Dolor/Dolors...

No em puc ni imaginar el què ha de suposar viure en directe un atac terrorista, ja no penso en resultar ferida o que algú proper a tu hi surti. De mort ni en penso.

De manera suposo que inevitable, en llegir els primers paràgrafs d'aquesta història, m'ha tornat a venir el record de l'atemptat a Les Rambles de Barcelona, de l'aparent fugida dels terroristes pel Mercat de la Boqueria. 

De tot l'horror que es va patir i tota l'angoixa amb què ho vàrem seguir des de lluny, i ja ni m'hi puc acostar al que haurien de patir els qui es van trobar a prop.

Barcelona 2013
Mercat de la Boqueria

En aquest cas, la protagonista va patir de manera directa les conseqüències físiques d'un atac d'aquest tipus.

I sóc conscient que he parlat del tema físic perquè psíquicament entenc que ha de ser inenarrable: 

En Miqui li ha preguntat: “Recordes quin dia és avui?” (...) Perquè ella mai l’havia oblidat, i per tant no es tractava d’un record, sinó d’estar absolutament dins d’aquell instant incandescent, de la fractura cada vegada més evident.

(...)

Havia parit dos fills, però no havia reconegut el dolor quan se li havia revelat amb tota la seva força perforant-li el melic.

(...)

Feia exactament deu anys, quan la intensa ona expansiva de l’explosió de l’autobús que tenia al costat l’havia projectat del seu cotxe fins a fer-la estavellar damunt l’asfalt.

I, de manera inevitable, la situació de la mare té conseqüències en la resta de la família. Possiblement els més perjudicats, els fills:

L’Omer li havia pres l’atenció dels pares, i després ja ho sap, aquell anys terrible. (...) Quan havia reprès la seva vida, hi havia trobat una nena diferent, tancada i gairebé hostil, enganxada al seu pare i la mirava com acusant-la. 

(...)

Feia poc, en un rar moment de lucidesa, la seva mare li havia dit: “Em vau abandonar i l’espai que vau deixar el van ocupar unes criatures estranyes, es van adonar que al meu voltant hi havia un espai lliure i s’hi van ficar”

(...)

És difícil ser una mare depenent, contradiu l’essència de la maternitat. I encara ho és més ser una mare necessitada d’atencions. 

Però d'una o altra manera la vida ha de continuar. Res no s'atura i segurament és el millor que pot passar, és a dir, que el temps amb els entrebancs propis, vagi fent camí:

Que difícil va ser la criança de l’Omer! (...) Era com si des del moment d’arribar al món l’Omer hagués decidit que res seria com abans, ni les nits ni els dies, fins i tot l’insignificant ritual domèstic de fer un pastís topava amb infinits obstacles.

(...)

La sensació d’un temps infinit bufa al seu voltant amb la brisa nocturna, no té ni idea de quina hora marca el rellotge, el seu temps és diferent, es troba en un altre país, a la part interior de l’esfera terrestre, on s’acumulen els anys.

(...)

Han de recuperar tants anys. 

Barcelona, 2013
Mercat de la Boqueria

Barcelona, 2013
Mercat de la Boqueria

La Zeruya Shalev, l'autora, va resultar ferida de gravetat a raó d'un atac terrorista a Jerusalem. En parla, entre moltes altres coses, en aquesta entrevista.

I què millor que acabar amb una reflexió dura, però necessària de la protagonista:

Creiem que tenim la casa neta quan cada dia llencem la brossa al contenidor d’escombraries, creiem que tenim el cos net quan cada dia ens dutxem, però la desferra realment perillosa se’ns acumula sota la pell i no hi ha manera d’eliminar-la, perquè fins i tot quan l’escopim, no desapareix, sinó que es multiplica (...) perquè cada ésser humà és un minúscul univers que va acumulant deixalles, també quan ens rentem i perfumem, quan ens posem vestits bonics per anar a un restaurant, a un teatre, o a l’òpera, quan parlem educadament i quan fem l’amor, es tracta de dos munts d’escombraries que a la primera de canvi es posaran de manifest. 

Dolor

Zeruya Shalev

Traducció: Roser Lluch i Oms

350 pàgines

Victoriosa

Grafit a Sabadell

Les comptades ocasions en què a casa meva es comentava alguna cosa de la Guerra Civil, recordo molt que el meu pare, que escassament acostumava a participar d'aquests records, parlava amb menyspreu de les dones de la zona republicana a la que ell pertanyia, que van actuar com a milicianes.

