiu central de les seves vides. No aconsegueixen resoldre el problema ni afalagant-lo, ni ignorant-lo, ni incomodant-lo.

El títol del llibre ve a raó del mutisme del veí i de la necessitat de comunicar-se la qual cosa fa que les seves trobades, forçades, acaben convertint-se en una mena de discurs (Carilinària) d'Émile, la parella de Juliette.

En definitiva, un problema difícil de resoldre i ja ni podien gaudir de la seva casa ni del seu més que guanyat dret al repòs i la intimitat:

Las cosas estaban mal hechas: el paréntesis dedicado al señor Bernardin acababa por convertirse en lo más importante de nuestra jornada. 

(...)

El síndrome Bernardin había dejado secuelas: por la mañana, me levantaba con una profunda sensación de fracaso.

(...)

Sin embargo, descubría que era incapaz de disfrutarla. (…) a causa del señor Bernardin había roto algo cuya naturaleza yo ignoraba, pero cuya destrucción sentía con dolorosa intensidad.

(...)

El señor Bernardin podía reír. Por lo tanto, resultaba factible pensar que era un hombre, aunque también cabía la posibilidad de que se tratara del diablo.

I potser és que...:

No sabemos nada de nosotros mismos. 

Creemos que nos habituamos a ser nosotros mismos, pero ocurre lo contrario. 

Cuantos más años transcurren, menos sabemos 

quién es esa persona en cuyo nombre hablamos y actuamos. 

Las catilinarias

 Amélie Nothomb

Nosaltres

Una història que entra de ple en la ciència ficció. Tot i que  ja he dit altres cops que no en sóc gens afeccionada, val a dir, que aquest relat inquietant m'ha atrapat.

He llegit que es considera precursora de les obres del mateix tipus escrites més tard per George Orwell o Aldous Huxley. i no hi puc estar més d'acord.

El món on es desenvolupa la història, que no oblidem que es va escriure el 1924, té un punt neuràlgic que és l'Auditori:

L’auditori. Una semiesfera enorme de blocs de vidre travessats pel sol. Fileres circulars de caps noblement esfèrics, suaument rapats. 

Els ciutadans d'aquesta societat viuen en blocs de pisos transparents, sempre a la vista dels altres:

En general vivim sempre a la vista, entre unes parets transparents que semblen teixides amb aire brillant, sempre banyades en llum. 

(...)

Els nostres avantpassats van pagar un preu molt alt per sotmetre finalment la Gana: parlo de la Gran Guerra dels Dos cents Anys, la guerra entre la ciutat i el camp.

(...)

El nostre vidre actual, preciós, transparent i etern, només hi era en forma de finestretes quadrades fràgils i penoses. 

Totes les hores de les seves vides estava controlada "pel seu bé", fins el punt que només tenien dret a demanar cortines quan tenien una de les programades trobades sexuals.

Però veiem com es descriu el nostre protagonista o relator:

En primer lloc, però, sóc incapaç de fer bromes (...) I en segon lloc: la Ciència Única de l’Estat afirma que la vida dels antics era exactament així i la Ciència Única de l’Estat no es pot equivocar.

(...)

No m’agraden les bromes ni les entenc. 

(...)

Personalment, no trobo cap bellesa en les flors, com en cap altra cosa que pertanyi a un món salvatge que fa temps que viu desterrat a l’altra banda del Mur Verd. Només hi ha bellesa  en el que és racional i útil: les màquines, les botes, les fórmules, el menjar, etc.

Però  malgrat totes les seves conviccions, té un encontre que li canviarà la seva percepció de la vida. Descobrirà l'amor, també que té una ànima i aquestes descobertes el trasbalsaran fins a límits insospitats:

Què em passa? He perdut el timó. (...) i no sé cap on vaig: avall per picar a terra de seguida, o amunt cap al sol, cap al foc...

(...)

Sóc un imprudent, estic malalt, tinc ànima, sóc un microbi. (...) Sóc un cristall, i em dissolc dins seu, dins de la I. 

(...)

Mala cosa! Sembla que se li ha format una ànima. (...) És incurable. 

(...)

Perquè ara ja no visc al nostre món racional, sinó al món antic del deliri, de les arrels quadrades de menys u. 

I, és clar, es comença a qüestionar totes les ensenyances que li han inculcat fins el moment. Compara les seves creences amb el que descriu com antigues religions. I és que de fet, sempre anem a parar als mateixos paranys:

Per les descripcions que ens n’han arribat, els antics devien experimentar una cosa semblant durant els “serveis religiosos”. Però ells servien el seu Déu forassenyat i desconegut, mentre que nosaltres en servim un d’assenyat i minuciosament conegut.

(...)

El seu Déu no els va donar res, fora de cerques eternes i turmentoses. 

(...)

El Déu antic va crear l’home antic, és a dir, un home donat a equivocar-se; per tant, ell també es va equivocar. La taula de multiplicació és més sàvia i absoluta.

(...)

Els nostres déus són aquí, amb nosaltres, a l’Oficina, a la cuina, al taller, al bany. 

