La mort dels altres

Preparem-nos amb la imaginació per escoltar una història. Imaginem que el relator el tenim just al nostre davant i nosaltres, amb uns companys, o amics, o desconeguts, asseguts en rotllana, ens disposem a participar d'una trobada en què se'ns convidarà, si en tenim ganes, a participar sempre mentalment, però tot i això, ben activament.

Llests?

Doncs ja!:

Planoles
Juliol del 2022

Ens endinsem en el particular món on s'acaba de produir un fet luctuós:

En aquest meu primer món també hi havia la mare. Però poc.

(...)

Però, per damunt de tot, en el meu món hi havia el pare.

(...)

Així que aquell dia, quiet davant del cadàver del pare, vaig prendre unes quantes decisions importants. Primer de tot, vaig decidir marxar. Lluny d’aquella casa.

Aquesta primera decisió, de manera indefectible en comportarà d'altres. La primera, decidir cap on? I de cop i volta, ens podem trobar en un lloc desconegut i, potser hostil:

Vaig veure que em trobava als afores d’una ciutat. (...) Em vaig allunyar de l’estació a pas viu, respirant fondo el viatge

(...)

Té a veure amb la mort, això que feu de pujar i baixar dels cotxes?, vaig preguntar. Els nois es van posar seriosos. Ho té tot a veure, em van dir. Aquesta és la nostra mort, no en coneixem cap altre. En realitat no l’hem poguda triar, van confessar-me.

I en el seu deambular arriba a les portes d'una ciutat, però...:

Les ciutats no estan pensades perquè hi entris caminant. Com a les fronteres, a les ciutats també val més ser cotxe.

(...)

Estic més confós que abans de sortir de casa i no puc estar segur de res, ni de mi mateix. Heus ací, el viatge.

I mentre segueix cercant el sentit de la mort, deambula:

D’ençà que vaig sortir de casa he travessat mig món gràcies a l’hospitalitat de persones fins aleshores desconegudes.

(...)

Surt a descobrir la mort.

Descobriràs la humanitat.

També et trobes amb les històries dels altres, quan camines.

I es troba davant de ciutats misterioses que mai no li aclareixen res ni l'ajuden a trobar el sentit a la  mort i, possiblement ni el de la vida; si és que en té algun:

El viatge ha fet un tomb formidable; ja no camino sol, o sí, qui sap. (...) D’aquella primera nit a la platja no en parlem. Jo vaig aparèixer; tu deliraves, em vas dir. Tu vas aparèixer; jo et necessitava, vaig contestar-te. 

(...)

On les carreteres acaben i els fanals deixen d’il·luminar comença la ciutat perduda, on els homes vells estenen la roba i les criatures xipollegen als bassals.

(...)

Només sé el que em van dir:

No ho sé, què va passar.

De la matança m’escapo com puc. 

Sembla que ha arribat a un lloc plàcid, on és ben acceptat, on no es qüestiona res ni ningú, on és rebut a la casa dels homes que s'estimen. Serà cert?:

El temps se’n va feliç, allà. A la casa dels homes que s’estimen. Per a mi, un oasi entre tanta veritat, una veritat de la qual aquests homes també se n’amaguen, perquè s’estimen els uns als altres i això no agrada a les reines del barri ni a les policies corruptes ni a les pastores que prediquen amb megàfons pau i amor universal.

(...)

Necessitava aturar-me.

Plantejar-me la meva mort en comptes de les dels altres.

Però, malgrat tot, aquest no és, no pot ser el final. Cal seguir endavant, cal qüestionar-s'ho tot fins, potser, arribar a alguna conclusió?:

Ens hem fet el món a mida. És el nostre viatge i la mort sencera dansa al nostre pas.

(...)

La mort són alegries efímeres que viuen de renda i hòsties descomunals.

Si has sortit a cercar la mort no vulguis saltar-te-les, pren nota. 

(...)

La mort de veritat.

Això vol dir que també n’hi ha una altra.

Però n’hi ha una de veritat. 

I així, ens acostem al final, tot i que... segut que és el final? Sempre, és clar, que considerem que hi ha un final:

Caminar de nit per un terreny desconegut d’una amplitud inabastable deixant enrere la carretera va ser temerari.

(...)

No el vaig trobar mai, el poble. Tampoc vaig atrapar les cuques de llum. 

(...)

Em sorprèn a mi mateix la capacitat de marxar dels llocs sense mirar enrere sabent que és molt probable que no hi torni mai. 

(...)

Només es mor morint, diu després, tota la resta és tedi.