Ell, que era molt masclista, no acceptava que les dones participessin de cap "activitat" de les que ell considerava pròpia d'homes, però en aquest cas, el que més m'havia copsar sempre era que, en situació de combat, les considerava com a més radicals, violentes i intolerants que els homes.

Mai no vaig saber si parlava amb fonament perquè havia conegut algun cas, però en llegir aquest llibre m'ha tornat a venir a la memòria aquells comentaris seus.

Però m'endinso en el relat en què, la protagonista/narradora és experta en psicologia especialitzada en la les actuacions i formes de matar en combat.

I la coneixem, en el moment que rememora com va conèixer el que seria l'amor de la seva vida i el pare, no reconegut, del seu fill:

La primera vegada que el vaig veure, feia vint-i-cinc anys -va ser durant les maniobres del seu batalló al Golan-, ja vaig saber que arribaria fins aquí si no el mataven abans.

(...)

M’havia posat guapa per ell, m’havia pintat els llavis d’un color que gairebé no es notava, m’havia posat un perfum juvenil i agradable, primaveral.

(...)

Érem al despatx del cap de l’estat major, el mapa de l’Orient Mitjà ens observava, allà no hi entrava la intimitat. 

Recullo unes afirmacions que m'han deixat glaçada, no tant per llegir-les en una obra de ficció, sinó pensant que es tracta de veritats que s'estan reproduint dia a dia en determinats països i determinades situacions:

Un dels punts culminants del meu servei militar va ser el re-disseny de les simulacions de captivitats a les unitats d’elit. 

(...)

L’objectiu de l’exèrcit és entrenar la majoria dels tous de manera que matin. 

(...)

Disparar des d’un tanc no té res a veure amb fer foc a curta distància, com a la infanteria. (...) Quan no viem la cara de l’enemic, quan no l’ensumem, quan no pensem en la seva humanitat, és molt més fàcil. Des dels avions, els tancs i els canons gairebé no hi ha cap obstacle psicològic. Amb els míssils és facilíssim, pràcticament un videojoc.

(...)

El procés de matar, com també el fet de ser un blanc a eliminar, produeix una cicatriu profunda a la psique, llevat dels casos excepcionals que han nascut per ser combatents.

(...) 

Totes les batalles d’Israel -combats, enfrontaments, accidents als entrenaments i atemptats terroristes- es repliquen a la meva consulta. 

(...)

No pots ser un líder  militar sense conduir individus a la mort. 

I, deixant de banda moltes altres consideracions, totes en el mateix sentit, m'aturo un moment per recollir unes afirmacions que fan referència a la consciència:

La consciencia és un dispositiu bastant senzill. Com més gran sigui la vostra autoritat, com més a prop estigueu dels vostres soldats, més us obeiran i amb més eficàcia mataran. (...) Si sou febles i dubteu, no us faran cas. (...) No n’hi ha prou amb donar l’ordre de matar, heu d’alliberar els soldats dels càrrecs de consciència. Després vindrà l’estat amb els ministres, la bandera, l’himne i tota la parafernàlia per justificar que hagin matat. Sou els salvavides  psicològics dels vostres sodats. Sense aquest salvavides són simples assassins.

(...)

Vull que a l’hora de la veritat, enmig de la batalla, quan s’ensorri el món que els envolta, recordin el que els vaig dir, sense hipocresies ni falsedats, i sàpiguen matar.

(...)

Sense consciència no podria haver-hi societat humana -vaig dir-.

Ja he dit quina era la feina de la protagonista/narradora, en la qual era molt ben considerada, però les coses canvien, o es matisen quan es tracta del propi fill. Veiem:

Vaig acompanyar en Xaüli a l’oficina de reclutament amb alguns dels seus bons amics. (...) Jo estava orgullosa d’ell, d’haver-lo criat tota sola, així, obert i amb bon cor, i em preocupava el que li passaria.

(...)

Els primers dies de la instrucció bàsica, en Xaüli trucava gairebé cada vespre. 

(...)

Hauria preferit que aprofités el temps lliure per descansar o anar a comprar alguna cosa a la cantina. (...) Fins que va deixar de trucar.

(...)

