L'estiu que la mare va tenir els ulls verds.

L'Alesky és un pintor que està passant per una època de bloqueig total. Decideix tractar-se amb un psiquiatra. El que confegeix aquesta història, és el resultat de les visites, en les quals, rememorarà el seu passat tractant de trobar el desllorigador del seu fracàs actual.

Aviat sabrem que ell, ja de ben petit, sentia un rebuig total per la seva mare, fins el punt de confessar que l'odiava:

Era la mare més inútil que havia existit mai. Me la mirava des de la finestra mentre ella m’esperava a la sortida de l’escola com una pidolaire.

(...)

Si hagués pogut, l’hauria canviat sense pensar-m’ho dues vegades per qualsevol altre mare del món. Fins i tot per una mare borratxa, fins i tot per una que m’apallissés cada dia.

De fet, quan seguim llegint ens adonem que en realitat el seu problema fonamental és que no se sent satisfet amb ell mateix i que d'alguna manera sembla que es fa responsable de l'abandó del pare:

El pare havia deixat la mare per una polonesa amb un pírcing a la llengua. (...) No vull ni imaginar l’alegria del pare en sentir la decisió del jutge. (...) Desempallegar-se en el mateix segon de dues persones que pagaria per veure mortes era una sort massa gran fins i tot per a un conductor de tràilers.

(...)

Quan recordo els dies feliços de la meva vida, en tinc prou amb els dits de la mà sana per comptar-los. (...) El meu fitxer de coses dolentes és sempre ple, perquè durant anys la meva vida va ser un seguit d’odi i de merda. 

De sobte, tot sembla canviar quan un estiu la mare li proposa de passar unes vacances plegats; ells dos sols en una casa:

La casa on vam arribar havia estat, temps enrere, un graner.

Contràriament als pronòstics negatius, els dies van transcorrent en harmonia:

Sentia per primer cop, pena, goig, uns estats que abans no m’hauria cregut capaç de sentir ni de fer servir per res. Era com si m’haguessin brotat, per fi, els ulls, els de debò, els crus i despullats, amb les retines enfora, mirant enllà de la pell i els ossos. (...) Em semblava estrany no voler que la mare fos morta.

(...)

La mare era una altra. No quedava res de la meva antiga mare i ja ni tan sols sabia qui era jo, qui havia estat o en què ens estàvem convertint tots dos. 

El "secret" de tot plegat és que la mare li confessa que a causa d'un càncer molt agressiu, es troba en estat terminal i li queden pocs dies de vida:

Moltes vegades, quan penso en la mort i em pregunto què passa amb les persones després, els records són la meva resposta. El paradís, si més no per a  mi, seria reviure un cop i un altre aquells pocs dies, com si fos la primera vegada. 

(...)

La mare em va dur al camp de gira-sols per anunciar-me que s’estava morint.

(...)

D’alguna manera, tot tenia un sentit, fins i tot la malaltia, les presses, el seu càncer rabiós. No hauria pogut tenir un càncer suau encara que ho hagués desitjat, perquè durant tota la seva vida havia fet tries equivocades.

(...)

Érem al juny i la mare sabia que tenia càncer des de la primavera. 

I ja ens els darrers dies de vida de la mare, se sent cada cop més commogut i més proper a ella:

La mare semblava una planta d’interior treta al balcó. Jo semblava un criminal lobotomitzat. Per fi érem una família.

(...)

La mare em feia llàstima, no perquè estigués a punt de morir i ho sabés; no perquè s’hagués aprimat tant que pesava el mateix que la cervesa que jo em bevia en una setmana; no perquè s’hagués fugat per morir lluny de casa al costat d’un fill que fins feia poc hauria estat feliç de matar-la amb les pròpies mans. Sentia llàstima per la mare perquè un dia com aquell (...) s’havia vist obligada a mentir.

Santa Maria del Mar
Barcelona, setembre 2017

I acabo amb unes dures, però molt humanes reflexions, d'un fill que ha de tenir cura d'una mare en els seus darrers estadis. 

No és cap queixa, és dolor:

La mare va ser la primera dona nua que vaig tenir als braços. 

(...)

Mai no m’hauria pensat que arribaria a alimentar la mare amb una cullereta ni que faria altres coses que vaig començar a fer aquells dies. 