 

 

La mort dels altres

(Tres o quatre idees bàsiques)

Pere Maruny

186 pàgines

 

L'acabadora

Un aclariment que considero necessari abans d'endinsar-nos en desglossar el relat:

El mot "acabadora" fa referència a aquella persona que ajuda a morir. A bon morir potser seria més correcte, però això, és clar, dependrà de les creences de cadascú.

I encara un altre aclariment: La que coneixerem com a "acabadora" adopta, previ acord amb la família d'origen sense recursos, una nena de la que es responsabilitzarà de la seva cura i educació, en el que en la societat de Sardenya es coneix com a "fill'e anima".

Grafit a Sabadell

I així comença la història, en el moment en què la petita marxa de casa seva amb la Tzia Bonaira:

Se’n va anar amb la Tzia Bonaria aquell mateix dia, duent en una mà el pastís de fang i en l’altra, un cistell ple d’ous frescos i julivert, miserable viàtic d’agraïment.

No era fàcil saber quants anys tenia la Tzia Bonaria llavors, però eren anys que s’havien aturat feia anys, com si hagués envellit de cop per decisió seva i ara esperés, pacient, que vingués a trobar-la el temps endarrerit.

(...)

A Soreni, entenien més que bé per què Anna Teresa Listru havia donat la filla petita a la vella. Ignorant els consells des de casa, havia fet un mal casament, i s’havia passat els quinze anys següents queixant-se d’aquell home, que es va mostrar capaç de fer bé només una cosa. (...) Enviudada i amb quatre filles, Anna Teresa Listru havia passat de pobra a miserable.

Mai no es trencava la relació amb la família consanguínia dels menors, amb la que seguien mantenint una relació:

Tot i així, en els tretze que va viure amb ella, la Maria no li va dir mama ni una sola vegada, perquè les mares són una altra cosa.

Però avancem: La petita ignorava la dedicació oculta de la seva mare adoptiva, però en alguna ocasió havia observat alguna conducta que li va resultar estranya:

La primera vegada que la Maria es va adonar que la Tzia Bonaria sortia de nit, tenia vuit anys, i eren al pic de l’hivern del 1955, poc després de Reis.

(...)

La Bonaria s’havia dedicat des de jove a la costura perquè si hi havia una cosa que sabia fer bé era prendre les mides a la gent.

La Bonaria, tenia una antiga història d'amors confusos i desgraciats ja des de ben joveneta:

El dia del casament de la Bonacatta van passar dues coses terribles (...) La primera va ser que la Maria va fer el que havia promès que no faria.

(...)

Entre les llàgrimes desesperades de la Bonacatta van enganxar el pa provisionalment, amb clara d’ou, i el van tornar a ficar uns minuts al for tebi, perquè aguantés el temps suficient per fer el seu paper en l’ofertori de la missa.

(...)

Aquella nit no va dormir ningú.

I ha arribat el moment de parlar de la seva ocupació com a "Acabadora":

De veritat et penses que la meva missió és matar qui no té el coratge per afrontar les dificultats?

(...)

Quan la figura de l’ànima femenina es va moure del llit d’en Nicola per tornar a posar-li el coixí sota el cap, l’Andría va retrocedir cegament per passadís. (...) n’hi va haver prou amb un raig de llum filtrat a través de la porta oberta perquè Andría Bastiu reconegués en el rostre solcat de llàgrimes de la dona que s’afanyava a recórrer el passadís els trets inconfusibles de Bonaira Urrai. Després va tornar a ser de nit, veritablement.

A Bonaira li arriba el torn de la mort. Patirà una llarga agonia que potser es podria abreujar, però aquest cop no hi ha cap acabadora al seu costat a qui poder-li demanar, perquè la Maria... la Maria no ho serà? O potser la Bonaira no arribarà a tenir prou esma per demanar-li?: 

Bonaria Urrai estava clarament més enllà que aquí. No menjava res que s’hagués de mastegar, i la paràlisi del costat dret del cos li impedia aixecar-se i tenir cura de la higiene personal.

(...)

Va passar gairebé un any d’aquell esllanguir-se, abans que a Bonaria Urrai li sobrevingués l’agonia, sense haver dit a la Maria ni una sola paraula de les que volia pronunciar.

(...)

Al cap d’una setmana Bonaria Urrai va entrar en coma.

(...)

Hi ha coses que se saben i prou, i les proves només en són la confirmació. Amb l’ombra distinta d’una intuïció Maria Listru va saber amb seguretat que la seva mare Bonaria Urrai era morta. 