Tot plegat té un origen i, com no podia ser d'altra manera, també té els seus dissidents, els que viuen fora del recinte, a l'altra banda del mur, els que no són números sinó que s'entesten a seguir sent persones, els salvatges...

La Guerra dels Dos-cents anys: van tenyir de roig l’herba verda, l’argila fosca i la neu blavosa, hi havia bassals vermells que no s’eixugaven mai. Després el groc, l’herba cremada pel sol, homes nus, grocs i grenyuts i gossos també grenyuts al costat de carronya inflada, de gossos o potser de persones... Això passava a l’altra banda dels murs, perquè la ciutat ja havia vençut i ja hi havia Paliment que tenim ara, fet de petroli. (...) Un petit grup d’aquesta gent va quedar sa i estalvi a l’altra banda del Mur Verd. Van marxar als boscos, despullats. 

(...)

L’home no va deixar de ser un animal salvatge fins que no va aixecar el primer mur. L’home no va deixar de ser un home salvatge fins que no va aixecar el Mur Verd, amb el qual vam aïllar el nostre món de màquines perfecte del món irracional i deforme dels arbres, ocells, animals...

(...)

Perquè nosaltres hem estat educats per l’Estat Únic i, en conseqüència, hem assolit les cotes més elevades a què pot arribar l’home.

 NOSALTRES 

Ievgueni Zamiatin

Còmplices

En el preàmbul d'aquesta obra de teatre en forma de monòleg, en Rodolf Sirera Salvador Bataller comenta:

Isabel-Clara Simó, a més de novel·lista, ha estat coautora de guions per a sèries televisives, i ha publicat un conte infantil. (...) Un catàleg ampli que, a partir d’aquest volum, encara és més variat per la incorporació del gènere dramàtic.
(...)

Es va estrenar el 26 d’agost de 2003 al Teatre de Ponent de Granollers per Cia, de Teatre La Dependent.

I ja ens endinsem en l'argument, on un personatge solitari, un pres, ens interpel·la:

Catorze! Catorze anys m’han caigut, tio! Sí, sí, el que sents. La mare que m’ha parit! Catorze! I encara diu l’advocar que és una ganga. I és que a sobre no em deixen ni emprenyar-me. 

I gairebé desperta les nostres simpaties:

No, no, no, Andreu, no dic jo que estigui bé el que he fet, això no. Tinc sentit de les coses, jo. Sé què és just i què no ho és. Ara que catorze anys...! Costaran de passar. 

Però, és clar, poc a poc el personatge es va engrescant, ha observat en els ulls i l'atenció del "seu" públic, que no només se l'escolten amb atenció, sinó que a més el comprenen, es posen al seu costat i així segueix comptant la seva història i poc a poc, els espectadors s'aniran removent en les seves cadires una mica més neguitosos, a mesura que ens parla de la seva relació amb la Carme, la seva esposa, ara morta i es va desvetllant el seu caràcter:

Sempre que et deia. Mira, Carme, les coses les vull així i així tu t’hi avenies.

(...)

Ens discutíem, sí senyor, però no li vaig posar una mà a sobre ni li vaig muntar cap sidral. Sempre mirant d’enraonar, que ella mateixa ho veiés, que així no anàvem bé, que ella no complia.

(...)

Si no sabia mai ni on estava! Cony, doncs li vaig clavar una bona hòstia. Semblava que l’hagués matada: uns plors, uns extrems! (...) Al judici aquest cony d’hòstia va sortir tant que al capdavall creus que ets un animal, que ets un bèstia...

(...)

No hi havia malícia. Jo no li volia fer una cara nova, sinó fer-la reflexionar, cony, no costa tant d’entendre! (...) Les dones han de tenir drets, i ningú les ha de maltractar, conforme, però ploren, criden, són emotives, i ho fan tot al revés. Són fetes per ser mares, per parir.

(...)

Trobo que no hi ha dret que aquella única bufetada, en mans del Membrives, semblava una pallissa diària.

I és clar, no pot evitar fer evident el seu masclisme malaltís:

Què és ser dona? Ser dona és això d’esperar el marit, d’estar per ell, de vigilar què menja o si es pren o no les medecines, de ser la font d’alegria, de la serenor, la que posa calma quan hi ha raons i la que separa quan hi ha baralles. La que està sempre allà, per conhortar-nos: això és ser dona. Dona de debò. (...) És una cosa que tenen elles per instint, que han nascut amb el do de ser dolces, de ser un recer, de ser qui llepa les ferides que deixa el bregar cada dia amb la vida. Doncs no senyor, ara no en volen saber res. Ni les criatures volen cuidar. 

Seria molt injust desvetllar el final, però puc dir-vos que és inesperat, i que en el meu cas només em va sortir una expressió del fons del cor: Oh!

Còmplices

Isabel-Clara Simó

Editorial Bromera

La razzia

M'ha semblat que pagava la pena iniciar aquesta entrada copiant la definició (una mica llarga) que la Wiquipedia fa del mot razzia al qual s'hi refereix sovint l'autor, en Ramon J. Sender, en el "Viaje a la aldea del crimen". Uns fets, els de "Casas Viejas" dels que jo, de petita, havia escoltat alguna referència a la meva mare.