Es pot ser molt freda i professional, dura fins i tot, però quan es tracta del propi fill el qui té problemes, les coses canvien i és molt humà:

Em van venir al cap idees delirants sobre com ajudar-lo a fugir, imatges del mar i d’una barca al fons de la qual l’amagaria. 

I és que:

¿Quin valor té tot el què has après, em vaig preguntar, de què serveixen els anys que has passat a l’exèrcit si no saps com salvar el teu fill? 

Adjunto l'enllaç a una interessant entrevista amb l'autor:

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/yishai-sarid-ens-presenta-la-novella-victoriosa/video/6202271/

 

 

 

Victoriosa

Yishai Sarid

Traduït per Roser Lluch

245 pàgines

La pell de la frontera

De bon començament ja ens trobem que l'autor ens convida a endinsar-nos en una petita història sense història, la qual cosa, almenys a mi, m'ha deixat perplexa. Però seguirem fent costat als protagonistes que ens contaran, o tractaran de fer-nos entendre, els canvis d'un món que malden perquè sigui seu i, possiblement, també el nostre. Això també és immigració: 

En Hakeem va arribar a Sudanell com tant d’altres immigrants, dins d’una massa anònima.

(...)

A poc a poc, en Juli i la Carmeta van agafar afecte i confiança a en Hakeem. En Juli , quan hi havia alguna feina que no era gaire complicada, li deixava portar el tractor.

(...)

Van marxar sense deixar rastre i no n’he sabut res més. I mira’m ara, és com si mai no hagués vingut ningú. 

El Montseny 2023

El narrador:

Sóc a Alcarràs, vaig a peu camí del riu i a mi ningú no em fa cap foto. (...) Sóc un estrany, de vegades només cal desplaçar-se uns mil·límetres del centre per caure a les antípodes.

(...)

Els Mossos em demanen la documentació i els immigrants es pensen que sóc policia.

(...)

Cap dels homes que passen els dies per aquí sense pena ni glòria no ha treballat dos dies seguits. 

Unes frases poètiques amb un contingut molt concret per referir-se a la creixent immigració:

Com en molts pobles que va construir el franquisme, les cases són clòniques.

(...)

Els habitants de Mequinensa no són els mateixos, els peixos del riu tampoc. Van tallar un riu, van canviar de lloc un poble, van canviar la gent i també els peixos.

(...)

El poble, sense saber com, s’havia convertit en Àfrica. 

(...)

Els sud-americans poden tenir la doble nacionalitat, però els africans no. Això és una injustícia.

I com evolucionen els pobles amb l'arribada massiva i canviant de la immigració? També en Francesc té paraules poètiques per comentar-ho. Veieu:

De tot plegat, no en queda gran cosa, tota aquesta part ha estat ocupada pels immigrants que han arribat any rere any, primer els marroquins i dues temporades més tard els algerians. (...) Quan un paller cau es desfà com si demanés perdó per haver-se construït.

(...)

Els que encara malviuen aquí hi romanen com animals desorientats, no saben com han arribat fins aquí, no saben on són i tampoc no saben on anar. 

(...)

Una onada d’immigrants se superposa a l’anterior, l’amaga i finalment la sepulta. 

Recullo un seguit de reflexions d'un professor. Notareu que a més que m'estenc de manera considerable en el recull, (no ho he pogut evitar, encara em sento mestra) es tracta d'un tema que enguany s'ha convertit en motiu de converses, excuses, propòsits... solucions? Cap ni una:

Que els alumnes vinguin i se’n tornin passa amb alguns alumnes xinesos o marroquins, però no amb la freqüència dels gambians.

(...)

Els bolígrafs es gasten les llibretes arriben a la darrera pàgina i la vida continua. (...) Hi ha dies que després de passar sis o set hores amb nens que venen d’arreu del món m’he sentit sol.

(...)

Cada dia, cada setmana amb ells, això ha fet que jo també fos un altre a l’aula d’acollida. Hores i hores amb alumnes que no t’entenen. Per a la resta d’alumnes del col·legi, jo no sóc un professor normal, sóc el professor dels immigrants.

(...)

Amb els xinesos tot és complicat. La llunyania de la llengua s’afegeix a la distància del grup i a la timidesa personal. I a la meva ignorància total i absoluta del xinès, és clar.

(...)