En quant a la relació "fill'e anima" i mare adoptiva potser serà bo l'aclariment que ens facilita l'autora, ella mateixa també, adoptada amb el que per a nosaltres pot suposar un curiós sistema:

La percepció d’una afinitat secreta amb el nen o nena que s’escull com a “fill’e anima”, i el desig d’oferir-li unes millors oportunitats per fer camí en la vida, són l’origen d’una proposta que té, com a gran mèrit afegit, que totes les parts en resulten afavorides. 

(...)

Són dues realitats que conviuen, que es mantenen en comunicació i que cooperen en relativa sintonia o, si més no, amb respecte. 

Grafit a Sabadell

No et dediquis a posar nom a les coses que no coneixes, María Listru. En la vida faràs moltes coses que no t’agradarà fer, i t també les faràs perquè s’han de fer, com tothom.

(...)

Cadascú, al final, reconeixerà quin és el seu lloc -aquell a què pertany.

 

 

 

L’acabadora

Michaela Murgia

Traducció de Mercè Ubach

Epíleg de Stefano Puddu

221 pàgines

La ciutat dels vius

Abans de fer-me amb el llibre, ja havia llegit que es tractava del relat d’un cas verídic. Des del primer moment em va recordar la pel·lícula, també basada en fets reals, “A sangre fría, sin motivo aparente” i el fet que en general, el tema aprofundeixi lleugerament en el tema de la maldat, va ser el que finalment em va acabar de decidir.

Val a dir que he trobat que és excessivament extens, que l’autor, periodista, sembla recrear-s’hi en més d’un moment amb una meticulositat un tant exasperant en les entrevistes amb personatges que han conegut algun dels diguem-ne “protagonistes”. 

Grafit a Sabadell

La història comença d'una manera lamentablement massa habitual:

El diumenge, 6 de març, després d’una setmana de feina, Mario Angelucci estava escarxofat al sofà mirant la televisió. (...) La presentadora del telenotícies estava explicant que un jove de vint anys havia estat assassinat brutalment en un apartament als afores de Roma.

(...)

En poques hores a Roma el crim es va convertir en el principal tema de conversa. 

Però el pitjor, els detalls, encara estava per arribar.

La Marta, la jove promesa d'en Marco, un dels assassins, possiblement el principal inductor:

De la nit al dia, Marta Gaia es va trobar amb la vida destruïda.

(...)

Marta Gaia tenia un caràcter enèrgic, era tossuda, amb determinació, i de seny no n’hi havia faltat mai. Luca era esquiu sense ser egoista, inquiet sense ser dolent, trobava pau i refugi als seus braços. De vegades parlaven del futur.

(...)

Com era a escola?

Directe, animat, sempre tenia el seu punt de vista sobre les coses, el defensava sense exagerar. 

Diferents persones parlen de la seva amistat i/o relació amb Marco Prato, al que fonamentalment es va considerar l'instigador de les tortures i l'assassinat. En general, amb comptades excepcions, en parlen bé i no entenen el què li ha pogut passar:

Va aparèixer una carpeta amb un expedient de la clínica S. Alessandro que es remuntava al 2011. S. Alessandro era on Marco Prato va ser hospitalitzat després dels primers intents de suïcidi.

(...)

He de reconèixer que Marco Prato és un noi intel·ligent, carismàtic, fins i tot simpàtic quan vol.

(...)

Els diaris van associar Marco Prato i Manuel Foffo amb els degolladors d’ISIS. 

A mesura que avancen els dies i les investigacions, es van anar coneixent més detalls, que els autors rememoren en les diferents declaracions:

Tancat a la cel·la, Manuel lluitava per reconstruir determinats esdeveniments. A la nit, estirat al catre, els records de sobte li tornaven a la memòria.

(...)

Vam esnifar. Vam xerrar. Vam beure vodka.

De les moltes i diverses opinions de les persones que els coneixien, o creien conèixer-los, en destaco la de Raffaele, una cambrera:

Després d’haver-los servit, Raffaele va tornar a l’interior del local. Quan dues setmanes després va ser convocada pels carabinieri, va dir que si hi havia un tret que poguessin tenir en comú aquells dos nois, sense cap mena de dubte era el fet de semblar “perfectament normals”. 

També en parlen els "protagonistes", i ho fan en les sessions de declaracions i en diferents manifestacions que acaben filtrant-se als mitjans de comunicació.

Tot i que ja havien passat mesos des de l’assassinat de Luca Varani, l’interès no havia minvat. (...) no feien res més que culpar-se mútuament.

(...)

