Els dies sense fi

Barcelona amb la COVID
Juny 2020

Tot i que un cop suposadament neutralitzada la pandèmia tenia el propòsit de llegir alguna cosa, relat o especialitzada, referents a la COVID, a mesura que han passat els dies he anat abandonant aquesta idea, fins que m'he topat amb el llibre que ara m'ocupa, i és que llegint la contraportada, aviat em vaig adonar que no es tracta del relat típic, sinó que va més enllà.

Tot i que no em detindré en totes les parts, el llibre està organitzat en tres.

En la primera part, la que dona títol al volum, ens trobem al Jaume ingressat amb COVID, mentre s'assabenta que la seva esposa, la Maria, també ha resultat contagiada, però no ha aconseguit plaça per ingressar-la i resta, com molts altres malalts, en una cadira al passadís de l'hospital:

Penso en la fragilitat, en la Maria malalta en una cadira, en els nostres fills sols a casa. Tot es pot acabar en qualsevol moment, és així de senzill, la brutalitat de la realitat. Intento no deixar-me portar per les cabòries, però és inútil.

(...)

El virus ens ha provocat una pneumònia, tant a la Maria com a mi. Ella està millor que jo, el metge sembla més amoïnat pels meus pulmons.

Quines són les sensacions de l'autor, que possiblement podríem compartir, en trobar-se reclòs en una habitació, confortable, això sí, d'un hospital?:

L’habitació és una illa, o una península, unida o separada del món per la porta, i la Maria i jo en som els únics habitants, encara que rebem les visites periòdiques del metge, les infermeres i les auxiliars, i els missatges i les trucades dels amics.

Un cop presentat el problema a raó del qual en Jaume es va decidir a escriure aquest relat, he decidit que em centraré més en les seves reflexions, sense detenir-me en els diferents estadis de la seva malaltia i recuperació:

Tinc seixanta-un anys, he publicat una vintena de llibres i encara crec que podré escriure algunes novel·les i llibres de viatge més i, qui sap, potser m’atreveixi amb alguna obra de teatre. (...) Per sot, fa anys que ja no em preocupa el que anomenen “èxit”.

(..)

Divago, o potser no. Hi ha somnis i anhels que no hauríem de perdre, fins i tot si sabem que no els podrem fer realitat.

(...)

El bloqueig (que no pas la pausa o el parèntesi) són l’altra cara de l’escriptura. (...) Encara tinc llibres al cap; de fet, he d’establir un cert ordre per escriure’ls, s’estan a la cua, l’un rere l’altre, encara que també n’hi ha algun que s’avança, que es cola.

Sortosament, passat el pitjors moments, el retrobem molt recuperat:

Saber que he superat la malaltia i també que puc tornar a escriure em posa de bon humor. (...) Massa sovint ens acostumem a la tristesa.

(...)

Una de les coses que em mantenen viu és passejar.

(...)

Acabem els nostre aïllament el 14 d’abril, una data simbòlica si més no per als espanyols.

No he pogut evitar sentir-me totalment identificada:

Cada vegada llegeixo menys els diaris, tampoc veig les noticies a la televisió ni les que es publiquen a les xarxes. M’alteren. (...) De tant en tant, sorgeix alguna línia de pensament en sentit contrari, a favor del decreixement. És una idea que sempre m’ha semblat suggeridora. No créixer, no expandir-nos, aprendre a viure amb senzillesa, de forma elemental -que no ha de significar pobresa o precarietat-, rebutjar l’especulació, el consumisme i la lluita per l’escalada social que sovint vol dir econòmica. Contenció, austeritat. Soc un il·lús? 

(...)

No m’interessen les religions -tot i que respecto els creients que no són fanàtics-.

I em permeto obviar la segona part per comentar, breument, la tercera, on trobareu una referència clara al títol del llibre:

Ha passat més d’un any des de l’inici del cataclisme, de la pandèmia. Un any d’ençà que la Maria i jo entràvem a l’hospital. Llavors eren els dies sense fi. I ara, què són?