(...)

La mare s’havia convertit en un nadó i necessitava una dida. O una altra cosa.

L’estiu que la mare

va tenir els ulls verds

Tatiana Tîbuleac

Traducció de Corina Oproae

217 pàgines

Un home a les fosques

Torrent de l'Infern
Agost, 2015

Recordo que de menuda a casa, quan es referien a algú que no s'assabentava del què estava passant a casa seva deien que "estava a les fosques".

Llegint aquest llibre, algun cop he recordat aquesta expressió, i més endavant tractaré d'explicar-me millor.

En Brill és un avi, en aparença tranquil i plàcid, però que amaga una sòrdida història. Aquest és un dels protagonistes.

Ja fa més d’un any que visc en aquesta casa, des que em van donar d’alta a l’hospital. La Míriam va insistir que vingués aquí, i al principi érem els dos sols, juntament amb una infermera de dia que em cuidava quan la Miriam de s’anava a treballar. I llavors, al cap de tres mesos, a la Katya li va caure el món a sobre, va deixar els estudis de cinema que feia a Nova York i va tornar a casa per viure amb la seva mare a Vermont.

(...)

Crític literari jubilat, setanta-dos anys, viu a Brattleboro, Vermont, amb la seva filla de quaranta-set anys i la seva neta de vint-i-tres. La seva dona va morir l’any passat. (...) cada nit en Brill jeu despert a les fosques, intentant no pensar en el seu passat, inventant-se històries sobre altres mons.

Sembla que es complau en quedar-se físicament a les fosques, encara no sabem si mentalment també ho estava:

Apago el llum, i torno a quedar a les fosques, sumit en aquesta foscor interminable i balsàmica. En algun lloc, en la distància, sento el soroll d’un camió avançant per una carretera rural buida. Escolto com l’aire m’entra i surt pels narius. 

Mentre, en Brick, un altre dels protagonistes d'aquesta onírica història, també segueix físicament a les fosques quan obre els ulls, tot i que, en aquest cas, ja podem intuir que mentalment també ho està:

Fins que l’altre dia es va despertar en aquell forat, havia passat tota la vida en un món. Però ¿com podia estar segur que era l’únic món? 

(...)

En Brick cau en la negror infinita de la inconsciència, i al cap d’unes quantes hores obre els ulls i descobreix que és al llit amb la Flora.

(...)

En Brick s’està més d’una hora explicant fil per randa el seu misteriós viatge als altres Estats Units.

(...)

No em preguntis com, però acabo de tornar d’un lloc que està enmig d’una guerra civil. I ara he de matar un home. 

    

Torrent de l'Infern
Agost, 2015

Potser, com un deia al principi, tots dos homes estan a les fosques, però més que res pel què ignoren:
No hi ha una sola realitat, caporal. N’hi ha moltes.no hi ha un sol món. N’hi ha molts i tots són paral·leles, mons i antimons, mons i mons d’ombres, i cada món és somiat o imaginat o escrit per algú en un altre món. Cada món és la creació d’una ment.

(...)

En Brill no escriu res. (...) Ell no ha inventat aquest món. Només ha inventat la guerra. I també l’ha inventat a vostè, Brick. ¿No ho entén? L’ha inventat a vostè perquè el mati.

Fins a aquest punt, pràcticament la meitat de la novel·la, l'argument despertava la meva curiositat i interès, lamentablement, a partir d'aquest moment, el fil argumental pateix una sotragada i tot queda una mica confús i irrellevant:

En Brick aviat farà trenta anys, i mai a la vida havia pensat a suïcidar-se. Ara això s’ha convertit en la seva única preocupació.

(...)

I aquest és el final de l’Owen Brick, que deixa el món en silenci, sense tenir ocasió de dir una última paraula ni de pensar un últim pensament, 

¿S’ha d’acabar així? Sí, potser sí, si bé no costaria gaire pensar en un resultat menys brutal.

Torrent de l'Infern
Agost, 2015

És el que faig quan no puc dormir. Em quedo estirat a les fosques i m’explico històries:

(...)

¿Quina mena d’històries?

De tota mena. Farses, tragèdies, la continuació de llibres que m’hagin agradat, drames històrics, qualsevol tipus d’història que et puguis imaginar. 