Manuel va rebre durant mesos, un parell de vegades a la setmana, les visites del seu germà Roberto i dels seus pares.

(...)

Jo, en aquell pobre noi hi penso cada dia, de nits somio que soc ell, somio que algú em fa el mateix que jo li vaig fer. Tinc malsons d’aquesta mena i després em desperto amb el cor a la gola.

(...)

A part de les converses amb els familiars, Marco Prato i Manuel Foffo es van ocupar de moltes altres qüestions en aquell període. Van parlar llargament amb els seus advocats. 

I pràcticament arribem al final. 

Amb la sentència  de Manuel:

El 21 de febrer de 2017, després d’un al·legat molt complex (...) el jutge Nicola Di Grazia va condemnar Manuel Foffo a trenta anys de presó. (...) Malgrat la documentació mèdica, el juge va considerar que Manuel era capaç d’entendre i de voler.

I el suïcidi de Marco:

Durant la nit, a la presó de Velletri, havien trobat Marco Prato sense vida al bany de la seva cel·la. S’havia matat inhalant el gas de la bombona que feia servir per cuinar.

(...)

El suïcidi de Marco Prato va suposar el més trist dels cops d’efecte, i al mateix temps va afegir al cas un tel de foscor. (...) A partir d’aquell moment la tensió va començar a remetre. S’havia assolit el cim, el contingut havia fet esclatar el contenidor. No van faltar-hi seqüeles, però una clara sensació que la partida s’havia acabat va caure sobre els que, durant més d’un any, havien seguit l’assassinat sense poder-se’n deslligar.

A la pràctica, Luca Varani havia mort dessagnat.

Només reiterar que el mateix autor, un cop finalitzat el relat adjunta una “NOTA DE L’AUTOR” en què especifica:

“La història que explica aquest llibre va passar de veritat.” 

Si voleu aprofundir en el tema us remeto a una entrevista amb el seu autor. Només us cal clicar aquí.

 

La ciutat dels vius

Nicola Lagioia

491 pàgines

El vaig donar ulls...

Camins,,,
Matadepera, juny 2023

Ja fa un temps que vaig llegir i comentar "Canto jo i la muntanya balla"  i molt em temo que aquest cop m'ha passat el mateix amb aquesta nova novel·la de la mateixa autora. És a dir que no he aconseguit entrar en la història.

He reincidit, però dubto molt que ho torni a fer.

En aquesta ocasió ens trobem amb una nissaga de dones que abasta set generacions, amb vides que sense ser contemporànies s'entrellacen com si formessin part d'un tot.

Un univers tètric, obscur i malgrat tot, més que inquietant, acaba resultant carregós:

De bon començament coneixem els darrers moments de vida de la Bernadetta:

Dins del llit, la Bernadeta va empassar-se una alenada barroera d’aire, va abandonar un ronc rogallós a mitges, i va deixar de respirar. Fora es va sentir el cant d’un òliba i després silenci.

(...)

Però l’avenc fosc de la boca de la Bernadeta va sospirar, va inhalar i va reprendre el renou.

(...)

L’habitació on dormia la Bernadeta era tètrica. La sala era llòbrega. Les escales semblaven un pou. L’entrada era sinistra. La cuina era la gola d’un llop. Sense fons. Les parets, la llar, la finestra, la taula, les cadires, la pica, no es veien. Com si no hi fossin. Com si no hi hagués cuina ni mas. Només foscúria.

I ben aviat la història de la Bernadetta es confondrà amb la de la Margarida i la de la Joana, tot i pertànyer a generacions diferents:

La Margarida havia esperat la mort amb il·lusió. La pròpia. (...) Però, ai las!, filletes quin desengany. (...)

La Joana seia al seu escó. Era una dona molt vella. Tenia cara de cavall, un ull més obert que l’altre, els cabells grisos i desmanegats com una crinera, els braços gruixuts i el ventre ample. Aquell era el s eu lloc. L’escó vora el foc, encara que ara la llar ja no estigués mai encesa.

La història més que donar un salt, sembla que reculi per donar pas als fills de la Margarida:

Quan havia de néixer el primer fill de la Margarida, la Joan i la Blanca van tapar finestres i van segellar portes perquè no entressin malvestats ni corrents d’aire. (...) Va ser un part llarg de mare primerenca. Quan la criatura va ser fora, la van repassar sencera.

(...)