(...)

Millor no capficar-s’hi, és bo reflexionar i prendre decisions, però no ho és el lament constant.

(...)

Soc escriptor, narrador, un explorador a través de la ficció i, en certa mesura, escrivint també pinto. 

Bellver de Cerdanya 
Octubre, 2021

I fins aquí, que com l'autor segueixo amb el meu dia a dia, tot i saber que tard o d'hora tot plegat finirà. Sortosament:

Els dies sense fi continuen. Ara és el moment de prosseguir, no d’aturar-me ni fer-me enrere. Una senda petita que s’esvaeix entre aiguamolls i boscos i després reapareix, inesperadament, en una ciutat o un paisatge obert on no he estat mai. Camino, encara, a vegades ho faig en ziga-zaga, a vegades en espiral, allunant-me del meu origen. 

Els dies sense fi

Jaume Benavente

200 pàgines

Camins de lava

Parc Prehistòric i Jaciment Abric Romaní Capellades. Desembre 2017

Aconseguir una feina com a bibliotecària d'una petita biblioteca ubicada en un lloc remot, però aparentment bell, pot ser una bona noticia per algú que li agradi la solitud i els llibres.

El viatge ja pot ser tota una altra cosa i, si a més, un cop arribada a la terminal, tens la poca fortuna de prendre una decisió equivocada, pot resultar l'inici d'una sèrie d'inconvenients que de no resoldre's poden anar a pitjor. Molt pitjor.

Quan coneixem l'Eva es troba en aquesta tessitura i encara bo que començarà el seu viatge, esgotador i impredictible, en companyia de la doctora; una dona forta, valenta i decidida:

La metgessa coneixia l’arxipèlag i sabia que els seus habitants eren gent pacífica. 

(...)

Les forces l’havien abandonat, però el coratge, o tossuderia, de la metgessa continuaven animant-la.

(...)

Caminant descalça sobre la pista de pedra, ara en silenci al costat de la metgessa (...) va pressentir que aquella nit no era només això, una nit, sinó potser una prova en forma de viatge.

Però abans de continuar, ens situarem: Ens trobem a l'illa de Fogo que forma part de l'antiga colònia portuguesa del Cap Verd, i que actualment es troba en una estat deplorable i ruïnós:

L’única cosa segura que tenia era aquella plaça de bibliotecària, en una ciutat que començava a ser a prop.

Tindrà ocasió de conèixer l'Àngela, l'antiga propietària de la biblioteca a qui li han arrabassat per raons poc clares: 

Jo he nascut aquí, ii no podria viure en cap altre lloc (...) M’agraden els llibres.

(...)

L’Àngela Freire era així, imprevisible, com ho era l’illa i el seu volcà.

(...)

La vida no és altra cosa que una successió de cicles i de substitució de persones. De la joventut a la maduresa, i després a la vellesa. De la salut a les malalties, i després a l’acabament.

Després de diferents converses entre les dues dones, s'estableix una certa relació afectuosa i així l'Eva s'assabenta que l'Àngela pateix un deteriorament irreversible de la vista:

El procés de pèrdua de visió en l’Àngela Freire s’accelerà.

(...)

L’Àngela Freire estava tota sola en un pavelló per a quatre pacients. (...) La cara de Àngela Freire evidenciava el dolor i la debilitat. 

Però no tot són penúries, l'Eva també farà altres descobertes:

Aquesta és una terra d’esperits. Hi ha sirenes i petits déus benvolents i no és estrany, doncs, que també hi hagi monstres.

Parc de Pedra Tosca 
La Garrotxa. Febrer del 2019

A vegades he pensat que algú que no em conegués i de cop i volta passés uns dies observant-me, o allò que es diu "mirant-me per un forat" segurament acabaria arribant a la mateixa conclusió que la nostra protagonista opina dels habitants de l'illa:

Són gent estranya tots vostès, de debò. 