Jo, de vegades, quan em costa adormir-me o vaig en tren, o senzillament m'assec en un banc del passeig, també hi estic temptada d'imaginar històries, en especial referides a les persones que veig passar o que viatgen al mateix vagó, però mai no m'involucro, només divago pensant com podrien ser les coses o quina deu ser la vida de qualsevol desconegut o desconeguda. 

Segurament també em quedo a les fosques, però en sóc conscient.

Un home a les fosques

Paul Auster

Traducció d’Albert Nolla

169 pàgines

Tren a Maratea

Una conversa que en principi es pot creure intranscendent en un vagó del tren amb destinació a Maratea. 

Els protagonistes, un home madur amb ganes de xerrar i una noia jove que només vol viatjar en silenci i entretenir-se llegint.

Però les coses molts cops no resulten com les preveiem, i la conversa de l'home resulta interessant, fins el punt que la noia decidirà tancar el llibre i dedicar-se a escoltar-lo.

I fins i tot anirà una mica més enllà.

Ell, en Antonio Lamarca:

Era un home gran, molt prim, més aviat pàl·lid, amb ulleres rodones, que feia l’olor forta de colònia mentolada de després d’afaitar-se. (...) Vestit amb americana i corbata, massa abrigat per a l’època de l’any, amb una única maleta voluminosa de pell gastada, segurament cara però de feia molts anys, no duia barret, però en podia haver portat.

Ella. Acaba de patir un trencament sentimental:

No volia passar sola, sense parlar amb ningú, picant alguna cosa a peu dret a la cuina, la primera tarda i el primer vespre del retorn, en una casa massa gran, massa buida i massa poc meva. Era la casa d’en Cesare. En tot cas, com a molt, d’en Cesare i meva. Difícilment només meva. Necessitava companyia sense compromís i sense perill de compromís, amable, agradable, intel·ligent. I amb la coartada de la compassió.

La història:

El senyor Antonio Lamarca em va començar a explicar la seva història. (...) Els seus pares eren d’aquells emigrants italians que havien anat a fer les Amèriques a finals del segle XIX, i no se n’havien sortit. 

(...)

Precisament torno a Maratea a morir-me... 

(...)

No vaig a Maratea a veure què hi ha, sinó a recordar què hi havia. No és un viatge a un lloc, és un viatge a un temps...

(...)

El meu record de Maratea és una altra cosa, sense detalls, uns flaixos, unes olors... 

(...)

Farà gairebé trenta anys dia per dia que en vaig marxar. Era el setembre del quaranta-tres.

En plena guerra.

S'acaba el trajecte, però no pas la història. Ella no té ganes d'arribar a casa seva, un lloc que sap buit, carregat de l'absència del que ha estat el seu amor, ell, encara té molt per explicar.

Seguiran un vespre més mentre s'allotgen a la pensió del poble. Van, venen, mengen plats que havies estat típics, sembla que  la recent descoberta amistat s'enforteix. Ell té llogada una casa i uns serveis domèstics i assistencials, a ella no li agrada estar sola, potser fora una solució arribar a un acord i viure plegats?

O no.  

Sabadell. Torrent de Colobrers
Gener 2018 

Sempre m’havia dit: la guerra s’acabarà, el feixisme caurà i després tot serà diferent. I era veritat. La guerra s’acaba i tot és menys horrorós que la guerra. El feixisme va caure, i va ser una festa... Res no seria igual, és veritat. Res de tan terrible. Però a mi se’m va apagar l’esperança. I la fe en els qui tenia al costat. La fe en la història, si és que això existeix. 

 

Tren a Maratea

Vicenç Villatoro

124 pàgines

L'últim amor de Baba Dúnia

Fa poc comentava per aquí un llibre on es parla d'un desastre nuclear. Avui, sense voler-ho repetir, la casualitat ha fet que de nou, una lectura sobre la vida d'una dona, la Baba Dúnia que viu en un petit poblet de l'anomenada "Zona d'exclusió de Txernòbil", em porta a parlar de pràcticament el mateix tema. 

En teoria, la comunitat a la què es refereix el llibre, ja no hauria d'existir, però un petit grup de veïns, es resisteixen a abandonar el què ha estat casa seva, i conviuen amb la radioactivitat.