A l’Elisabet l’havien casada amb el moliner de Roses, i des de Roses veia el mar i les muntanyes nevades alhora. Però no hi va viure gaire temps, a Roses, perquè la primera nit que va dormir al molí, l’Elisabet 

Tot fa pensar que el destí de la Margarida va patir diferents sotracs, que val a dir, tampoc no és que quedin massa ben explicats:

Els soldats del virrei van tancar la Margarida a la presó del Veguer. En una cel·la amb mitja dotzena d’ànimes condemnades més i grapats de rates.

(...)

Un cop els homes del virrei van cremar el mas i es van endur la Margarida, ningú renyava la Blanca, perquè la Joana només reia i en Bartomeu i l’Esteve tan sols ploraven. 

(...)

A partir d’aquell moment, tot el que la Margarida va esperar va ser morir-se. Però, ai las!, pobra desgraciada, li van passar tots davant. 

I el cercle es tanca retornant a la Bernadeta, però aquest cop al moment de ser mare:

La Bernadeta va parir com havia anticipat que pariria. Sola. A la cuina. A terra. Eixarrancada. Amb les cames obertes. Enrampades. I els ulls clucs. Transpirant, grunyint, empenyent, i fent baixar unes mans temptatives, que s’obrien camí entre la suor, la mullena i les embranzides fins a tocar el cap de la criatura, que encara era a dintre. Quan la palpava, es movia.

És evident que només he recollit una pinzellada de la complicada i enrevessada trama del relat. I he triat aquesta part perquè m'ha semblat la més entenedora, tot i que ara mateix, rellegint el què he escrit tampoc no és que li trobi massa sentit a tot plegat.

I acabo amb una reflexió que és un resum del què anava pensant mentre llegia. I és que, ho descriu gairebé tot d’una manera mil·limètrica, carregosa i fosca, sense ànima, però no aporta gaire res a la història, fins el punt que, almenys a mi m'ha resultat un tant enervant i amb un punt de pedanteria.

Però ja he dit per endavant que no havia entrat en el relat.

 

 

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

Irene Solà

168 pàgines 

Laberint

En Boratin es desperta amb plena llum del dia, quan el vent ja ha amainat. (...) Quina sort que ha tingut, deien. Només una costella trencada. Cap altra lesió corporal; no consideren que l’amnèsia formi part del cos.

En Boratin, un jove cantant amb força fama, es volia suïcidar. Ara resulta que "només" està ferit, però sembla que ha perdut parcialment la memòria. En aquest cas, cal considerar que ha tingut sort?:

Jo què seria? Afortunat perquè he sobreviscut a un salt des del pont del Bòsfor, o desgraciat perquè he perdut la memòria? 

Aquest és l'inici de la història.

Els especialistes volen que se senti afortunat. Ell no n'està en absolut segur:

Ha perdut la memòria, no es preocupi, a poc a poc l’anirà recuperant, li havien dit. (...) Ara per ara les coses que posseeix potser no tenen cap mena de sentit, però amb el pas del temps serà capaç de cohesionar-les.

(...)

Quina mena de persona soc? O més aviat, quina mena de persona era? 

(...)

Tot i que el meu passat m’ha deixat enrere i la meva ment ha baixat d’aquell tren i roman sola en la foscor, el meu cos m’és lleial.

Què havia passat just abans que es llencés pel pont? Duia aquesta idea del suïcidi ja preconcebuda? O va ser quelcom espontani? ... I la gran pregunta: Per què?:

Aquella nit havia fet un concert que havia anat la mar de bé. (...) Encara que sigui incapaç de recordar-ho, és important que en parlem. (...) Reflexiono sobre les coses que em va dir quan ens vam veure l’última vegada, sobre la mort dels meus pares en un accident de trànsit.

(...)

Vostè em va preguntar com em deia, mentre jo intentava recordar per què havia volgut morir. Saber la resposta a la primera de les preguntes no faria més fàcil respondre l’altra.

(...)

Els morts poden tornar a morir en qualsevol moment, en qualsevol lloc. Jo també podria tornar a néixer (podria tornar a néixer?) Quan vaig obrir el ulls a l’hospital, em podrien haver dit que era una altra persona, una persona els pares de la qual són vius.

(...)

En perdre la memòria, m’he vist forçat a fixar-me en els detalls. Obligat a recordar un temps que no puc recordar. (...) i si jo, si jo no soc jo? 

Si mai us heu preguntat què fem en aquest  món, no voldrà pas dir que esteu pensant en deixar-lo de manera immediata. De fet, les preguntes que es fa el protagonista, segurament molts de nosaltres ens les hem fet més d'un cop i, també segurament, no hem trobat resposta:

Hi ha alguna cosa per la qual valgui la pena morir? (...) Si la vida és simplement això, potser no val la pena morir per ella.