Camps de lava

Jaume Benavente

197 pàgines

Ràbia

A raó d’escoltar una entrevista amb l’autor en què comentava que després que li mataren el gos amb verí i que desconeixia qui o per quina raó ho havia fet, va escriure aquest llibre, va despertar tot el meu interès.

En realitat, m'ha semblat tota una interessant reflexió vers la mort en general. 

Tot i que en cap moment s'anomena el nom de l'illa on resideixen els protagonistes, tots els indicis fan que la puguem identificar amb Mallorca. L'autor situa l'acció a Bellavista, una localitat turística que no té ni una platja autèntica, sinó que han emprat un conglomerat trinxat d'una pedrera propera per simular la sorra. 

El protagonista té una gossa, na Taylor, molt coneguda en tot el barri, és molt tranquil·la, mostra molt afecte i paciència amb les criatures, i normalment celebra quan la porten de passeig, però que de cop i volta comença a mostrar símptomes de trobar-se malalta i a comportar-se d'una manera estranya i preocupant:

Ajaguda als meus peus, na Taylor va tornar a vomitar, però ja només treia baves.

(...)

Les escasses hores de vida que li quedaven a na Taylor van consistir en una agonia que li va anar minvant les forces, fins a deixar-la exhausta i acabar amb ella. 

Sense que ni una primera visita al veterinari hagi pogut resoldre la intoxicació de la gossa, i amb la dificultat afegida de tornar a contactar amb ell, el narrador es troba en la difícil situació d'enterrar la que va ser una companya estimada.

No disposa de vehicle ni tan sols de carnet, raó per la qual cerca ajuda entre els amics de tertúlia del bar del barri:

Va ser una sort que en Paco m’ajudés a enterrar-la.

(...)

Tota la meva vida n’havia estat sempre, d’absurda, però de sobte havia arribat a un absurd rotund i inconfessable, un absurd total en què l’únic que em quedava per fer era tancar els ulls i deixar-me dur, com qui es gronxa dins una barca enmig de l’onatge.

I, tal com he comentat, les reflexions vers la mort, adquireixen un to molt més profund:

La vida  consisteix a veure’ns morir els uns als altres. A quina espècie pertanyem, això al capdavall és indiferent. Tot allò que viu mor, i en fer-ho, primer es panseix i després es desfà, fins a desaparèixer per complert.

(...)

La visió d’un cadàver, també el d’un animal, transmet un desvaliment insuperable.

Jo no he tingut mai mascota, tret d'un gatet quan els meus fills eren petits i que se suposava (s'havien "compromès") que se'n farien càrrec. Ja podeu pensar que mai no va ser així.

Dit això, no puc entendre la violència o la crueltat amb ningú, siguin persones o animals. I per descomptat, igual que a l'autor, em costa d'entendre com algú pot matar cap ésser viu:

No entenc quin sentit té matar la mascota d’algú altre, vaig reflexionar. Fer mal, va respondre de seguida na Bali. 

(...)

Matar pot ser trivial; morir també, però res no suprimeix l’espant. 

(...)

Tinguem-ho present, recordem-ho: tots els subjectes cruels, o estúpids, o repulsius, han estat en el seu dia criatures adorables. Tenim tendència a creure, sense adonar-nos-en, que els infants venen del futur i que d’alguna manera ens hi ha de dur. 

(...)

El rostre, el nom, la identitat del qui mata no tenen interès ni rellevància, són intercanviables. 

Febrer del 2022

I acabo amb aquesta llarga reflexió que subscric totalment:

Quan algú mata algú altre, queden dues certeses: els morts no tornaran a la vida, i, en futures ocasions, segur que hi haurà algú, qui sigui, disposat a exercir de botxí. La voluntat de matar va inclosa dins la naturalesa humana; després pot ser qualsevol qui la dugui a terme, generalment en funció de les circumstàncies. En una majoria de casos, éssers valuosos acaben sent eliminats per d’altres que no valien res. 