La Baba, protagonista d'aquest relat, creu fermament que en la terra que els envolta encara es troben els  morts que la van habitar. I és que ella, fins i tot hi conversa:

Els morts estan entre nosaltres, i sovint ni tan sols saben que són morts i que els seus cossos es podreixen sota terra. (...) Després de l’accident del reactor, vaig marxar com quasi tothom. Va ser el 1986, i al començament no sabíem què havia passat.

(...)

Hi ha dies en què els morts s’apinyen al nostre carrer Major. Parlen caòticament sense adonar-se de les absurditats que diuen. El guirigall sura per sobre els seus caps.

(...)

Quan va passar allò del reactor, vaig ser dels que se’n van sortir més bé. (...) De fet no hi tenia res a perdre. I estava disposada a morir.

(...)

Els pocs pobles que hi ha al voltant estan abandonats. (...) Hauria pogut triar qualsevol casa de Txernobo, quan vaig tornar. Vaig agafar la meva d’abans. La porta estava oberta, la bombona de gas només estava mig buida, el pou es trobava amb prou feines a uns quants minuts a peu i l’hort encara es reconeixia.

Tot plegat va passar ja fa molts anys, i ella hi resisteix. Tampoc no l'importa massa la idea que la seva vida es veurà escurçada a causa de la radioactivitat:

Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d’abans ni per deixar-hi les teranyines.

(...)

Quan em miro el nostre poble, no tinc la sensació que aquí només hi ha cadàvers vivents. Alguns no resistiran gaire més, això és cert.

(...)

Són aproximadament trenta cases, les que hi ha a banda i banda del carrer Major. No arriben ni a la meitat les que estan habitades. (...) Qui torna a Txernobo no té ganes de viure en comunitat.

(...)

He perdut visió, però encara hi sento perfectament. Hi té a veure també, sens dubte, que al poble hi ha molt poc soroll.

Va ser de les primeres a retornar al poble, tot i les condicions precàries i les advertències de les autoritats:

El primer any a Txernobo em fan fer moltes preguntes. Les més difícils van venir de la Irina. Les més estúpides, dels periodistes. 

(...)

A Txernobo només hi érem el silenci i jo. Uns quants mesos més tard va arribar en Sidorov, i una casa rere l’altra van tornar a il·luminar-se.

(...)

A Txernobo tots sabem que l’autobús no circularà gaire més temps. I no sabem què farem aleshores. 

Al relat respecte les condicions de vida d'aquest grup de persones, s'hi afegeix la història d'un crim que té, si això és possible, l'atenuant de salvaguardar la vida d'unes petites que han estat dutes pel seu pare a Txernobo amb enganys.

La nostra protagonista s'inculparà i restarà un temps empresonada:

El nostre president és un bon home.

(...)

Com que la nostra constitució celebra un aniversari, el president ha indultat molts delinqüents. Jo soc un d’ells. (...) Potser ha llegit sobre  mi al diari i ha pensat que la Baba Dúnia de Txernobo no s’havia de morir en una presó. Té un cor sensible, com tots els grans homes. 

En record del bosc cremat a Òdena 
Maig del 2018

Quin serà el futur d'aquesta dissortada terra és quelcom que ens demanem molts. També la Baba ho fa, amb dolor i resignació:

Vull dir, oblidarà aquesta zona alguna vegada el que li han fet? D’aquí a cent, dos-cents anys? Hi viurà gent aquí, feliç i despreocupada? Com abans? 

(...)

Aviat arribarà la primavera a Txernobo. L’herba fresca brotarà i els arbres es tenyiran d’un verd tendre. Jo aniré al bosc i recolliré la saba dels bedolls. 

Si cliqueu aquí, podeu llegir una interessant entrevista a l'autora, Alina Bronsky 

 

L’últim amor de Baba Dúnia

Alina Bronsky

Traducció de Ramon Farrés

132 pàgines

El llibre Blau de Nebo

És possible que ens arribem a trobar immersos en una catàstrofe d'ordre mundial?

Si això arribés a passar, com reaccionaríem? Lluitaríem per la supervivència o bé ens deixaríem anar amb la pretensió d'acabar quan més aviat millor?.

No sé quantes persones s'han pogut arribar a fer aquestes preguntes o altres de semblants, el que sí sé és que jo me les he fetes i no justament pensant en catàstrofes nuclears, sinó a raó de les notícies de la guerra a Ucraïna. 