(...)

Jo per què soc jo? Per que soc en Boratin? I no un botiguer, un doctor?

(...)

El cervell és ben estrany. Tot i no dir-me res, em té aferrat entre les seves mans. Qui controla a qui? Soc jo l’amo del meu cervell, o és ell el meu amo?

(...)

Després d’haver extraviat la memòria, ara també tinc por de perdre el cos, que és l’única cosa que em queda. 

I acabo aquesta entrada amb unes dades curioses. O això m'ha semblat a mi:

1973. Construcció del pont del Bòsfor a Istanbul, que connecta Europa amb Àsia. Fins avui, (Febrer del 2022) unes cinc-centes persones s’han suïcidat saltant del pont (de 165 metres d’altura) al mar. 

Grafit a Sabadell

Una lectura, si més no, diferent i en cert sentit interessant. Vegeu aquesta afirmació i reflexioneu al respecte:

Encara que tothom oblidi la majoria de coses, viurà dins el cercle del passat. 

Interessant, oi?

 

Laberint

Burhan Sönmez

Traducció de Xavier Gallard Pla

194 pàgines

Quan deixi de ser jo

Aquesta soc jo fa uns cinquanta anys
En un dia d'excursió
Ja era mare 

Acabo de tancar el llibre quan just he llegit la darrera paraula i contràriament al que acostumo a fer, m'he decidit a escriure aquesta entrada, conscient de què no hauré deixat madurar el llegit i recollit en les meves notes, però necessito abocar ara mateix tot el què m'ha produït aquesta lectura.

I començo:

No voldria estendre'm massa ni en les meves reflexions ni tampoc en el recull de cites que estimo molt íntimes i personals de l'autora, però tampoc voldria deixar per recollir cap aspecte.

En el que a mi es refereix fa temps, gairebé diria que sempre, penso que un dia o altre tots deixem de ser jo. De vegades, i ara em refereixo a la fotografia que he triat (el primer cop que utilitzo una imatge meva), jo era mare, era jove, era alegre, no afegiré si era o no feliç perquè entre moltes altres coses, la felicitat és molt relativa.

Ara mateix ja no soc aquella "jo" de la fotografia, però, de moment segueixo gaudint del domini tant del meu cos com de la meva ment, la qual cosa és per mi, el mateix que per l'autora, imprescindible per seguir vivint.

I m'endinso una mica en el recull d'algunes frases significatives, algunes perquè, modestament m'identifico amb ella, i d'altres perquè em semblen d'una bellesa dura i alhora necessària.

Vosaltres jutjareu:

1-Així va començar TOT:

Només intento narrar com és aquesta por aterridora que et desposseeix del teu ésser que avança, passat a passat, cap al país del no-res i sense tenir armes per derrotar-lo. Tot això ja era un avís del que vindria. 

2-PER FI ho sé:

La primera sensació que evoco sobre el diagnòstic va ser de descans.

(...)

Després d’aquell aparent alleujament, de seguida va arribar l’inevitable: el plor i el cruixir de dents. 

(...)

L’Alzheimer espanta molt, fa moltíssima por. 

Tot això que narro com un conte, és a dir, amb una certa lleugeresa, ho faig per no ofegar-me en les meves llàgrimes, perquè sempre volen ser elles les protagonistes. M’obligo a fer aquest aclariment.

3-Us ho explico a TOTS:

Abans d’explicar per què em vaig decidir a fer pública la meva malaltia i d’intentar recrear aquest moment, he de centrar-me en un dels meus grans objectius vitals (...) Atrevir-me a fer-ho públic en comptes d’ocultar-me és una conseqüència d’aquesta cerca de la veritat que sempre he perseguit com a actriu. 

(...)

Aquesta malaltia queda molt amagada en l’entorn familiar.

(...)

La meva obsessió amb la veritat en la vida i a dalt de l’escenari no és res de nou. Soc una fanàtica de la veritat. Massa. Sé que pot causar  molt de dolor, però hem de saber gestionar-la. (...) Prefereixo la veritat sempre. L’ocultació és de covards. 

4-Als meus i a la meva VOCACIÓ:

Escriure un llibre de memòries mentre la meva s’esvaeix és arriscat. Malgrat això, sento la temptació de fer-ho. Estimo la paraula escrita. 

5-Una CARRERA contra tot pronòstic:

Sempre he tingut molt present el sentit de l’ètica de l’actor (...) L’actor ha de ser un instrument de servei públic.

(...)