Ràbia

Sebastià Alzamora

195 pàgines 

Llibre de preludis

Sant Privat d'en Bas

Vagi per endavant, que tot i que ha estat una lectura distreta, m'esperava una altra cosa, que tampoc no soc capaç de concretar. 

Ens trobem davant uns relats, que parlen de vampirs, bé, d'aprenent de vampir, d'una ex novícia neboda dei un compositor que només cerca descansar, i tot això en el si d'un balneari, on sempre he considerat (coses meves) com un lloc on poden succeir coses impensables.

També hi trobarem personatges i llocs coneguts si som lectors habituals d'en Jaume Cabré. Ha estat un exercici afegit el d'anar "descobrint" les referències conegudes.

I acabo aquesta disquisició afegint que el final inesperat és una de les característiques comunes dels relats.

Lubowski o la desraó:

Adela Turmeda era la criatura més exquisida que podia donar de sí una ciutat com Feixes, seu de bisbes ferrenys i fabricants impulsius, de gent enriquida per les guerres europees o socarrimada pel ressentiment. 

(...)

Maria Franch -la neboda oblidada- fou instal·lada, sense intervenció del seu oncle, a la cambra del costat de la de Lubowski. 

Maria s’havia fet, al cap de dos dies, la mestressa del menjador i dels porxos discretament ombrejats.

Era una dona que, quan entrava  en una sala o quan saludava algú a l’escala, a qualsevol hora, semblava embolcallada de l’aire fresc, radiant, de qui acaba d’arribar del bosc. 

(...)

Lubowski se sentia desorientat. 

(...)

Corrien veus. És impossible que en un balneari no corrin veus. Eren de tots colors. 

I, finalment, després d'una nit de concert, on han assistit tots els personatges que hem conegut, succeeix l'inesperat:

Agafà Adela pels braços. (...) li va ser cosa molt senzilla -gloriosa síntesi fatal- trobar l’indret exacte del coll on havia de mossegar.

Nocturn:

Tot va començar en l’època en què jo vivia encara a Barcelona i Robert Balló s’havia donat a conèixer com a compositor.

(...)

Abans que el públic esclatés en un impressionant aplaudiment i després de la darrera nota del concert per a piano de Balló, s’escoltaren dos segons de silenci profund.

(...)

A mig matí de l’endemà, en comptes d’estar escrivint l’article, era davant d’aquella torreta del Guinardó que indicava el paper. Era una casa vella, aïllada de les altres per un jardí minúscul i ostentosament abandonat.

I l'autor del missatge assegura que en Robert Balló és un impostor que s'ha fet seva l'obra de l'interlocutor:

Em va dir que un dia el tal Cervera el va animar a fer un concert per a piano i es va estar tres mesos embogit treballant, Balló mateix l’hi va orquestrar, que d’això no en sé gens, deia.

(...)

Va ser idea del senyor Cervera, un nom fals, per sortir a la llum pública al cap d’un parell d’anys sense por que no em busquessin les pessigolles, i ell mateix em va triar aquest de Robert Balló, i jo anava signant Robert Balló.

I és així que de nou, l'inesperat...:

No ho sé; mai no he sabut què cal fer. El que no vull és tornar a fugir. 

(...)

Desfer-se d’un cadàver és la cosa més esgarrifosa que pot succeir a una persona.

(...)

Em vaig establir a Venècia, on vaig dilapidar el patrimoni en una mena de vida depravada, incerta, trista, de fugitiu al capdavall. 

Sang de violí:

Falten dues hores -cal que ho digui- perquè comenci la meva actuació. Soc al Royal Festival Hall de Londres.

(...)

He arribat al límit humà de la perfecció en la interpretació, en la qualitat del so, en la potència i la diafanitat dels matisos del meu instrument. 

(...)

Tot va començar, deia, quan jo tenia vint anys. Després d’una carrera brillant i dos anys d’estudis a París i un aquí, precisament, a Londres, vaig tornar a Vic.