¿Com es pot demanar que un alumne que acaba d’arribar aprengui a parlar o a llegir si té tanta por que no pot ni mirar-te als ulls? (...) ¿Com es pot fer riure un nen xinès?

(...)

Els alumnes que arriben amb setze anys i sense saber la llegua ho tenen molt magre, no hi ha temps material per aprendre una altra llengua, per arribar al nivell suficient per incorporar-se a l’aula i per obtenir el graduat... El graduat és el passaport, és el Passaport i sense el graduat hi ha una primera part del tracte que no es compleix. 

I arriba el lament de la desolació de l'abandó:

Cada passa en una casa buida sona com un interrogant que et demana tots els què, els on i els com. Els perquès ja no els pregunta, no els sabria contestar.

(...)

La casa es mou i aprova o desaprova els canvis que s’hi fan. Es mou independentment d’aquells que l’habiten, d’aquells que l’envolten, d’aquells que hi passen. 

(...)

Els mobles i les bicicletes es malmeten de la mateixa manera que ho fan els pisos i les cases aparellades que ningú no ocupa.

Museu Chillida
Octubre 2023

He mirat de recórrer tots els pobles que he pogut, que és com recórrer sempre el mateix poble, el mateix carrer. 

(...)

Escriure era com intentar descriure un núvol que canvia de forma fins que desapareix, i aleshores el que has escrit, ¿quina importància té? Tampoc no en té tanta, de tot el que podem escriure, al cap i a la fi, ¿què és el que en té?. 

Brutalment definitiu. I encara afegiria i del viscut tampoc en resta cap importància... O sí?

 

 

La pell de la frontera

Francesc Serés

309 pàgines 

La Malnada

Un començament dels que atrapen:

Treure’s de sobre el cos d’un mort no és gens fàcil.

Ho vaig descobrir als dotze anys, amb tot de sang rajant-me del nas i de la boca i les calcetes fetes un manyoc en un turmell.

Aquesta és la història de dues nenes; rebels, inconformistes, valentes, i molt més.

L'una, del que en algun temps es diria "de classe mitjana", l'altra, amb el malnom que li ha adjudicat aquesta mateixa gent que anomenava, ja es pot entendre tot: 

Li deien la Malnada i no agradava a ningú.

(...)

La Malnada caminava pels carrers del centre arrossegant les sandàlies gastades pels còdols del paviment. (...) La primera vegada que em va adreçar la paraula va ser quatre dies després d’aquell diumenge en què les nostres mirades havien lliscat una dins l’altra des de la barana de pedra del pont. 

(...)

D’una nena que encara no havia acabat ni la primària, els grans en parlaven com si fos una malaltia infecciosa, un tros de ferro rovellat, d’aquells que si et talles agafes el tètanus i et mors. (...) La seva mare no l’acompanyava mai.

Però qui ens relata la història? Doncs ni més ni menys la que frisa per ser companya d'aventures de la Malnada, la Francesca:

Encara que al pis nou només hi havia quatre habitacions, la mama no havia volgut renunciar a cap peça del mobiliari que teníem, per això ara viure dins d’aquell piset atapeït de mobles. estatuetes de llautó, paelles d’aram i marededeus de fusta, era com viure a ca l’antiquari. Però amb tot ben lluent i sense ni un borrissol de pols enlloc.

I quina era la raó que la Francesca cerqués la companyia de la Malnada?

Per una banda hi havia la vida tal com jo la coneixia i per l’altra tal com me l’ensenyava la Malnada.

(...)

Amb els Malnats no t’avorries mai.

(...)

A mi els nois em feien por. (...) La mare m’havia ensenyat a tenir-hi, de por. Deia que eren com animals i jo sempre pensava en el gos del pati del senyor Mísero,, vell, i amb aquells lladrucs roncs, que s’encanyava tot el dia amb la cadena intentant abraonar-se damunt de tothom que passava per arrencar-li el coll d’una queixalada. “Els nois se’t mengen viva, Francesca”, m’avisava la mama. 

Per poc que reflexionem serà fàcil adonar-nos que en determinades edats (i segons com a totes), pot resultar reconfortant sentir-se part d'alguna cosa, d'un grup, i en l'adolescència, molts cops, quan més rebel i insubmís més ens atraurà:

Era bonic sentir-se part d’alguna cosa, per més que fos una cosa caòtica, impetuosa i perillosa.