Quina llàstima, no crec en el més enllà i, si hi cregués, qui em garanteix que em tornarien la memòria? 

6-Encara em pregunto quin dia és AVUI:

Encara tinc consciència del que m’està passant i, en conseqüència, veig el camí que m’obligarà a recórrer el meu amic Al. Em torno a estremir només d’imaginar-me els pròxims passos que farem. Una vegada més desitjo i vull desaparèixer del mapa en el moment oportú. Quan el que anomenem consciència ja no sigui amb mi.

(...)

He llegit molt, moltíssim... I ja no llegeixo tant com abans. Com podria fer-ho i aconseguir continuïtat? (...) Les contradiccions m’han acompanyat sempre. De vegades he sigut poc flexible o massa intransigent amb mi mateixa. 

(...)

Soc controladora, tossuda, exigent i puc ser molt pesada malgrat que intento contenir-me. També soc moooolt sensible, massa, i insegura. Però això últim, curiosament, ara menys. 

7-Del (DES) AMOR se n’aprèn:

L’amor és molt flexible i de vegades esquiu. I jo em pregunto: “M’estimo a mi mateixa?”. 

8-No em parlis diferent, parla’m MILLOR:

Quan es pensa en un malalt d’Alzheimer, se sol tenir la imatge d’una persona pràcticament desnonada i incapaç. (...) No és senzill tractar amb aquesta malaltia. Ni per a mi ni per als altres. 

9-El més important és PERSISTIR:

Cal donar importància al present perquè és l’únic que tenim, el passat ja ha passat i el futur encara ha d’arribar. Aquesta malaltia està molt instal·lada en el present. 

10-Barcelona-Madrid-Barcelona:

De coneguts, en tinc molts; d’amics, pocs, però molt valuosos.

(...)

Si em deixo portar no puc resistir-ho, és massa cruel veure i assistir a la teva petita mort, cada dia, cada hora, minut, segon...

11-Quan deixi de ser JO:

He tingut moltes pors, però ara només em domina la por per la pèrdua de la identitat a mesura que la malaltia avança. Si hi reflexiono, m’espanta cada cop més. (...) El més dur és saber que aquesta afecció no deixa d’avançar.

(...)

No crec en el diable ni en els càstigs divins, ni que al suposat cel m’esperi un cor d’àngels perquè em vegi el Mestre.

I la Carme Elias, conclou molt encertadament:

Crec que soc l’única que pot decidir com vull morir, i vull que sigui dignament.

(...)

De la mateixa manera que sense proposar-m’ho la vida em porta avui a la ment els meus pares i els meus éssers estimats que resideixen al més-enllà des de fa tant de temps, suposo que amb mi passarà una mica el mateix.

(...)

La mort no m’espanta. No crec que m’esperi res ni ningú després. Cendres, res més. 

Només em resta donar-li les gràcies a la Carme per la seva generositat en compartir les seves reflexions.

 

Quan deixi de ser jo

Carme Elias

Traducció de Marta de Bru de Sala i Martí

206 pàgines

A dalt, tot està tranquil

A Sabadell
Gener del 2022

He pujat el pare a dalt. Primer l’he assegut en una cadira i he desmuntat el llit.

Definitivament, el trasllat és cap l'habitació de dalt.

I és que compartir habitatge amb algú que, en el millor dels casos, et resulti indiferent quan no una nosa, és una experiència duríssima. Entenc que per tots dos.

D'alguna manera això és que succeeix al nostre protagonista, en Helmer van Wonderen de cinquanta anys i que comparteix vivenda amb el seu pare, un maltractador en el seu temps, i ara ja ancià desvalgut, al seu càrrec:

Fa set anys li van fer la revisió per prorrogar-li el carnet de conduir. Ja li fallava tot i no va passar la revisió.

(...)

No va voler posar calefacció central. La mare sí, però el que ella volgués no comptava.

(...)

La mare era una dona escandalosament lletja.

(...)

Sempre sec al lloc de la mare, a la cadira que hi ha més a prop del marbre.

 

En deu minuts m’he assegut a totes les cadires. Si algú em veiés, pensaria que intento ser tots quatre per no haver de menjar sol. 

Ens parla de quatre llocs; corresponen, van correspondre, als seus pares, Henk, el seu germà bessó, i ell mateix. A hores d'ara, tret del seu pare, impossibilitat, al pis de dalt, només ell resta viu:

En Henk i jo vam néixer l’any 1947; jo, uns quants minuts abans que ell. (...) La mare era una dona poc parladora, però ho veia tot. El pare era el que parlava, però no veia gairebé res. Sobretot, cridava. 