Trobem de nou el conegut Balló. Sens dubte, un virtuós, amb un violí extraordinari i, potser, quelcom més:

Mestre Balló tenia una facilitat total per lligar i fer parlar l’instrument que mai no havia copsat enlloc. (...)

A partir del meu robatori he seguit la carrera més brillant que un concertista hagi pogut somiar mai; a quaranta anys ja no tenia res més a dir amb l’instrument perquè en les meves mans, ja fos aquest violí com qualsevol altre d’extrema qualitat, no podia donar res més de si.

(...)

Fa, doncs, vint-i-set anys que visc com volia haver viscut, aparentment. El preu ha estat caríssim.

I, és clar, com no podia ser d'altra manera, l'inesperat...:

Avui sortiré amb l’Stradivarius: mai no l’he tocat en públic; sempre m’ha servit d’aliment a  mi tot sol.

El llibre conté més històries (Preludis), però jo ho deixo aquí i us animo a llegir-lo, que segur hi trobareu més incògnites que us resultaran interessants.

Sant Privat d'en Bas

 

Llibre de preludis

Jaume Cabré

189 pàgines

El jardí llunyà

Imaginem el jardí...
Ordesa, setembre del 2020

No és només un llibre de poesia, ni tampoc un llibre de relats, ni és només històric tot i que també, ni tampoc ens conta llegendes, però en realitat és una mica i molt més de tot això i és que l'autor ha volgut donar a conèixer uns grans poetes d'Al-Àndalu, dels quals ha traduït l'obra.

Només he gosat fer un petit recull i una molt insignificant mostra de la poesia.

Si us complau el que llegiu, gaudiu-ne llegint tot el llibre.

Pòrtic:

Imaginem el jardí...

(...)

Imaginem un oasi a la vora del desert. 

Si hem estat capaços d'imaginar-nos el jardí, seguim imaginant:

Imaginem una llibreria de vell a Perpinyà una vesprada d’estiu durant els primers anys setanta del nou-cents.

Imagineu un bloc runós i de tapes de cartró amb les vores ratades, entre un munt de papers i lligats en un prestatge.

Imaginem.

Imaginem un jovenot de cabells llargs i ulls curiosos que troba i fulleja aquest quadern valencià.

Imaginem que vol comprar-lo i se l’endú per quatre xavos. 

(...)

Imaginem que, amb els retocs ortogràfics necessaris, així com altres correccions d’estil, el text vingut del desert és el que llegirem si passem pàgina. 

Entrada:

Sense passat, és clar, no hi ha futur: tot es fa oblit i va a la perdició. (...) Perquè en la vida humana -en els somnis i desitjos humans-, només hi ha dos paradisos; l’un, si la sort acompanya, el vivim en la infantesa, quan el temps no existeix de tant com se’n té a les envistes en forma d’il·lusions; l’altre el somiem de vells i a l’altra banda, on ja no hi ha temps i tot és pura pau. 

Els poetes:

L'autor ens presenta un total de vint-i-set poetes, la majoria homes, i ens fa una molt breu semblança de cada un d'ells.

De les diverses i belles poesies que acompanyen totes les dades abans referides, n’he triada una, molt breu, sense cap més raó, que potser m’ha colpit:

Si de vora meu un dia lluny marxares, em passaria

el temps mirant els senyals lluents del llamp

o demanant per tu als viatgers que per ma casa passaren.

                                                                                         Ibn Al-Jannan

I ja ho deixo aquí, no sabria com podria comentar res més:

Ara, com a punt final, imagine Alexandria, imagine Jerusalem, imagine Sarajevo.

 

El jardí llunyà

Josep Piera

155 pàgines 

El cartògraf d'absències

 Nota de l’autor:

Aquesta és la història d’un periodista i poeta portuguès, un home ingenu al qual lliuren proves d’una massacre comesa l’any 1973 per les tropes portugueses a Moçambic. Aquell home bo i ingenu era el meu pare. En aquell moment la guerra d’alliberament nacional havia arribat a les portes de la nostra ciutat, Beira. La resposta en algun dels barris blancs va ser la bogeria. 