(...)

Les coses que m’explicava la Malnada eren senzilles i misterioses alhora, com la rotació dels planetes o la formació de les muntanyes, però revestides de la vergonya i la reticència dels grans, cosa que les feia prohibides i clandestines i justament per això interessants.

(...)

La Maddalena duia posada la desobediència d’amagat i tot. N’estava cofoia. (...) Per fora semblava irreprotxable i humil, però per dins cultivava una revolta en secret. 

(...)

Els mesos següents van passar molt de pressa i van ser l’estiu més feliç de la meva vida. 

L'amistat continua i s'eixampla cada cop amb actuacions més arriscades segons el punt de vista de la societat hipòcrita i conservadora:

Faltaven dos dies per Nadal i havia començat a nevar tant que semblava que la neu volgués esborrar les coses.

(...)

La missa del Gall era una cosa de grans que sempre m’havia estat negada. (...) Era una manera de mostrar-se a la ciutat, la missa del Gall. S’hi anava a mirar, a fer-se mirar i a malparlar de qui no hi era.

(...)

El capellà va parlar de la resurrecció dels cossos i la salvació de l’ànima, i jo pensava en la meva mare, que es despullava i es deixava abraçar i petonejar pel senyor Colombo, amb els llavis aspres recorrent-li les sínies. Pensava en la Maddalena i en com hauria volgut córrer a explicar-l’hi tot. Pensava en en Tiziano i en el somriure llefiscós que m’havia brindat a la porta de l’església.

I gairebé arribem al final, que no és altra cosa que una ampliació del començament. Recordeu, aquella nena de dotze anys sagnant, amb les calcetes fetes un manyoc i un mort? 

Doncs...:

En Tiziano estava sota l’ull del pont, amb el seu uniforme de pantalons ben planxats, camisa neta i abric amb insígnia lluent (...) La Maddalena tenia la mà suada, malgrat el fred, i respirava fort amb la boca ben oberta.

(...)

La por que em provocava en Tiziano provenia de tot el cos, era negra i viscosa, s’escampava fins a l’últim racó.

(...)

El que va ocórrer a partir d’aquell moment no ho vaig entendre. Va ser com les coses que passen en els somnis.

Grafit a Sabadell

El cos d’en Tiziano Colombo va ser localitzat un matí amb un cel tan carregat que semblava llana molla. (...) Rates i corbs se li havien menjat els ulls i la llengua, i la resta del cos era cobert de fang. Narius i orelles obturades.

 

La Malnada

Beatrice Salvioni

Traducció de Pau Vidal

288 pàgines 

El covard

Si algun cop hem pensat què ens passaria en cas de patir un accident o una malaltia amb el resultat d'haver de desplaçar-nos en cadira de rodes, l'autor, en Jarred MacGinnis, que va patir un accident de cotxe quan era molt jove, en aquest relat ens narra, de manera novel·lada, l'experiència de perdre la mobilitat de les cames i haver de menester emprar una cadira de rodes, i d'alguna manera, si més no en un principi, haver de dependre dels altres:

Tota la teva manera d’entendre la vida dona per fet que tens dues cames que funcionen, quan fa poc que estàs discapacitat, no pots saber que amb temps i pràctica no et caldrà pensar com maniobrar amb la cadira de rodes per baixar de la vorera o impulsar-te per pujar un graó.

Gairebé aquest és l'inici del relat, en què el jove es veu obligat a tornar a viure amb el seu pare, amb el qual fa anys que ha perdut el contacte: 

Era un paraplègic de vint-i-sis anys sense un duro que tornava a viure a casa amb un home, el meu pare, amb qui no havia parlat ni havia vist des de feia deu anys.

I reprenent la reflexió amb què iniciava aquesta entrada, se'm fa difícil d'imaginar quina seria la meva reacció. I és que perdre la mobilitat, el mateix que perdre la vista, sempre he considerat que seria un trauma què difícilment seria capaç de superar amb un mínim de dignitat.

Tan és així, que m'identifico en els primers pensaments que assetgen el protagonista en despertar de l'anestèsia:

El pensament que tant de bo estiguessis mort t’arriba en moments inesperats com aquest.

(...)

Aquell cos inútil i constantment adolorit amb què m’havien deixat els cirurgians va esdevenir massa per a mi. M’havien salvat la vida, però no havien pensat en cap moment si valia la pena salvar-la.