No pretenc pas embrancar-me en cap valoració, només m'he plantejat, com moltes altres de les víctimes que he pogut escoltar, com reaccionaria si un dia, perquè a qui sigui i/o per la raó que sigui, decideixi que vol ocupar o assolar el meu país, o la meva localitat. I això m'ha dut a pensar en els meus pares i el meu germà, morts tots tres, que van patir la disbauxa de la guerra, bé al front (el pare), bé a la gran i inhòspita gran ciutat (la mare, embarassada), o el meu germà que va venir al món en un modest habitacle, enmig del gran bombardeig de Barcelona.

Doncs, en la història que ens planteja la Manon, trobem una mare, la Rowenna i el seu fill, en Siôn, que han aconseguit sobreviure a un cataclisme nuclear i lluiten per mantenir-se vius i actius, mentre van rememorant el principi del desastre que els assola i que ells anomenen "El Final". 

Diu la Rowenna:

Va arribar tot d’una, el Final. (...) No sé què va passar exactament.

En Siôn era a l’escola i jo a la feina.

(...)

Durant uns quants dies tot va ser com sempre. En Siôn seguia anat a l’escola i jo continuava tallant cabells.

(...)

I de sobte, un matí, mentre tenyia els cabells d’una senyora, se’n va anar la llum. (...) De vegades penso en la persona que era abans. Aquella Rowenna bonica que s’arreglava i mirava sempre de somriure i de fer-ho tot tant bé com podia. 

(...)

Des del Final, la por és diferent. És més suau. 

(...)

El meu fill, que no ha entrat mai en cap església, que va ser concebut en pecat, ha llegit la Bíblia. Diu que li agraden les històries que s’hi expliquen. 

(...)

El Final va ser un procés, no pas un esdeveniment.

I al seu torn, coneixem el què pensa en Siôn:

Recordo el Final. Tenia sis anys, fet i fet, i sis anys són prou per tenir records.

(...)

Des de dalt del cobert hi ha una vista espectacular. Es veu Caernarfon allà baix, amb les torres del castell que sobresurten. (...) I més enllà, l’estret de Menai i l’Illa de Món.

(...)

Casa nostra és al bell mig d’un lloc mort. És a dir, al mig del no-res, i no hi passa mai ningú, no ens ve a veure ningú. Bé, gairebé ningú. Abans hi havia una parella en una petita casa que es diu Sunningdale, a unes setanta-vuit passes de casa nostra, però quan va arribar el Final no van trigar gaire a marxar, com ja havia fet tothom. 

I els deixo, sobrevivint de moment, en la seva vida estranya, solitària, confosa, sense futur? Qui ho pot saber!!!

Entretant, confiarem que en Siôn seguirà escrivint la seva història en la Llibreta Blava que han trobat en una de les seves incursions al petit poble de Nebo, i que en el relat coneixem amb el nom de "Llibre Blau".

 

El Llibre Blau de Nebo

Manon Steffan Ros

Traducció d’Emyr Gruffydd

i Miquel Saumell Santaeugènia

167 pàgines

 

Medea

Mollerussa
Març del 2018

Des del primer moment que em vaig fer amb aquest llibre, vaig decidir que havia de recuperar el diguem-ne "original" d'Eurípides que havia llegit fa un munt d'anys.

Ep, i m'ha tornat a agradar!

En la tragèdia grega trobem una Medea que, impulsada per les forces superiors, s'ha enamorat perdudament d'en Jàson, fins el punt que, cegada per la passió, i per tal d'ajudar-lo a aconseguir el velló d'or, concep i disposa l'assassinat del seu propi germà.

Ha fugit amb Jàson, que tot i que no li correspon, se'n val de les seves arts.

De fet, el més notable que sabem de Medea és que un cop sabent-se abandonada pel seu gran amor Jàson, i consumada la seva terrible venjança vers la seva rival, decideix culminar el seu desvari:

Pienso matar a mis hijos; nadie me los podrá arrebatar y, después de haber hundido toda la casa de Jasón, me iré de esta tierra, huyendo del crimen de mis amadísimos hijos y soportando la carga de una acción tan impía. 