És una introducció força extensa, però l'he considerada necessària per copsar mínimament el complicat desenvolupament d'aquesta història.

I coneixerem el protagonista i l'inici del que serà la història:

Soc de visita a Beira, la meva ciutat natal; hi he vingut convidat per una universitat.

(...)

L’endemà al matí em porten una inesperada capsa a l’habitació de l’hotel. La poso damunt del llit. Sobre el llençol cauen documents mecanografiats, fotografies, papers vells gargotejats. D’entre tota aquesta paperassa sobresurt una carta en paper de color dirigida a mi.

Sorprenentment, qui li envia tota la documentació i ha redactat la nota que l'acompanya, es presenta com Liana, la neta del policia que va detenir el seu pare.

I és aleshores que s'activen tots els dolorosos records:

Me’n recordo del dia que la policia feixista va venir a casa a confiscar exactament aquest llibre. Devia tenir set anys quan van picar a la porta. Eren dos homes amb americana i corbata, que movien el barret com si fos un vano.

El relat es diversifica entre l'època actual (2019 en el llibre) i l'anàlisi i els records que provoquen els diferents documents del "PIDE" que l'autor ha rebut de la dona misteriosa.

En recullo uns quants del 2019:

Jo tenia uns catorze anys quan, a casa nostra, ens va despertar un tret. 

(...)

I tot seguit un nou tret. En aquell moment va quedar clar: passava alguna cosa a casa d’en Vitorino i la Rosinda.

(...)

Ajagut al llit, em venen a la ment els pits de la Camila. I me’n recordo que, encara adolescent, espiava des de la meva finestra la jove veïna i, a força d’imaginar-me-la nua, els ulls m’ocupaven tot el cos. 

(...)

Un dia, els agents de la policia secreta van venir a buscar la màquina d’escriure. (...) Els policies se’n van anar de casa nostra transportant als braços aquell aparell tan sospitós.

(...)

L’endemà la policia va tornar la màquina d’escriure, la van abandonar a l’estoreta de l’entrada de casa. La va recollir el meu pare,

I mentre esbrinem la història del pare, coneixerem, junt amb la Liana, la veritat d'una mort que es va documentar com un accident o un intent de suïcidi:

La nit que va morir l’Ermelinda Campos el vell guarda del cementiri estava a punt d’adormir-se quan una ombra va enfosquir la llum de la lluna.

(...)

És curiós veure com la gent s’altera davant d’un cos sense vida. Els ulls creixen, les paraules es deslliguen de les parles, les mans es desenganxen de la resta del cos.

(...)

No és per respecte, que tanquem els ulls dels qui se’n van. Ens fa por que els morts ens continuïn observant.

(...)

L’Almalinda es va retirar amb la mateixa absència amb que sempre havia viscut. I només damunt meu s’abat aquesta despresència. 

I com he avançat més amunt, un secret es desvetlla quan l'interrogador s'interroga:

Aquesta vegada l’interrogat soc jo. Soc jo qui m’interrogo. Aquest és el meu judici final.

(...)

Soc un policia, un agent de seguretat, un defensor de l’ordre. Com acceptar aquell desordre interior?

(...)

La meva filla la va matar la meva gent. (...) Ser agent de la DGS comença sent una tria. I acaba sent una condemna. 

N'hi ha molt més que la fosca història del pare, s'apunten pinzellades, aparentment molt documentades de les massacres que va patir Moçambic al llarg del que es coneix com la guerra de la Independència:

Com que el temps no ens anava a favor, ens vam veure forçats, com ja sabeu més bé que ningú, a efectuar detencions en massa. 

(...)

Com que no podíem distingir els uns dels altres, vam anar exhaurint la capacitat de la presó local. Tot seguit vam anar omplint tendes amb més presoners. D’aquestes tendes en dèiem “sales d’espera”. Quan aquests recintes estaven plens, dúiem els presos en camions per descarregar-los al darrere de l’hospital. Allà els negres cavaven les pròpies tombes i, al costat d’aquestes foses, se’ls executava. (...) Allà hi havia vells, dones, noiets.