Però cal sobreposar-se i, en aquest cas, retornar a conviure amb el pare que, un detall a destacar, acostuma a referir-s'hi pel nom de pila: 

Quan jo tenia més o menys dotze anys, va deixar de ser el pare i va quedar degradat a Jack. Li deia Jack perquè això l’irritava i el feria.

(...)

Tenia vint-i-sis anys i encara em comportava com un adolescent.

(...)

Aquelles primeres setmanes després de tornar a casa d’en Jack estava massa aclaparat amb la culpa per la mort de la Melissa per plorar la pèrdua de les cames.

(...)

Ara, quan tornava a casa, m’estirava al llit dels pares; el pare ja era allà, o venia de seguida.

(...) 

Hi havia el Jack d’ara i el Jack de quan jo era petit. Res entremig. No era gaire diferent de com havia quedat discapacitat. Un dia caminava i l’endemà no podia. 

Gairebé de manera inconscient, el pensament li fuig cap al passat, cap al que va ser la relació (o fora millor dir la no-relació) amb el pare. I és que: El passat és un relat que ens expliquem a nosaltres mateixos per anar tirant avui. 

(...)

No havia arribat mai a conèixer bé el pare i ara això em semblava un error. 

I faig un salt en el relat per incidir en unes reflexions que m'han semblat colpidores pel que tenen de crues i absolutament lògiques. Veieu:

Comences pensant que tothom et mira amb superioritat i després aprens a no preocupar-te’n fins que per fi entens que tothom està tan capficat en les seves coses que no té temps per fixar-se en tu, i encara menys per tractar-te amb condescendència. 

(...)

M’imaginava en un bar o un club entre gent sencera i sana i em posava malalt. M’imaginava borratxos ensopegant amb mi o burlant-se’m.

No és només el record del passat més llunyà el què el turmenta, també l'accident i tot el que va seguir, amb la mort de la que fou la seva companya, la Melissa:

Quan passa, és impossible mesurar o calcular-ne la importància. (...) El primer so que se sent és el conductor repetint “Oh, Déu meu”, que es confon amb un barboteig mentre va cap a darrere el cotxe, ara et mira a tu, ara a la Melissa.

(...)

Qui crida? Ets tu que crides. Això. Què.

I ja, la nebulosa del que segueix:

El trasllat i l’ingrés a l’hospital van ser com una pedra fent salts per damunt de l’aigua, petits tocs de consciència abans de rebrotar en la foscor.

(...)

Quan estàs ingressat, és fàcil arribar a conèixer una altra persona. Els metges i les infermeres i la resta de pacients et defineixen. Intercanvies diagnòstics com qui es dona la mà. La medicació és la teva targeta de visita. I la malaltia que t’assignen es converteix en la teva identitat.

(...)

El dia abans que em donessin l’alta vaig tenir una sessió de teràpia familiar amb en Jack.

(...)

Després d’un mes ingressat, havia agafat traça a fer servir el llenguatge de la teràpia i el vocabulari clínic per fer eslàlom entre el que la gent volia sentir, sense tocar la culpa que sentia per la mort de la mare, la vergonya de tenir un borratxo de pare, la violència, la ràbia sense objectiu, la solitud, la confusió i, sobretot, la tristor aclaparadora que em buidava el cos per dins. 

Grafit a Sabadell

Podeu completar aquest resum, veient l'entrevista que en Javier Graset li va fer a l'autor. Només cal que cliqueu aquí.

 

El covard

Jarred McGinnis

Traducció d’Anna Llisterri

369 pàgines

La era del conspiracionismo

Grafit a Dènia

Segurament tothom recordarà l'assalt al Capitoli i els comentaris i supòsits que aquell fet, insòlit, val a dir, va desfermar.

Doncs bé, en aquest llibre, l'Ignacio Ramonet ens comenta i analitza no només els fets, gravíssims, sinó també les claus per facilitar-nos el coneixement.

Jo, només he fet un recull d'aquells aspectes i comentaris que m'han semblat més aclaridors. Jutgeu vosaltres mateixos i, encara  millor, feu-vos amb el llibre que segur no us deixarà indiferents:

Introducción:

El episodio trágico del 6 de enero de 2021 constituye el testimonio más impresionante de lo enfermo que está, a escala planetaria, el sistema democrático. (…) Durante los ciento ochenta y siete minutos que duró el ataque, (Trump) se quedó en una sala de la Casa Blanca contemplando, en el canal Fox News, las imágenes de los violentos enfrentamientos del Capitolio. 