I ja abandono la Medea de la Tragèdia d'Eurípides per centrar-me en la versió d'en David, quan un cop aconseguit el velló d'or i mort el seu germà, està fugint a bord de l'Argo:

Medea no té paraules, no té pensaments. Ha desenfilat el món, ha tibat algun fil vital i ho ha esfilegassat tot. Res a fer-hi ara, sinó contenir la respiració i descobrir si es torna a formar un nou món.

(...)

Medea ja no és verge, la seva sang barrejada amb la del germà i degotant al mar. Ara comprèn que el seu pare deu estar fet miques, tot ell de cap a peus fet miques, tot arrabassat, que la profecia parlava d’això, de la humiliació d’un rei. Medea la destructora de reis.

Serà un viatge llarg i tumultuós en el què, per tal d'aturar el seu pare que els persegueix, es va desfent  del germà mort, llençant al mar bocins del seu cos que ella mateixa va tallant.

Intueix que Jàson no sent la mateixa passió que ella i aquest fet la mortifica:

El que creu Medea és això: que els déus no existeixen. Només hi ha un sol poder, i per tenir-lo has de ser descendent d’un déu.

(...)

Jàson esborraria Medea, la faria servir per atribuir-se una victòria, per atribuir-se el domini de terres bàrbares, la faria servir per parir fills, els seus hereus, de llinatge reial per totes dues bandes, i després l’abocaria a l’oblit. Ella sap que ho faria, i ha d’aconseguir que li resulti impossible.

Es dol del menyspreu que intueix en els tripulants. Se sent forta i poderosa, sap que ja els haurien atrapat si no fos per ella. Li deuen la vida, i té tota la intenció de fer-los-ho pagar:

Però sap que ha nascut per destruir i sap que encara no ha acabat. Pèlias serà el proper, i si es quedés aquí destruiria el nou rei, només perquè la seva existència és una mena d’insult. D’on li brolla, això, a ella? Com és que és incapaç de reposar?

No nascuda de cap mare, potser la van forjar. 

(...)

No li calia matar el seu germà, potser. Fa de mal dir. L’altre camí no el veiem mai.

(...)

Podria executar la seva pròpia venjança, si més no contra Jàson. Podria ajupir-se i deixar que tots els homes l’envestissin, tots untats i disposats. Podria ser ella totes les dones de Lemnos. Però no s’hi veu. 

Les penalitats se succeeixen, les mentides, les traïcions, les conxorxes... 

Medea sola a l’Argo, una nau vella i panxuda, encorbada i escorada, acomodada en el mar. Ferum pudent del seu germà, pertorbadora en la brisa quieta.

(...)

No és res, ella, així que serà una esclava.

(...)

Jàson també serà un esclau.

(...)

Medea és apallissada cada pocs dies, tant si fa la feina com si  no.

(...)

Medea, a qui han fet esclava durant anys. Els massacraria a tots i cadascun en aquest moment. 

I arriba el moment de la venjança:

Veus a fora, una altra nosa, i apareix Jàson. Fantasma blanc vingut d’algun regne, de les muntanyes de la pàtria de Medea, cims de neu. Alenada freda d’ell, cor de pedra.

(...)

Tot s’accelera massa ara, tot ha canviat en un sol dia. Anys d’esclavatge, dies innombrables. (...) Alguna cosa en Jàson s’ho esperava.

Sabeu com?

Medea camina exsangüe. Res a les venes sinó aire, cap òrgan, tot el pit buit. 

(...)

Carn d’espígol tan suau com impossible

Flor autèntica. Ella tindria aquesta mateixa carn, sense dedins ni defora, sense cor, sense pulmons, sense úter, sense sang, sense història...

Bulbs senzills com terrossos de fang.

Forma d’un món, forma de la seva vida, que es repeteix infinitament.

Òdena
Maig, 2018

No es pot esborrar cap part de la vida de Medea. Cada acció que ha comès persistirà per sempre. (...) Aquests tassons de verí no poden ser irrellevants. 

(...)

El regne de Medea no té súbdits, ni terres, ni referències. 

 

Negra la brisa lluent

David Vann

Traducció de Yannick García

284 pàgines

Lovecraft

Comencem amb un tast de la biografia de l'autor, extreta del pròleg del mateix llibre:

En vida no va ser una persona rica ni va gaudir de massa reconeixement, però sempre va tenir molt clara la seva posició social. 