(...)

A partir d’un cert moment, es van començar a cridar els militars no només per escoltar els carregaments, sinó per participar en els afusellaments. Uns quants soldats, al començament, fins i tot s’hi van presentar voluntaris. 

El Priorat, 2017

I acabaré tal com he començat, amb una nota de l'autor:

Aquesta narració ficcional està inspirada en persones i episodis reals. Dit d’una altra manera: en aquest llibre ni la gent, ni les dates, ni els llocs no tenen cap més pretensió que la de ser ficció.

El cartògraf d'absències

Mia Couto

Traducció de Pere Comellas Casanova

372 pàgines

Saturn

Tot comença amb una dedicatòria que m'ha semblat impactant: “Als vulnerables i als que estan de dol” 

I és que aquesta història, un tant complicada, és una colpidora reflexió respecte el dolor i la pèrdua.

Som a l'any 1977 en Harry acaba de morir de leucèmia, deixa una dona i una filla de quinze mesos, que estranyament ha copsat la pèrdua des de la seva apartada habitació:

Els primers símptomes s’havien manifestat menys d’un anys després de casar-se. (...) Es faria vella sense ell. Ell volia que es fes vella. 

(...)

El cor se li va aturar a migdia. Acabava de fer trenta-quatre anys. (...) Li van tancar la boca després dels ulls. El van despullar. El van rentar. Després van portar el seu cos a casa. El van tapar i van tapar tots els miralls i tots els retrats amb un llençol blanc.

Cementiri de Sabadell

I aquella petita òrfena de 15 mesos, serà qui ens expliqui la història de la família, perquè no comença aquí, ens haurem de remuntar a força temps enrere de l'home que acaba de morir. Els seus orígens ens duran fins a Algèria, on el seu pare era el propietari d'una famosa clínica. En Harry, el petit de dos germans, s'havia resistit a seguir la trajectòria que li havien marcat, però, ningú no es pot oposar als desigs dels poderosos:

Perquè el que en Harry vol, el que realment vol, no és únicament que l’estimin, sinó que el temin com temen el seu germà.

(...)

Els estudis de medecina que segueixen en Harry i l’Armand són una carnisseria pedagògica. Teniu divuit anys. Us fan veure que si voleu triomfar haureu d’esclafar els altres.

(..)

Quan un dia, a taula, en Harry expressa el desig de dedicar-se a la psicoanàlisi, perquè l’única cosa que li agrada de debò, a la clínica, és ser al costat dels qui pateixen anímicament i ajudar-los a sentir-se millor, o potser estudiar cinema, (...) I a continuació no se’n parla més.

(...)

Abandona la facultat de medecina. Agafa un tren cap a París. No tornarà a classe. 

(...)

En Harry, quan havia interromput els estudis de medecina, havia esperat que alguna cosa, de totes aquelles a què havia girat l’esquena, s’enfonsaria. (...) Però el seu gest no havia esquerdat gens ni mica el vernís de la mediocritat. 

Ell coneix l'Ève, una dona extravagant i excessiva que no sembla que hagi dut ni dugui una vida massa edificant, però s'enamora perdudament d'ella:

En Harry sap que ella hi ha anat perquè té diners. (...) Tenia, als ulls, una dolçor amb la qual no recordo que m’hagués mirat mai. (...) Els meus ulls es perden, un moment més, per la foscor de la cara de la mare, després tot desapareix. Tot s’apaga. En Harry la mira. Ella dorm.

(...)

En Harry la vol tenir sempre al seu costat i que el món en vegi la bellesa.

(...)

Passen tot l’hivern contents. L’Ève i en Harry viuen junts.

(...)

Després ve la primavera. 