Qué es el complotismo?:

El complotismo constituye, en cierto modo, una “maniobra de manipulación” para modificar la interpretación histórica de un acontecimiento.

(...)

Por definición, las redes sociales no están hechas para informar, sino para emocionar. Para opinar, no para matizar. (…) Los usuarios de las redes no buscan respuestas sino preguntas. No desean leer. (…) Las redes están hechas sobre todo para “actuar”. 

Una historia de verdad:

La “verdad-cielo” es la que se manifiesta en todo lugar, siempre, y para cualquier persona. (…) En esa verdad-cielo se fundamenta, desde hace tres siglos, lo que llamamos el progreso moderno, científico y técnico.

(...)

De esta manera, Trump “normalizó” la mentira, reduciendo las expectativas de veracidad.

(...)

El adepto a una tesis de la conspiración va a llevar siempre la razón, le digan lo que le digan, cualesquiera que sean los argumentos que le opongan. 

Del terraplanismo al Pizzagate:

Durante la campaña electoral de Donald Trump, en 2016, resurgieron múltiples pensamientos mágicos en un nuevo amanecer de los hechiceros. 

El trasfondo del pánico moral:

El pensamiento complotista está persuadido de que las élites malvadas cometen sus fechorías a la luz del día pero usando un “complejo sistema” de claves. 

Todos hermeneutas:

Los conspiracionistas, en efecto, son adictos al “placer de la hermenéutica”, que es el arte de interpretar, de descodificar y de descifrar un mensaje.

(...)

Según los complotistas, si nosotros no percibimos las cosas como el conspiracionismo dice que realmente son, no es porque sean difíciles de conocer, o porque nuestra inteligencia sea imperfecta, sino porque “alguien” nos engaña, nos confunde, nos manipula. No desea que conozcamos la verdad. (…) El conspiracionista difunde la narrativa complotista “aunque sepa” que es falsa. La propaga porque cree que lo más importante es la verdad que hay debajo, o sea, la “maldad intrínseca” de aquellos a quien acusa. 

Conclusión. Hacia la insurrección:

Por su estructura específica, las redes sociales se han convertido, de esa manera, en manantiales de intolerancia y de odio. (…) El “otro” es un “enemigo”, en guerra contra “nosotros los lúcidos”, que, por definición, representamos la Norma y el Bien. Y la premisa fundamental es que el “enemigo” es malvado por antonomasia.

(...)

A lo largo del mandato de Donald Trump, todos los grupos radicales supremacistas se organizaron y unificaron gracias al uso de las redes sociales dominantes. (…) Aunque las milicias armadas han sido constantes en la historia de Estados Unidos, la actividad paramilitar aumentó y se intensificó a lo largo de 2020.

(...)

La invasión del Capitolio se produjo después de que el mandatario, en su encendido discurso del mediodía de ese 6 de enero de 2021, reproducido por pantallas gigantes en la plaza Ellipse del National Mall, en donde se concentraban decenas de miles de fanáticos suyos, les alentara a “luchar como el infierno, porque si no nunca más tendréis patria”. En realidad, el objetivo de Trump era muy preciso: sabotear el conteo y desconocer el resultado electoral adverso. 

I per la meva part, deixo aquí aquest recull impactant:

La embestida de las turbas trumpistas contra el corazón de la democracia norteamericana fue el resultado de un profundo lavado de cerebro a base de narrativas conspiracionistas y de relatos complotistas, principalmente difundidos por el propio Donald Trump. (…) Y que sigue intrigando y conspirando para regresar al poder… 

 

Una molt bona entrevista amb l'autor podeu visualitzar-la aquí

 

 

La era del conspiracionismo

Ignacio Ramonet

205 páginas

Una relació perillosa

Us presento els protagonistes principals:

En Chirú és un jove estudiant de violí, mentre que l'Elionora és una actriu teatral en plena època de grans i molt merescuts èxits teatrals.

Han coincidit en un restaurant:

Al restaurant, compartint taula amb nosaltres, hi havia més gent, però només els recordo vagament, perquè el noi es va asseure davant meu i de seguida es va posar a xerrar, fent gala d’una naturalitat en les seves maneres que contrastava amb la seva joventut.  