Una razia¹​ o razzia (del francés razzia ‘incursión’, y este del árabe argelino ġaziya (غزية‎), ‘algara’) es un término usado para referirse a un ataque sorpresa contra un asentamiento enemigo. Aunque principalmente buscaba la obtención de botín,¹​ históricamente los objetivos de una razia han sido diversos: la captura de esclavos, la limpieza étnica o religiosa, la expansión del territorio y la intimidación del enemigo.

El término probablemente proviene de la cuarta dinastía irania (226-651), que en sus últimos tiempos incluye la Arabia de la época del profeta Mahoma.²​ Una de las razias más representativas, por su significado simbólico, fue el saqueo de Roma en 410 por el rey visigodo Alarico I, cuya repercusión resonó en futuras invasiones masivas las décadas siguientes.²​

Con el tiempo, su significado se ha extendido también a otras actividades que guardan ciertas similitudes con estos ataques, como las redadas de la policía o ciertas incursiones violentas realizadas por grupos organizados o paramilitares, como las realizadas a favelas brasileñas o a campos de refugiados durante la guerra en África central. Actualmente, en el idioma turco el término significa «veterano de guerra»            

  Wikipedia, la enciclopedia libre

La història comença el 1933, més concretament a principis de gener quan un grup de camperols anarcosindicalistes, famolencs i desesperats, confosament atiats per les seves idees anarquistes, va assaltar la caserna de la Guàrdia Civil.

Després d'un creuament de trets, on van resultar ferits dos guàrdies, un d'ells de mort, van proclamar el comunisme llibertari. El que desconeixien era que no podien comptar amb cap suport exterior i restaven indefensos davant la brutal i desmesurada repressió de les forces autoanomenades "d'ordre"

Un guardia preguntaba:

-¿Qué es una razzia?

Y otro respondía, cerrando la recámara del fusil:

-Que hay que cargarse a María Santísima. 

Las fuerzas de asalto se sentían asistidas en todo momento por “razones superiores”. La defensa del régimen. 

Però, com vivien a Casas Viejas?:

El pueblo de Casas Viejas es eso. Tiene más de cuatrocientas viviendas -viejas o nuevas- que muchos animales, más exigentes, desdeñarían.

(...)

De algo tienen que vivir, es claro. Cazan cuando pueden lo que se deja cazar: un zorro, un conejo. 31

El subsidio les permite hacer sopas de pan una vez al día si la familia no es muy numerosa. 

(...)

En este pueblo, “los de abajo” son los de la plaza, los ricos. 

Aquest és pràcticament tot el fil argumental d'aquesta història. Una il·lusió per sortir de la fam, per treballar totes les terres... I per la nit: una derrota i una massacre.

Parecían fáciles en la noche del día 10 muchas cosas que no lo fueron luego.

(...)

Desde las siete de la mañana hasta la una de la tarde, el pueblo estuvo en manos de los revoltosos. La primera jornada no comenzaba con escenas de terror. (…) Había que vigilar el cuartel, sin ofrecer blanco a los fusiles y sin quemar mucha pólvora.

(...)

Pero las fuerzas no querían que se hiciera de día sin haber liquidado aquello. Todo tenía que estar resuelto aquella misma noche.

(...)

Algunos de los guardias se dedicaron a transportar tres cadáveres de otros tantos campesinos a los que habían fusilado “para ahorrarse el cuidado de su custodia”, desde el lugar donde cayeron a la choza de Seisdedos. Comenzaba a amanecer, sin sol. 

(...)

Pero la “razzia” no había terminado aún. El pueblo estaba sumido en el horror y el espanto.

(...)

Por procedimientos casi idénticos, usando a veces las mismas palabras, fueron detenidos, esposados y fusilados siete campesinos más.

I acabo. I és que la lectura d'aquesta història em va deixar pràcticament sense paraules, sense alè.

La Mònica Terribas, en acomiadar-se del programa "Els matins de Catalunya Ràdio·" que havia conduït durant set anys, va expressar un dubte amb les paraules que "Alguna cosa li grinyolava en l'emissora". Quan vaig llegir el paràgraf que adjunto, pensant en el Gobierno actual, aquest que s'autonomena "El más progresista de la Historia", a mi també em va grinyolar alguna cosa:

Menos mal que los socialistas siguen diciendo que esta es una República democrática regida por intelectuales, y que desarrolla una alta política. (…) “Ante todo, la Patria”, como decía el jefe de los guardias en la plaza de Casas Viejas, antes de dar los tres vítores. 

En Ramon J. Sender: 

Tras observar la realidad del hambre en Andalucía, 

el desencanto de Sender con la República se hizo irreversible.

(...)

La República, el nuevo régimen que debía traer libertades, 

tierra y prosperidad, 

ejecutaba sumariamente a los miserables jornaleros. 

També en parla: Fragments personals