Recordeu que és la filla qui ens relata la història. I tot i que ha arribat la primavera, i en Harry ha volgut presentar la seva promesa a la família, tot sembla indicar que en no ser ben acceptada, no hi haurà possibilitat que segueixi endavant la seva relació, quan el germà gran, el que ara sembla manar en la família, s'enfronta a ella:

Soc el germà d’en Harry. I en nom dels meus, en nom de l’estat en què ha deixat el meu germà, li juro que no formarà mai part de la nostra família. No l’acollirem més.

(...)

No va tornar. Es va volatilitzar d’un dia per l’altre sense endur-se res. 

Però:

El 19 de desembre del 1975, els meus pares es casen en secret. (...) Al món de la tragèdia ordinària, aquí és on tot comença. 

Retrobem la nena quan han passat els anys i ja és tota una dona de vint-i-sis anys que recorda i evoca...:

De petita, havia presenciat, darrer les reixes tancades del castell dels avis, tota mena de baralles entre L’Ève, la mare, i l’oncle Armand.

(...)

Em sepultaven constantment sota munts de regals sumptuosos que jo ni tan sols havia demanat, que no havia ni somiat, de manera que vivia en un món en el qual els objectes apareixien tan bruscament com la gent desapareixia. (...) Em deien que era òrfena. Em deien que em faltava alguna cosa. Però jo no sabia què. Saps el que has perdut quan recordes que ho tenies. No saps què has perdut del que sempre ha estat perdut. 

(...)

No recordo res. Només recordo que, de petita, ja no recordava res: ni l’escalfor dels seus braços, ni el contacte dels seus dits, ni la seva rialla, ni la seva manera de caminar, de cantar, d’agafar-me a coll per ensenyar-me les estrelles, de fumar, d’empipar-se, de fer petons a la mare, de parlar amb mi. No el veuria mai mentre fos viva.

(...)

Jo pensava escriure, volia escriure, des de petita intentava escriure, no volia fer res més. (...) No, no volia la vida que volien per a mi, i l’àvia se’n podia anar a pastar fang.

La noia, que ha deixat enrere la vida acomodada, rep la notícia de la mort dels seus parents i que ella heretarà una important quantitat de diners:

No era digna d’aquells diners, que tanmateix acceptava amb la força consumada de la ignomínia d’aprofitar-me’n.

Considera la possibilitat de retornar la herència, quan, un tant sobtadament, emmalalteix. El seu estat s'agreujarà fins el punt de témer no només pel seu estat mental, herència de la seva mare, sinó, per la seva vida i és menester utilitzar el capital rebut per poder assumir el costós tractament:

Van passar dos mesos. Havia deixat de trucar per telèfon,. Havia deixat de fumar. Havia deixat de parlar. I de canviar-me de roba. Les meves opinions i els meus gustos ja no m’incumbien. (...) M’havia donat de baixa de tot el que havia estat la meva vida. 

(...)

Va arribar la tardor del 2002. 

(...)

La certesa que no podia matar-me perquè ja estava morta es va anar instal·lant gradualment, alhora que la sensació inexpressable d’estar totalment refugiada es un cap gegantí que contenia totes les vides dels vius i dels morts.

(...)

El dimecres 27 d’abril del 2005, els metges, després de constatar una guarició sobtada que no es poden explicar, decideixen interrompre els neurolèptics, els timoreguladors i els antidepressius. No he tornat a prendre mai més. 

Tot i que no desvetllaré cap detall essencial, sí que subratllaré que no sempre les coses són el que semblen i que les possibles "culpes" sovint estan repartides entre els diferents actors que hi han intervingut

I és que:

Ara que totes les persones de qui es parla aquí, o quasi totes, són sota terra, em queda el record del que, en ells, va ser bell, va ser digne, va ser valent, i gran, i també uns quants objectes, uns quants plats, cartes d’amor del pare a la mare i cartes d’insults de l’oncle a la mare, que, en el fons, formen les dues cares de la mateixa medalla. 

Saturn

Sarah Chiche

Traducció d’Anna Casassas Figueras

 212 pàgines