Segur que només de llegir o escoltar "Lovecraft" a tots ens venen al cap les seves històries de por, o, potser encara més, d'horror. Mireu que ens diu en Jordi Dausà al respecte:

En efecte, els horrors lovecraftians no moren mai. En tot cas, poden fogatjar-se un temps gràcies a encanteris arcans escrits per ocultistes mig bojos a llibres abjectes.

(...)

Ja hem insinuat que la bogeria és un dels pilars sobre el qual se sustenta l’obra de Lovecraft. (...) l’autor relaciona amb molta eficàcia l’horror i la decadència mental. 

I entrem de ple a la història que avui ens ocupa: "L’horror de Dunwich":

Els forasters van a Dunwich tan poc sovint com poden, i després dels horrors que el poble va patir els cartells indicadors han desaparegut. 

(...)

Es pot dir que els habitants de Dunwich han arribat a formar una raça degenerada, amb uns estigmes i tares mentals i físiques molt ben definides, fruit de l’endogàmia i la degradació.

(...)

S’han trobat grans quantitats de cranis i ossos dintre dels cromlecs i al voltant del dolmen amb forma de taula de Sentinet Hill.

Com no podia ser d'altra manera, comença amb força, ja ens podem agafar fort a la cadira. Però seguim amb el naixement del protagonista, engendrat no se sap ben bé per quina entitat:

Va ser a la vila de Dunwich, en una granja gran i mig enrunada que s’aixecava a la falda del turó, a sis quilòmetres del poble i a quasi dos quilòmetres de qualsevol cap altra casa habitada, on va néixer Wilbur Whateley.

(...)

Físicament semblava uns quants anys més gran, (...) A banda de l’aparença desperta, era extraordinàriament lleig.

(...)

Pel que semblava, Whateley no tenia crani, ni cap tipus d’esquelet ossi, com a mínim de la manera que nosaltres l’entenem. En alguna cosa havia d’assemblar-se al seu desconegut progenitor. 

(...)

Al llarg dels anys  en Wilbur havia tractat la seva mare albina y contrafeta amb un menyspreu cada vegada més gran, i finalment li va prohibir acompanyar-lo als turons la nit del primer de maig i de Tots Sants.

I arriba el punt àlgid del relat, quan tot es comença a descontrolar, i una veïna alerta d'una visió espaordidora:

Va ser la matinada del nou de setembre que es va desencadenar l’horror.

(...)

I de cop la Sally va fer un crit terrible i va dir que el graner que hi havia a prop del camí volava pels aires com si una tempesta se l’estigués emportant.

Aviat es posarà en marxa tota una estratègia que, suposadament, ha de posar fi a tot aquell enrenou terrorífic:

És invisible (...) tenim unes pólvores en aquest espiral que poden tornar-lo visible durant uns segons. (...)

Quan els homes van passar pels terrenys dels Whateley van estremir-se de manera ben visible (...) No els semblava gens divertit seguir una cosa de la mida d’una casa i que per empitjorar-lo no la podien veure i que tenia la malevolència d’un dimoni. 

(...)

Té una forma que sembla un ou de gallina gegant, però amb dotzenes de potes com barrils mig tancats... però no es veu que sigui gaire sòlid, sembla fet de gelatina i de cordes mal enganxades... i està cobert d’ulls saltirons, són pertot el cos... deu o vint boques o trompes que li surten pels costats, cadascuna grossa com una xemeneia, que es mouen tota l’estona, obrint-se i tancant-se... totes grises, amb una mena d’anelles liles... Oh, Déu, la cara que té a dalt de tot!

Campelles
Juliol 2022

No és el primer cop que l'autor ens presenta unes criatures que sense saber d'on venen ni per què han arribat, ni tan sols acabar-les de mostrar plenament, ens acosten a una por irracional que sens dubte va saber manejar de forma magistral:

Era una força que no pertany a la part de l’espai que nosaltres habitem. (...) Cremaré de seguida el seu diari maleït, i si sou llestos dinamitareu aquell altar de pedra i tirareu a terra tots els anells que quedin als altres turons. 

L’horror de Dunwich

H.P. Lovecraft

Traducció i Pròleg de Jordi Dausà

115 pàgines