Ara, que ha fet cinquanta anys, es demana, quina ha estat la seva vida. La resposta no serà gens afalagadora, ni tan sols quan evoca la seva veïna, l'Ada:

He tingut por tota la meva vida. Por del silenci i de la foscor. Tota la vida que em costa adormir-me.

(...)

L’Ada encara és jove, deu tenir uns trenta-cinc anys. (...) L’Ada em cau bé, però el seu entusiasme i la seva xerrameca franca encara m’atabalen.

(...)

Cago dos cops al dia.(...) Quan me’n recordo, carrego el pare escales avall per asseure’l al vàter. (...) Pot ser dia si, dia no; altres vegades trigo quatre dies.

(...)

Els meus records comencen als anys cinquanta. Abans, no sé amb quina freqüència ens pegava, el pare. 

A mesura que anem coneixent més detalls de la seva vida, es fa evident que ha estat, o potser només s'ha sentit un fracassat:

El 19 d’abril de 1967 jo era a mig tercer trimestre del primer curs de filologia neerlandesa. (...) No em van concedir la beca. (...) Doncs, em vaig quedar a casa els pares, anava en bici a Amsterdam, assistia a les classes i feia tota mena de feinetes per poder-me pagar la carrera.

(...)

En Henk era el pagès, en Henk era el noi del pare. Què havia de fer-ne de mi, o què havia de fer jo mateix amb mi, eren coses que no es plantejava.

No m'he plantejar mai l'esperit de "nissaga"; vull dir pensar en si el cognom es quedarà o no sense descendència. Francament no m'importa gens, no li dono pas cap importància, però el nostre protagonista si, li'n dona i molta:

Soc l’últim Van Wonderen. N’hi ha molts més, és clar, però no de la meva branca.

(...)

És estrany, que m’afecti tant ser l’últim Van Wonderen. No esperava tenir aquest sentiment de pertinença, sense dona, sense fills i amb un pare consumit a qui mai no he sentit malgastar ni una sola paraula per parlar de família. És la granja? La nostra granja?

(...)

Estic sol, no tinc ningú contra qui arraulir-me. 

Està clar, que el fet de tenir un germà bessó, una imatge en mirall de nosaltres mateixos pot ser quelcom diferent, no penso en el fet de l'estimació, sinó més aviat en el de la imatge. Tampoc no he entès mai aquelles famílies que vesteixen igual els germans, de vegades sense que necessàriament siguin bessons. Sembla que els vulguin negar la seva identitat.

Però tot plegat només són cabòries meves. Veiem què ens diu el nostre protagonista quan parla del seu germà difunt:

Jo pensava, ell actuava.

(...)

En retrospectiva, sempre en retrospectiva, era com si ell sabés exactament què volia, mentre que jo no en tenia ni idea. De res.

(...)

Compartíem l’aniversari, compartíem els amics, fins als catorze anys vam compartir la dutxa. Fins que un dissabte a la nit el pare ens va separar.

-Primer l’un i després l’altre -va dir.

-feu-li cas -va dir la mare quan vam anar a protestar-. Ara ja us esteu fent homes. 

I la vida continua, monòtona, avorrida... mentre a dalt, sembla que tot està tranquil, res de què preocupar-se:

M’he adonat que al llit s’ha anat convertint en un lloc on trobo tranquil·litat. Un lloc de repòs, però no per dormir. De vegades m’esforço a no adormir-me, perquè de dia passen massa coses. El llit s’ha convertit en un refugi, tal com fins fa poc ho era l’habitació del pare o una quadra plena de vaques a l’hivern.

(...)

Estic borratxo pel vi i penso en cervesa. (...) Jazz. Per algun motiu, el jazz és una música solitària, sobretot si surt d’una ràdio col·locada en un racó. 

(...)

El pare està més cendrós cada dia que passa. Fa una setmana que no menja, només beu aigua i suc de taronja, i de suc en beu cada cop menys perquè li sembla “massa àcid”. 

Només un instant d'acostament, d'inici de conversa, de retret...:

Jo era la segona opció.  -vaig dir-.

(...)

Jo ho feia tan bé com sabia -diu. 

Arribem al final amb uns comentaris demolidors, potser pel que contenen de realitat:

Qui és mort, és mort. Qui se’n va, se’n va. Ja no m’assabentaré de res. (...) Un enterrament no és per al mort, sinó per als qui el sobreviuen. 

 

 

A dalt tot està tranquil

Gerbrand Bakker

Traducció de Maria Rosich

268 pàgines