Ell, un jove molt ansiós per triomfar pràcticament al preu que calgui; ella, escarmentada per una relació professional que va resultar desastrosa. 

Havien passat vuit anys des de l’ultima vegada que havia acceptat un alumne, i m’havia jurat a mi mateixa que no tornaria a fer-ho mai, però era exactament això el que el noi em demanava, tant si n’era conscient com si no. Volia que l’acompanyés, tot i que encara no sabia on anar.

S'estableix una relació desigual. Ella manté les distàncies, però s'hi esforça en fer-li veure les mancances, mentre que ell, tracta d'establir una intimitat, potser interessada, potser pretenent més vàlua íntima de la que en realitat pot oferir:

A la seva edat, jo ja feia sis mesos que me n’havia anat de casa, em pagava els estudis i ja havia portat el meu pare als tribunals.

(...)

Tinc trenta-vuit anys, mai no havia tingut tants recursos per oferir a un alumne. 

(...)

No aconseguia acostumar-me a l’adolescència amagada que portava al damunt i que de vegades se m’apareixia de sobte, amb el salt esporuguit d’una bestiola de bosc.

Mica en mica, va polint tant l'aspecte, com els hàbits del noi, alhora que ell sembla interessar-se de manera íntima en la relació i ella rememora aquella altra història amb en Nin, amb el seu final escruixidor, que tant l'ha marcat:

El vaig deixar davant de casa seva abans de l’hora de sopar, i me’n vaig endur el secret plaer d’aquella conversa fins a Roma, fins a la porta d’un home de l’existència del qual en Chirú no tenia ni la més remota idea.

(...)

El  primer va ser el de considerar un avantatge el fer que en Nin fos més gran que els altres alumnes: tenia disset anys.

(...)

El segon error va ser ignorar que no era ell qui m’havia triat. Vaig ser jo que li vaig dir: deixa’t acompanyar.

(...)

Hi ha ànimes que arrosseguen una esquerda secreta. (...) Al final de l’estiu, dues setmanes abans de l’inici del curs escolar, van trobar el cos d’en Nin penjat d’una corda al celler de la casa de pagès dels seus avis, lívid.

 No és doncs d'estranyar que aquest cop, sigui absolutament estricta amb la relació amb el jove Chirú:

Havia decidit quasi de seguida que el mestratge seria improvisat, i que s’adaptaria a les exigències a mesura que s’anessin presentant. 

(...)

Òbviament era molt ambiciós, i les expectatives que cultivava eren ben diferents. 

Malgrat que és conscient del desig que desperta en el jove, també ho és que aquest és un fet que el pot ajudar a madurar, sempre referint-se a aquesta estranya relació de mestratge empeltada de sentiments filials:

Jo sabia que tot, en el joc delicat que desplegava amb els alumnes, es basava en el desig, perquè el desig mateix era la condició indispensable per a l’aprenentatge.

(...)

La mare, l’amant i la mestra eren una tríada simbòlica que no podia perdre ni una sola peça.

I ja anem arribant al desenllaç. Un final pràcticament esperat des de les primeres línies del relat, però amb una lleugera sorpresa que m'estalvio de relatar:

Quan el sol va sortir era fred, blavós com un morat que s’hagués fet el cel, i jo vaig agafar el mòbil per veure l’hora. Va ser en aquell moment que em vaig adonar que des que havia arribat a Suècia no havia enviat cap missatge a en Chirú. 

(...)

Fos el que fos el que havia de fer amb ell en aquells tres dies, no seria fàcil. 

(...)

Al passadís sufocat per la moqueta i la llum artificial dels aplics el vaig veure com el que era en realitat: un noi de divuit anys espantat i desolat. 

Grafit a Sabadell

Qui és infeliç ho té tot per guanyar, perquè és des dels abismes que es pot somniar el cel. En canvi qui és feliç ho té tot per perdre. No em puc imaginar una infelicitat pitjor que la d’haver de defensar la felicitat cada dia.

(...)

L’enuig sempre té un nom, el dolor té les seves causes, però un pot ser infeliç sense saber ben bé el perquè. 

Una relació perillosa

Michela Murgia

Traducció de Mercè Ubach

252 pàgines